I.- Introducció
Malgrat les diferències entre els regnats de Lluís XIII i Lluís XIV la literatura del “Grand Siècle” francés tingué una gran unitat. Predominà l’ordre i la disciplina com a contrapunt a un passat fosc i bàrbar. En aquell moment es recercava la raó i la claredat.
El teatre fou el gènere on es va manifestar aquests trets, tot i que a França en el S XVII no tingué la mateixa puixança que a Anglaterra o a l’Estat espanyol.
En un principi era un espectacle popular fins que el poder acabà per donar-li suport i les classes altes s’hi afegiren. Els primers anys del S XVII només hi havia un teatre estable a París, l’Hôtel de Bourgogne, després es creà el Théâtre du Marais, on aparegué Corneille en el 1658, la companyia de Molière s’instal·là al Palau Reial i el 1680, es fundà la Comédie Française.
I.2. -Corneille ( 1606-1684)
Va escriure quinze obres, la qual cosa col·locà la dramatúrgia gal·la en el primer panorama europeu. Començà amb la comèdia, però, a poc a poc tractà temes d’actualitat com el conflicte entre honor i amor, i el paper de la raó d’estat, els quals ompliran les seues tragèdies. Hi apareixen herois dotats de força de voluntat extraordinària. Aquests personatges es regiran per la seua moral encara que ho hagen de pagar am la mort o amb la solitud, entre d’altres entrebancs. També remarquem la recerca de la glòria que permet definir els personatges sense que això implique que tots siguen plans. Un dels eixos temàtics vertebradors de l’obra de Corneille és l’amor. De vegades aquest i el destí s’oposen.
En Horace (1640) el deure polític està per damunt de l’enamorament fins a l’extrem d’arribar al parricidi. Mentre que en Rodrigue i Chimène en El Cid (1633) es van viure les relacions amoroses una vegada es van resoldre les qüestions d’honor.
El món clàssic serveix per tractar la reflexió moral i política sobre el poder. Corneille apostà pel nou model de monarquia absolutista i fou un gran divulgador de la seus doctrina, per això aparegué en les seues obres la superioritat de la raó d’estat sobre el fet amorós.
En resum, les seues peces teatrals apunten vers una visió optimista del món malgrat les fatalitats de l’època. Val a dir com l’ésser humà era capaç de forjar el seu propi destí o assolir ell mateix la glòria.
Racine, després de la mort de Corneille, el presentà com el fundador del teatre clàssic. Segons els crítics literaris “pintava els homes com havien d’ésser”.
Tenia, doncs, una personalitat ben viva i la capacitat de cridar l’atenció o més aviat, de sorprendre. La veritat és que la seua biografia és bastant desconeguda malgrat les recerques que se n’han fet. No és casualitat que nasqués a Rouen en una època on aquesta ciutat era una metròpoli de l’edició teatral. Allà hi havia una colònia espanyola i una altra de britànica. Els primers li mostraren la comèdia del Segle d’Or castellà. Potser també llegí els drames isabelins que li posaren a l’abast els anglesos. L’estima que sentí pel seu germà Thomas tingué ressonància més tard en l’amor fraternal dels personatges Antiochus i Sélencus, i en Palmis i Surena.
Quan tenia trenta–quatre anys va contraure matrimoni d’amor alhora que escrigué Polyeucte (tragèdia cristiana d’origen italiana) on apareix un màrtir i una parella de joves casats. Molière s’instal·là a Rouen quan Cornielle tenia cinquanta anys. Després aaquest introduí un personatge enamorat d’edat madura que no podia aconseguir l’amor, encara que ell ho sabia, l’obra no arriba a ser mai grotesca com Sertorius en Pulchérie.
PAULINE
“Oui, je l'aime, Seigneur, et n'en fais point d'excuse; Que toute autre que moi vous flatte et vous abuse, Pauline a l'âme noble, et parle à coeur ouvert :
Le bruit de votre mort n'est point ce qui vous perd.
Si le ciel en mon choix eut mis mon hyménée,
A vos seules vertus Je me serais donnée,
Et toute la rigueur de votre premier sort
Contre votre mérite eut fait un vain effort.
Je découvrais en vous d'assez illustres marques
Pour vous préférer même aux plus heureux monarques,
Mais puisque mon devoir m'imposait d'autres lois,
De quelque amant pour moi que mon pere eût fait choix,
Quand a ce grand pouvoir que la valeur vous donne
Vous auriez ajouté l'éclat d'une couronne,
Quand je vous aurais vu, quand je l'aurais haï,
J'en aurais soupiré, mais j'aurais obéi,
Et sur mes passions ma raison souveraine
Eût blâmé mes soupirs et dissipé ma haine.”
Polyeucte, Corneille. Ouvres complètes. Éditions du Seuil
Els seus contemporanis el titllaren d’avariciós ja que el dramaturg proclamà el seu desig de ser ben remunerat, i a més a més comptà amb protectors com Lluís XIV, el qual, en compensació per la pensió reial li exigí les Églogues.
1.3.- Jean Racine (1639-1699)
Alguns crítics literaris opinen que el seu llenguatge semblava prosa que evocava les intimitats més o menys morboses. Els actors encarnaven paper universals, mítics quan parlaven de l’ésser humà.
La gràcia del dramaturg francés fou emprar la lítote, dir poc (o callar) ja que els de l’aparell polític i moral de l’època li ho impedien. A més féu servir la musicalitat i l’harmonia del vers que li donava molta expressivitat. Remarquem algunes obres de l’autor:
- Andròmaca (1667) mostra la passió amorosa que esclavitzà Orestes, Hermíone i Pirrus. Els tres s’enamoren de la persona equivocada. Orestes desitjava Hermíone, aquesta estimava Pirrus i aquest darrer només tenia ulls per a Andròmaca, la gran heroïna de l’obra. Ella es mantingué fidel al record del seu marit Hèctor.
- Baiazet ( 1672). Fou una tragèdia real esdevinguda trenta anys abans d’escriure-la. Aquesta estava envoltada d’exotisme perquè la història ocorregué a Constantinoble. Murat, el sultà, tingué quatre germans, un d’ells Baiazet, el príncep de la gran esperança. Ací apareix el poder absolut del sultà que acaba produint desastres. També es pot remarcar el desig de Roxana i la tossuderia de Baiazet. És l’obra més barroca d’ell car presentà l’ús de cartes perdudes, falses notícies, errades, sorpreses… Aquests personatges exòtics muten psicològicament i s’entreveu un lligam amb la França contemporània on hi ha escàndols que fins i tot arriben al mateix autor ja que fou acusat de la mort de la seua amant.
- Fedra (1677) Inspirada en la mitologa grega, l’autor original de la qual fou Eurípides. És una peça valuosa perquè els herois, com deia Aristòtil, inspiren compassió i terror. El destí de Fedra i la còlera dels déus la comprometen en una passió il·legítima. Acaba per deixar-se morir abans de declarar-la a ningú. En l’original, Hipòlit fou acusat de violar la seua madastra, però en la versió del francés l’acusació fou d’haver tingut la intenció. L’autor emprà el distanciament temporal i geogràfic per aconseguir una major capacitat d’anàlisi de l’ànima humana. La destrucció plana per damunt dels personatges i res pot apartar-los dels seus destins. L’amor és doncs la gran força motora dels actors racinians. Així que Fedra només podia enamorar-se del seu fillastre. Aquest amor estava marcat per la mort. Tots perden allò que estimen.
ENONE:
“Senyora, a no incitar-vos més a viure suara estava prompta. Ja del curs de la mort no us apartava. Era el camí més pulcre i jo mateixa fidelment volia seguir-vos al sepulcre.
Però la nova que acabem de rebre la vostra sort trasmuda.. Difunt el rei, heu d' ocupar sa plaça. Al fill us sou deguda. Esclau si us perd, rei si viviu, senyora, la sort a viure us lliga. Qui eixuguarà sos plors, si la mà vostra a fer-ho no s'obliga. Ses llàgrimes les ombres dels seus avis i els déus irritarien. Viviu! Ja cap repulsa no mereixen els focs que us angunien. Mort Teseu, ja no passen d'ordinaris, car són romputs els nusos que hi posaven horror i els condemnaven com a il·legals abusos.
Ni per què esquivar Hipòlit? Sense escrúpols el podeu ara veure. Va a la lluita creient-vos enemiga. Doncs bé: feu-li-ho descreure. Cuiteu; de tal error dissuadiu-lo; venceu sa ferotgia; mostreu-li com els vostres interessos estan en harmonía. Tresena li pertany sense cap dubte; mes, si la llei s'observa, al vostre fill pertoquen les muralles que construí Minerva. Concordeu-vos tots dos. Podeu pactar-hi en termes de justícia. El cas és que ajunteu les vostres forces contra el poder d'Arícia
FEDRA:
M'avinc als teus consells. Vivim, Enone.. si m'és possible viure.
si pot, l'amor d'un fill, de ma feblesa mortal fer-me delliure”.
Fedra, Jean Racine. Ed.62
Els problemes que causà Racine en els àmbits literaris i eclesiàstics portaren el rei a nomenar-lo cronista per tal d’apartar-lo de la creació teatral. Les seues obres són una síntesi del conflicte entre desig/raó; passió/realitat. La crueltat pot ser el tret comú de les seues peces com a mostra de la visió fatalista de l’existència, tal volta després de l’educació rebuda en quedar-se orfe.
Els seus herois són éssers dèbils, víctimes de la crueltat del destí, on el perdó no existeix i les errades tenen conseqüències dolentes. Sembla que l’afany de l’ésser humà per dominar els altres o posseir-los tenia el mateix final: tancar-se en si mateix i assistir a la pròpia mort.
1.4.- Molière (1622-1673)
És famós perquè els seus desenllaços eren sovint infantívols. Les obres tenen entre tres i cinc actes. Després d’assistir a l’espectacle l’espectador sent un neguit, encara que sempre regna la convivència entre els personatges. En acabant de la rialla ve la seritat. En les peces d’intriga de Molière hi ha l’alegria, potser com a herència italiana de la Commedia dell’ Arte així com d’altres recursos del teatre medieval, i per descomptat, de la tragèdia clàssica.
El 1643 fundà l’Illustre Théâtre. Arran dels deutes que va acumular el van empresonar. La companyia després s’establí a Rouen. Quan tornà a la capital tingué èxit, fins al punt que el rei, en conseqüència, el va protegir. L’arquebisbe de París en assistir a l’estrena del Tartuf prohibí la seua representació. Igualment va ocórrer amb Don Juan. L’element còmic apareix en les comèdies. El dramaturg dóna importància al vici o al ridícul tot emprant tots els recursos possibles per retratar la societat francesa. Solia pintar la desorganització o alteració que dins d’una família o una societat produeix el vici d’una persona. Com hem dit critica la societat contemporània, la qual jugava a convertir la realitat mateixa en una peça teatral. Retrata totes les classes socials, que com han sigut tan elaborades per l’autor, esdevenen “universals”
L’obra de Molière esdevé, doncs, una sàtira de costums de la seua època, la denúncia la fa a través de la rialla que té com a objectiu esmenar els vicis dels homes. Sabem que un escriptor no por anar contra el públic, per això aquest dramaturg francés volia plaure’l, sense confondre en complaure’l.
Cal remarcar que no va qüestionar en cap moment el poder, tanmateix va rebre d’ell les ires més intransigents, sobretot de l’Església. Va ser contundent en el seu atac a la doble moral i amb els intransigents, extremistes o excèntrics En el prefaci de El Tartuf posà “Treballar per rectificar i polir les passions”. Molts crítics han pensat que d’alguna manera l’autor reflecteix més la moral del públic que no la seua ideologia. Així sempre hi ha una via de reflexió oberta car mostra una crítica a la hipocresia, a la necessitat d’aparentar, a l’egoisme…etc. Per això presentem un fragment d’aquesta obra perquè Molière passa revista a malalts imaginaris i a metges pretensiosos com en Le médecin malgré lui (1666); a dones frívoles Les femmes savantes (1672); a l’esnobisme de la burgesia Le bourgeois gentilhomme (1670); etc.
CLEANTE
“És, pròpiament, una petita òpera improvisada i no sentireu cantar sinó prosa en cadència, o una mena de versos lliures, així com la passió i la necessitat poden fer-los acudir a persones que diuen les coses per ells mateixos i parlant de cop i volta.
ARGAN
Molt bé. Escoltem.
CLEANTE
Veus aquí l'argument de l'escena. Un pastor estava atent a les belleses d'un espectacle que tot just començava, quan l'arrenca a la seva atenció un renou que sentia al seu costat. Es gira, i veu un bàrbar que amb paraules insolents maltractava una pastora. Tot seguit adopta els interessos d'un sexe al qual tots els homes deuen homenatge; i després d'haver donat al bàrbar el càstig de la seva insolència, s'acosta a la pastora i veu una donzella que, amb els ulls més bells que el pastor hagués vist, escampava llàgrimes que li semblaren les més belles del món. «Ai, va dir-se en ell mateix, hi ha qui sigui capaç; d'ultratjar una persona tan amable? l quin inhumà, quin bàrbar no en seria commogut d'aqueixes llàgrimes?» Prengué esment d'aturar-Ies, aqueixes llàgrimes que trobava tan belles; i l'amable pastora prengué esment al mateix temps de regraciar-lo pel seu lleuger servei, però d'una manera tan encisera, tan tendra i tan apassionada que el pastor no pogué fer-hi resistència; i cada paraula, cada mirada, és un tret flamejant que el seu cor se'n sent penetrar, «Hi ha -deia- cap cosa que pugui meréixer les amables paraules d'un regraciament com aquest? I que no voldria fer un hom; a quins serveis, a quins perills no estaria encantat de córrer per atraure's un sol moment les dolceses commovedores d'una ànima tan reconeguda?» Tot l'espectacle passa sense que ell hi pari cap atenció: però es plany que sigui massa curt, perquè en acabar el separa de la seva adorable pastora; i d'aqueixa primera vista, d'aqueix primer moment se n’emporta dins ell tot allò que un amor de moltes d'anyades pot tenir de més violent. Veus aquí que tot seguit sent tots els mals de l'absència i el turmenta de no veure més allò que ha vist tan. Fa tot el que pot per a tornar-se a proporcionar aquella vista, de ]a qual conserva, de nit i de dia, tan benvolguda idea, però la vida molt lligada de la seva pastora li'n lleva totes les maneres. La violència de la seva passió el fa resoldre a demanar la mà de l’adorable bellesa sense la qual ja no pot viure, i obté el permís…”
El malalt imaginari .Acte III. Molière. Ed. 62
El misantrop és una comèdia on Alceste s’enamora de Célimène, una jove vídua. Però ella a més atia les pretensions d’altres pretendents. Tot ho descobreix Arsoné que intentà demostrar-li a Alceste les proves d’infidelitat de Célimène pel seu interés propi. Aquesta ho nega. Tots se n’assabenten. Finalment Alceste sembla que la perdone si se’n va de la ciutat amb ell , tanmateix ella és incapaç de viure en una societat que no siga superficial. El portagonista masculí destaca doncs per la seua sinceritat, en canvi, Célimène pel seu caràcter frívol. Es tracta d’una relació de dues persones que tenen valors oposats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada