diumenge, 14 d’octubre de 2012

Els millors narradors catalans dels anys seixanta.


I.-ELS 4 GENETS DE LA LITERATURA DELS ANYS 60
                               



O.- Introducció.
I.-Pere Calders.
II.- Llorenç Villalonga.
III.- Manuel de Pedrolo.
IV. Mercè Rodoreda.
0.- Introducció

            En aquesta exposició  presente quatre figures cabdals de la narrativa en la literatura catalana del segle XX, les quals destacaren per no seguir els cànons del Realisme Històric. També cal incidir en el fet que aquests escriptors varen produir –a grans trets-obres literàries abans, durant i després de la Guerra Civil però que es van fer famosos en plena maduresa en la decada dels seixanta. El primer i la quarta va haver d’exiliar-se i tornar al nostre país després de molts anys quan comprovarem que el dictador tenia una vida de llarga durada. El tercer, en canvi, patí un exili interior i la censura franquista s’acarnissà amb les seues obres.  Mercè Rodoreda l’estudiarem en un altre dossier i Manuel de Pedrolo fou presentat el 7 de desembre de 2010 en aquest blog.

I.-  Pere Calders (1912-1994)




            Fou una figura pràcticament desconeguda quan va aparéixer en el panorama literari. La crítica i el públic el valoraren a partir de la dècada dels 70. Ara el considerem el contista més important del segle XX, tot i que escrigué dues novel·les. Això és possible que ocorregué perquè  el seu estil xocava amb el Realisme Social, ja que aquest literat reivindicava –com explicarem més avall- una literatura del somni. Amb aquest motiu emprà la ironia  la qual desmuntava la realitat aparent. Segons afirmà ell: “No se li pot fer a la gent l’estafada que si llegeixen no es diverteixin”    http://www.paperdevidre.net/index.php/inici/entrevista/pag/1

            El nostre autor no conrea la literatura fantàstica-com alguns han interpretat- sinó el que pretén és que el lector veja la realitat del seu voltant amb uns altres ulls. Fixent-nos tot d’una en aquest conte breu titolat  “Ganes de buscar-se-la”, el qual mostra la personalitat literària de l’escriptor i que està inclòs en el recull Invasió subtil i altres contes  (1978):


“-Vinc a cobrar el gas –digué el cobrador.
-No tenim gas –respongué la senyora.
-Doncs que sigui l’electricitat –insistí el funcionari.
-No tenim electricitat.
-I que me’n diu de l’aigua?
-No tenim aigua.
-En aquest cas, si em fa el favor, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust.”   


            En aquest conte podem somriure o no tot depén del nostre sentit de l’humor, tanmateix es tracta d’una conversa absurda dins d’un context normal però que mena a una sorpresa. Ens podem imaginar els personatges, tant el funcionari com la senyora ja que són prototípics tot i que la culpable de la solució inesperada de la fi és ella perquè nega totes les demandes del cobrador.

            En molts dels contes de Pere Calders la focalització més freqüent és la fixa en el personatge narrador. Les arrels de la seua escriptura les podem  trobar en el Grup de Sabadell  sobretot en la figura de Joan Oliver-com ja s’ha tractat abans en l’apartat de poesia-. A nivell internacional sembla que el contista català rep influències de E.Allan Poe, Kafka, Pirandello i Bontempelli.


            La seua obra va lligada a la literatura fantàstica. El segle XX aporta una nova concepció del sobrenatural. No podem classificar el nostre autor amb aquesta enganxina malgrat que fa servir elements i, a més a més, els tracta de manera revolucionària.
            Calders crea un nou codi particular de versemblança, capaç de construir la realitat al marge de la lògica racional, amb la paròdia, rebenta els tòpics de la literatura fantàstica. Utilitza el joc retòric com a perspectiva central de desmitificació de les convencions literàries. Ell, al capdavall, reivindica una concepció molt més oberta de la realitat que rebutja la dimensió onírica. El llenguatge emprat té un gran enginy.
            La seua fama  es deu a les narracions curtes  que comprén el període  de 1939 al 1983. Dins dels contes és impossible  descriure allò específic de cadascun segons Amanda Bath en Pere Calders: ideari i ficció Edicions 62 caldria remarcar la presència d’un esdeveniment sobrenatural, inversemblant o inexplicable que interacciona amb el protagonista i provoca un desenllaç. Per tant tindrem contes que empren  aqueix element amb funció explícita  i d’altres que no.


·        Esdeveniment sobrenatural: Successos o aparicions que no poden esdevenir-se  en el món, tal i com el coneixem. Un estat d’equilibri, i a la llarga es reconcilia  o es remodifica cap a un equilibri final. Uns exemples aclaridors dins de la narració d’irrealitat en la història de la literatura serien les paràboles, les faules i els contes moralitzants.

Discreció

“Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.”

            No podem entendre com una persona pot deixar de pensar en algun moment que està conscient, encara que l’autor argumenta breument que si ho fes podria provocar maldecaps als altres. Afegeix com a conclusió final que això de reflexionar ho faria a casa com si també poguerem escollir el lloc per fer servir el cervell.  


·        La realitat aparent: Quan no hi ha un element sobrenatural. Molts dels contes no tenen cap deix de fantasia. D’altres es veu implícita en els comportaments dels personatges, tan individuals com col·lectius. Un clar exemple és “La revolta al terrat“ un fragment del qual us mostrem a continuació:

            “la casa a la qual fem referència s’alçava en un barri aristocràtic, el propietari era ric i l’arquitecte  va tenir les mans lliures per  fer allò que li plagués(…) Hom va estendre contractes d’arrendament  a txecs, polonesos, alemanys, russos, a un italià i a uns quants jueus de nacionalitat  difícilment definible per a la gent que no podia fer la seva coneixença.(…) L’amo… havia pensat en l’aprofitament de les habitacions que havien quedat lliures, i va posar uns anuncis als diaris en els quals oferia a matrimonis honorables (sense fills) unes cambres de terrat asssolellades, independents i amb dutxes d’aigua freda i calenta… Així doncs una nova gent d’una altra qualitat humana va habitar la casa. Poetes, pensionistes, unionaris, una vídua que encara feia bo de veure…”

Cròniques de la veritat oculta


            “Una temporada vaig arribar a ésser tan feliç; que m'ensopia. El cel em queia al damunt, el món se'm feia petit i no tenia aspiracions d'impossible realització ni contrarietats que m 'ajudaren a viure. Sembla impossible; vaig estar a punt de conéixer la dissort per un excés de felicitat, com aquella gent que diu que es moren per massa salut .
Què podia fer? Vós mateix. Seguia els jardins públics i els cafés, empaitava les dones, llegia novel.les d'aventures, freqüentava teatres, cinemes i altres llocs de divertiment, sense aconseguir res que em trenqués la placidesa.
(...) alIò no podia durar, que contravenia lleis gairebé immutables i que sant hi hauria, o poder diví, que hi posaria terme.
            I així fou, i no pas a la simple manera normal, sinó d'un bell estil singular. Succeí que prop de l'hotel on m'allotjava va instal·lar-se un parc d'atraccions, una petita fira que a la vesprada i a la nit nit omplia el barri d'una rara música mecànica.
            Així que obriren l'espectacle, jo era el primer d'entrar-hi. Tirava al blanc, feia el circuit de la casa de la por, pujava a totes les màquines i menjava de totes les llepolies; el segon dia de visita, ja vaig descobrir el secret de la xica decapitada, i al cap d'una setmana festejava amb ella.
            Però no és aquest el cas. La cosa a la qual he fet referència primer, va passar pocs dies abans que el pare se n’anés per anar a una altra banda.
Era un vespre de festa, i la fira es veia molt animada. Tot anava bé, tot feia bonic, i la meua felicitat prenia l'aire de passar-me desapercebuda.



I  vet aquí que em disposava a pujar a la Gran Roda, quan vaig veure que un individu igual que jo prenia bitllet per entrar al Tub de les Rialles. He dit que era igual que jo, però amb això no n'hi ha prou; és que s'assemblava tant a mi, que era com jo mateix davant meu. Era com la meua imatge fora de l’espill, dotada d'independència.
            Quina cosa més intolerable! Em sentia com es deuria sentir un autor que , havent acreditat un pseudònim ple de personalitat, comprovés que un altre se'n serveix. (...).
            Recorde que rodolàrem per terra, i que tan aviat veia la lluna damunt meu, com sentia el nas colgat en l’arena. Les dents de cada u van conéixer la carn de l'altre: foren provats tots els cops, totes els daus, i no hi havia cap reglament que ens fes nosa. Tan orgullós que he estat, a vegades, de les meues mans, i aleshores n 'hauria prescindit de gust, a canvi de tenir una bona pedra al capdavall de cada braç. Aquella vegada, va prevaler la raó, i justícia fou feta. Quan un policia ens va separar, el meu adversari estava desfigurat.
De moment el policia se'ns volia endur. Però jo 1i vaig explicar el que havia passat, amb testimonis que certificaven la veracitat de les meues paraules, i l'home, comprensiu, digué:   
- No hi ha delicte. Jo hauria fet igual. Jo i qualsevol  home ben nascut, em pense”.

Cròniques de la veritat oculta .Pere Calders M.O.L.C.  “O ell o jo”

  • La narració d’irrealitat: La ficció fantàstica produirà la resposta en el lector que haurà d’escollir entre:
      Els fenòmens estranys poden atribuir-se a una explicació plausible, d’acord amb les lleis de la naturalesa d’aquest món (somni).
      El lector és forçat a admetre la necessitat de creure, temporalment, que l’impossible puga esdevenir. 

Costums d’altres terres

            “Els indis alosa són lletjos sense excepció, però molt amistosos i summament hospitalaris. Així que et reben a casa, t’ofereixen la dona a tot drap i ells mateixos et paren el jaç. Això sí: si la dona no t’agrada i la rebutges, et degollen al siti amb una pedra foguera sense esmolar”.
                               
            Ací en aquest conte Pere Calders ens mostra com un tret comú d’aquesta gent és la llegtesa i afig el connector adversatiu”però” com si el fet de ser “amistosos”i “hospitalaris” foren uns tipus de caràcter que s’oposara a les característiques físiques. Si tot això no ens havia cridat l’atenció tenim l’exemplificació dels darrer adjectiu “hospitalaris”: ells preparen la seua muller perquè puga jaure amb els convidat-turista. Ara bé si la dona s’assembla físicament a ell, és a dir que és poc agraciada no se la pot rebutjar car això seria una ofensa tan gran per a l’home que degollaria el visitant. Afirmem doncs que aquest petit conte és com una obra mestra de la comunicació en breu perquè exposa un món desconegut d’una altra civilització que encara que és increïble s’ha contat amb una naturalitat que hi haurà alumnes que s’empassaran aquesta història.

            Per acabar amb el nostre autor hem d’afegir que innova a partir de les fontsque manipula. La manca de projecció política dels seus escrits narratius  li assegurà que la censura el deixés tranquil tan bon punt es legalitzà les publicacions en català en el nostre país. Aquesta mancança potser fos deguda a les ganes que tenia d’entretenir i divertir el públic. Que ningú pense que Pere Calders no va sofrir des que es va exiliar  ja que alguns dels seus contes deixen entreveure  un testimoniatge que adquireixen caire universal. Ell va ser un vertader talent d’aquest tipus de subgènere narratiu que podríem batejar,  segons Amanda Bath com realisme màgic.

II.- Llorenç Villalonga (1897-1980)



            Fou un incipient poeta, un dramaturg i un excel·lent narrador. Va rebre dues influències: per una banda l’ideari del seu mestre teòric Ortega y Gasset  i el mestratge pràctic de Proust.
            Va ser un escriptor, en certa mesura, polèmic dins del nostre panorama literari. En primer lloc cal dir que era un escriptor bilingüe, segons ell:

             Sa meva aspiració era expressar es meu pensament (…) “Per a mi, s'idioma no és un fi, sinó un mitjà d'expressió”(...)” Sa primera obra Mort de Dama, tan localista, crec que no l'hauria poguda escriure més que amb sa meva llengua.”

            Amb Bearn Villalonga intentà introduir-se al mercat  literari castellà però sense cap repercusió.

Pel que fa a la seua ideologia citem tot seguit allò va dir ell mateix:

         “Sa història des meu falangisme és senzillíssima: jo som homo de matisos i es mil nou-cents trenta-sis em vaig trobar, de cop, que no hi havia mitges tintes: o roigs o blaus. No vaig dubtar. I no perquè m'agradessin molt els blaus, sinó perquè, a Catalunya, com mos ha recordat fa poc en Gafim, la FAI havia posat un cartell que deia: «Prohibido hablar en catalán”.
           
De tota la seua obra pararem atenció a dues novel·les:  Mort de Dama (1931) i Bearn o la sala de les nines ( en castellà 1956- en català 1961).

        Mort de Dama (1931) Llorenç Villalonga la dedicà “a tot aquella gent que no s’enfadin” però s’enfadà tothom. La reacció més negativa fou la de l’Escola Mallorquina, sobretot aquell que se sentiren més vinculats. Aquesta fou la seua primera novel·la i la primera moderna a Mallorca i aquells que volgueren promocionar  una novel·lística fins llavors inexistent a l’illa.

          Pel que fa als orígens de l’obra cal dir que l’autor la signà amb el pseudònim Dhey, el qual emprà des de 1931 al 1954.

          Vers 1920 escrigué un primer esborrany contra dona Rosa Ribera (l’Obdúlia Montcada) tieta dels germans Villalonga, la qual els va  desheretar. La crítica assenyala que aquesta novel·la és  l’obra mestra de Dhey, un esnob corrosiu i avantguardista dels anys 30. Mort de Dama és una sàtira, Bearn, en canvi, és com un poema amorós on veiem un Villalonga enginyós, enyorós i conservador.

          Quant a l’argument  val a  dir que se centra en l’agonia de Dona Obdúlia Montcada, una dama de l’alta aristocràcia mallorquina que simbolitza aquest grup tronat i, que està a punt de morir. Ella evoca, mig moribunda, la seua biografia, l’esplendor d’una societat ferida com ella de mort i, a més a més,  s’atreveix a imaginar  els seu propi enterrament.  A partir d’ella s’elaboren una sèrie de cercles de personatges. Trobem els aristòcrates o més prompte ”botifarres” encapçalats per ella  i la superestructura  oficial dirigent. En acabat tenim el paràsit de casa bona -Remei Huguet-, el  xueta servil,  Jacob Collera.

          Darrere l’agonia de la protagonista s’amaga l’agonia d’una Mallorca regionalista, que Villalonga parodia hàbilment un seguit de personatges arquetípics que es disputen l’herència suculenta de la dama: dona Maria Antònia, Baronessa de Bearn, na Remei Huguet, n’Aina Cohen, poetessa folklòrica i rural. Sense cap mena de dubte aquesta obra és una peça clau per conéixer la història i a la cultura mallorquines, escrit amb una mestria i un sarcasme que una part de l’illa no li va perdonar mai.

                        Ací en va una mostra de l’obra. Fixeu-vos-hi bé:

“Molt lamentable - explicava Lluís Salvador-. És clar que totes ses persones tenen sa seva pudor especial.. Es diu pudor, no és ver?... i es cans coneixen son amo dins sa fosca. Tots pudim..

- Per l'amor de Déu, Altesa -protestava Dona Obdúlia-, tots, no!

- Tots sí, senyora -seguia el príncep, ja perdut dins els seus imbrogli poliglots-. Geruch. To smell. Odeur, en francès, i també puanteur. Pudor. Això és. Tots pudim. Vostè put.

Dona Obdúlia es congestionava:

- Ah, no, senyor! Jo no pud ! Qui pud és Vossa Altesa!

El príncep, pacient i didàctic, no comprenia la indicació de la dama.

- Sí, senyora, també. Vostè, jo, tots pudim. Cada persona, igual que cada planta, té la seva pudor.

Dona Obdúlia s'aixecà de la cadira. Vint generacions de Montcades li pujaren a la cara.

Veig que Vossa Altesa està de broma -digué-.

I li repetesc: qui put és Vossa Altesa. Lluís Salvador no s'explicà mai la irritació de la seva amiga. No es deia pudir? Geruch, to smell, puanteur, pudor?... Quant a la senyora, passada la indignació del primer moment, com que a la fi tenia bon cor, acabà per creure que l'arxiduc era un «penjat» i que li havia volgut fer una broma, cosa que resultava ben amable tractant-se d'un Habsburg. «Jo no comprenc», deia Remei, sempre que contaven aquella festa, «com Dona Obdúlia tengué valor per fer frente a s'Arxiduc. Era un cosí de la Reina! L'haurien poguda tancar a sa presó per desacato!»

Però Dona Obdúlia no era poruga. Li sobrava valor per a enfrontar-se amb un príncep i per col•locar-se sis plomes al cap, verdes, grogues o morades”.


Bearn o la sala de les nines (1956) De bell antuvi cal aclarir que és Bearn, ja que es transforma en un mite perquè representa  l’existència idíl·lica  a Binissalem d’un refugi moral i físic d’un llinatge que s’enfonsa. Llorenç Villalonga l’usa la primera vegada el 1938. La ironia, la versemblança, el misteri, el pensament, fan que l’obra esdevinga l’elegia d’un món perdut. També la narració aconsegueix que puguem relacionar l’espai amb la nissaga. Té alguns trets d’autobiogràfics ja que l’autor mallorquí era fill d’un militar i pertanyia a la classe alta de l’illa, tal volta per aquest motiu podem entreveure reflexada la tradició familiar dels personatges amb la seua, així com la relació amb son pare  i els records d’infantesa. Don Toni és l’eix central de la història car manipula amb reflexos de misteri que giren  a l’entorn  de la seua vida. Podem afirmar que la novel·la és una mostra d’ambigüitat i de contrastos(serenitat/tempesta, bé/mal, raó/fe, veritat/mentida, ortodòxia/heterodòxia...)

             La novel·la està dividida en tres parts; una introducció en forma de carta-pròleg, la novel·la pròpiament dita, subdividida en dues parts: la primera "Sota el signe de Faust" i la segona "La pau regna a Bearn"  i un epíleg que clou la narració. En la introducció, el narrador escriu una carta a Miquel per tal de demanar-li consell per portar a terme les instruccions de don Toni.

L’obra doncs es constitueix de dues parts que responen a les etapes de la  vida de don Toni i a una identificació simbòlica de cadascuna amb un mite literari: la primera, "Sota la influència de Faust", respon a l' època tempestuosa. La segona discorre  més aviat dins la calma d'aquestes muntanyes i el referent literari al•ludit és Les Metamorfosis  d´Ovidi.

            La primera part, " Sota la influència de Faust", el protagonista esperonat per la joventut decideix de vendre la seua ànima al dimoni després de la negativa de Maria Antònia i se’n va amb la seua neboda a  París.
            La segona part, "La pau regna a Bearn". Ací don Toni dedica el  seu temps a escriure les Memòries amb l' intent de fixar les últimes imatges del seu món i fer un homenatge a dona Maria Antònia. La decrepitud es va apoderant de Bearn, Maria Antònia envelleix i perd la memòria. Els últims capítols expliquen la mort dels senyors, que Llorenç Villalonga fa coincidir amb el final del carnaval. El narrador és subjectiu ja que adreça la carta personal al seu amic i alhora ofereix al lector múltiples prespectives sobre els fets narrats.
“A les set en punt resàvem el rosari a la capella. Després sèiem al pati o, si era a l'hivern, vora la foganya fins que avisaven pel sopar. Deien que el senyor no anava mai al llit abans de l'alba, però era difícil de saber-ho, perquè, aixecat de taula, es tancava i ja no el vèiem fins l'endemà a les dues, en què apareixia molt satisfet, com si el món constituís per a ell, cada dia, una novetat. Després d'informar-se de com havíem passat la nit ens dirigíem al menjador amb una certa cerimònia, la senyora i jo davant i ell una mica enrera i a l'esquerra de la senyora. Aquell ordre, aquella precisió de convent o de palau, ha perdurat fins fa pocs anys, en què començaren a aixecar-se tard i a conculcar l'horari.
Darrerament, quan sonava la campana pel dinar, dona Maria Antònia, en lloc de baixar al menjador, cridava na Caterineta perquè la pentinàs i desapareixia per l'esquerra. Aleshores el senyor, que no s'havia rentat, demanava aigua calenta i desapareixia per la dreta. La veritat és que l'existència a Bearn resultava envejable. En aquests paratges on havien succeït tantes coses (on en succeïen encara, en el pla moral, ja que el senyor escrivia massa i sense fre) res no semblava dissonar. Dona Maria Antònia no posà mai en dubte que aquella tranquil·litat fos perfectament consolidada. Duia la pau en si mateixa i el desordre dels darrers anys venia a constituir per a ella com la forma d'un ordre nou. Bearn fou com una anticipació del Paradís, amb els boscs, les ovelles i les postes de sol; amb la vella casa de pedra i la vella foganya, amb les primaveres i els hiverns, les hortènsies i les neus... Com enyoraré tot això quan d'aquí a poques setmanes ho deixi per sempre! I, malgrat tot, Miquel, jo he patit aquí com no es pot explicar. Aquest paradís no era per a mi el definitiu, sinó el terrenal que l'home acaba sempre per perdre. Aquí va créixer l'arbre del Bé i del Mal, però Dona Maria Antònia no captava sinó un aspecte de la tràgica dualitat que informa, en canvi, l'obra pòstuma del senyor, aparentment tan frívola. Els seus ulls blaus i tranquils no tenien res a veure amb els ulls petits i vius de l'espòs, voltats d'arrugues, ni amb els meus, massa negres i que poques vegades han conegut la ventura. En la seva serenitat no superada, ella hauria aconseguit, a qualsevol lloc del món, reviure la sentència del vell Horaci: "De tots els racons de la Terra aquest és el que millor em somriu."

Bearn o la sala de les nines  LLORENÇ VILLALONGA 



                                                                                                                                         Xavier PIRIS

Formació literària de la consciència europea cap al Renaixement


2.1 L’èpica medieval

                        I.- Introducció

En grec es va escriure des del S. IX-X aC fins la caiguda de Constantinoble en 1453, en canvi en llatí sempre s’ha escrit a Europa Occidental i Central, per això encara que molts escriptors escriguen en llengües romàniques tenen la influència de la llengua mare tant en esquemes com en preceptes.
L’Edat Mitjana ocupa deu segles des del 476 dC quan cau l’Imperi romà  fins la presa de Constantinoble en el S.XV.
Té dues etapes: l’alta EM (del S.V fins el S XIV) i la baixa EM (segles XIV-XV).
El vell continent inicia una estructuració social basada en el cristianisme en el S.XI alhora que ixen a la llum les primeres manifestacions literàries en llengües vulgars. Hi ha tres grups socials: els que treballen, els que fan la guerra i els que resen. Els que volien lluitar tingueren la justificació de l’església molt prompte.
La nova estructuració social de la societat feudal creix al mateix temps que es formen les llengües romàniques i comencen a evolucionar. Amb elles apareix la literatura romànica enmig d’una  societat teocèntrica. La religió també es fa palesa en l’art i l’arquitectura. L’església fou transmissora de cultura en aquell llarg període, ja que els monestirs eren centres de còpia i traducció dels clàssics.
A partir del SXIII es creen els universitats basades en l’escolàstica, la qual intentà conciliar la tradició filosòfica clàssica com Aristòtil amb la teologia. A poc a poc s’introduiran l’Humanisme i els canvis que provocaren les incipients societats urbanes. El joglar recità cançons de gesta i d’altres activitats lúdiques, mentre que el trobador era l’escriptor. Els llibres reflectien l’esperit bèl·lic de l’època que apareixerà en el gènere èpic. En canvi el gènere amorós té  com a representant la lírica, la qual s’inclou dins la poesia trobadoresca.
L’epopeia narrava els esdeveniments gloriosos dels avantpassats en vers per tal d’exaltar el seu heroïsme. Es fa en castellà i francés del S.XI al XV, es conten les lluites contra els musulmans i els conflictes dels senyors feudals.

  • Les cançons de Gesta

Gesta  vol dir “fets” i és el nom que reben les epopeies romàniques. Aquestes podien alterar el text segons les predileccions del públic.
El joglar recitava els calors de les classes dirigents per viles i castells. Així es difonia una societat que tenia l’ideal cavalleresc com a base del seu pensament: honor, proesa i sentiment religiós. Els temes varien des d’una crònica més o menys històrica fins a una faula. Normalment adreçades a gent i lletrada que s’interessava per allò emotiu, sorprenent i meravellós.
El joglar tenia molt en compte les detallades descripcions, els personatges i els diàlegs.
Els orígens dels cantars de gesta foren, potser, la presència dels esdeveniments històrics i la divulgació d’aquests. Com ja hem vist aquesta persona s’encarregava de recitar-los oralment. L’estructura formal d’aquestes narracions en depenia: dividit en laisses que eren estrofes de nombre irregular de versos que eren la unitat melòdica i narrativa. Per  crear més interés entre el públic emprava recursos com imatges, comparances, paral·lelismes, al·literacions i amplificacions.
Hi ha dues teories que intenten explicar l’origen de les cançons de gesta:

a)                Teoria romàntica: històries orals que s’havien escrit en la baixa EM. Per tant eren fruit d’una tradició lligada als fets
b)                Tesi individualista: remarca la relació entre les cançons i lesrutes de pelegrinatge medieval, cosa que hauria originat cap al S XI les cançons en col·laboració de monjos, clergues i joglars.

Com que n’hi havia moltes s’intentà
de classificar-les. En francés és la llengua que més cantars hem trobat. Remarquem els cicles de Carlemany, de Mayence, Garí de Monglane i el cicle de les Croades.


  • La Chanson de Roland
Coneguda a partir d’un text del S XI (1090). Narra fets anteriors reals esdevinguts el 15 d’agost de 778 a Roncesvalles quan la reraguarda de carlemany fou exterminada pels bascos, on perdé la vida roland, duc de Bretanya. Aquest fet històric ha esdevingut un conflicte de passions  literàries amb enveja, orgull, traïció, a més de la lluita entre el cristianisme i l’Islam, Occident i Orient.
Els temes de l’obra giren al voltant de tres eixos :
+ La cavalleria:  les virtuts cavalleresques que defineixen el comportament de Roland. Oliver n’és el contrapunt, tots dos són lleials.
+ La crida i la guerra: Aquesta està justificada quan és una lluita cobntra els infidels, els sarraïns, per això cal combinar dramatisme i religió per entendre ben bé l’obra.
+ El càstig de la traïció: Carlemany  en la segona part lluita contra Baligan i el venç perquè aquell és el cabdill de la cristiandat i defensor d’allò just.
+ La traïció: El vassatge  era una mostra de lleialtat//fidelitat. Ganeló guiat pel ressentiment traïrà el seu amo i, de retruc, la cristiandat.
Pel que fa als personatges cal remarcar Roland, nebot de l’emperador de França, el qual era valent i coratjós, pres per l’orgull. Co mque no demanàajudà va desfer la reraguarda ien morir esdevé un heroi medieval. Alda era la promesa de Roland i no aparegué molt al llarg de la història. Oliver, malgrat conéixer la perillositat de la batalla fou lleial i mor en la en el camp del conflicte. Ganeló, personifica la traïció -com hem dit més amunt- i es mostrà com el contrapunt negatiu.Turpí era una persona amb funció limitar i religiosa, per últim destaquem Carlemany, el cap de la cristiandat de l’època, actuà més prompte com a figura simbòlica. El grup dels sarraïns, tot i ser un grup que forma part d’una religió monteista, no compta amb la legitimitat en aquesta obra perquè per als cristians eren el infidels.
  • Llegendes i epopeies dels pobles germànics

Els cantars de gesta, el roman i la poesia culta foren gèneres d’importació romànica. Una vegada es van cristianitzar i entraren en contacte amb els pobles mediterranis és possible que recordaren temes antics. L’epopeia germànica més antiga és Germània de Tàcit (98 aC).En el S VIII trobem les primeres mostres d’èpica germànica(Islàndia, peninsula Escandinava i el món anglosaxó) i durant el S XIII hi ha obres narratives escandinaves, angleses i alemanyes d’epopeies i novel·les cortesanes. Teodoric el Gran (mort el 526), el qual fou el conqueridor d’Itàlia, esdevingué una figura gloriosa per a la seua raça. La seua llegenda apareix en el Cantar d’Hildebrand, escrit en alt alemany, la segona meitat del S. VIII. Aquest cantar mostra l’existència de la llegenda de Teodoric, en què s’enfronten el vell Hildebrand i el seu fill Hudebrand  (sense saber que eren pare-fill). Com que es perdé l’original l’argument ha  quedat tallat. Les llegendes germàniques arriben també a Anglaterra. Hi havia un rei got, Beovulf, la llegenda del qual arribà cap a l’any 800 en versió poètica Beowulf en 4000 versos. Aquest va véncer grendel, home monstre que devorava els danesos.  Quan el coronaren rei morí en enfrontar-se a un drac. Aquestes llegendes germàniques s’importaven d’Islàndia i la península Escandinava on es desenvoluparen històries en alemany i narracions heròiques i fantàstiques.
Eddafou un extens poema didàctic islandés de la mitologia  nòrdica. També  és el nom de narracions curtes, una mena de narratives didàctiques aparegudes a Noruega,  Groenlàndia i Islàndia.
Hi hagué uns relats tradicionals anomenats sagues que contaven llegendes com si foren històries reals cap al S XIII.
La llegenda dels Nibelungs i de Sigfride soneguts per l’òpera de Waqgner. En un primer moment aparegueren aïllades però després s’uniren perquè compartiren personatges. Entre 1160 i 1170 la llegenda fou narrada en vers  alemany per un poeta austríac, La ruïna dels Nibelungs (Der Nibelung Not)  reelaborada en 1200/1205 és d’autor anònim.
L’argument: Sigfrid, heroi que conquerí el tresor dels Nibelungs i en banyar-se amb la sang   d’un drac que havia mort, esdevé invulnerable, tret d’una part de l’esquena que va cobrir d’una fulla d’arbre. Quan arriba Sigfrid a Works demana la mà de la princesa  Crimilda al rei Gunther, el seu germà. El monarca accedí si l’ajudava a conquerir Brunilda, reina d’Islàndia que sometia els seus pretendents a dures proves d’esforç físic. En arribar a Islàndia, Sigfrid vestí una túnica que el féu invisible i ajudà Gunther per a realitzar la prova fins que va guanyar.
A Works se celebraven simultàniament els casaments de Gunther i Brunilda, d’una banda, i Crimilda i Sigfrid, de l’altra.    
Crimilda li contà a Brunilda que fou enganyada per Gunter, ja que Sigfrid l’ajudà perquè poguera guanyar i casar-se amb ella. Crimilda convencé Hagen perquè anés de cacera amb Sigfrid i en un moment donat Hagen l’assassinà car s’havia assabentat de quin  era el punt feble. Com Crimilda volia venjar-se acceptà la proposició de casar-se  amb Àtila, rei del huns, els quals després de la cerimònia ataquen els “burgundis”. Un cop acabada la batalla ella mateixa decapità els seu germà Gunther i al ferotge Hagen. Crimilda fou ajudada per Teodoric que vivia desterrat en la cort d’Àtila.
            Cal remarcar l’evolució  psicològica de Crimilda –figura central-. En principi és tendra durant la joventut i mentre viu Sigfrid. Quan arriba a la maduresa esdevé brutal i cruel.
Et deixem un fragment:

“En aquell temps es criava als Països Baixos el fill d'un rei noble,
Siegmund es deia son  pare i la seua mare,  Siegelind,
En una ciutat rica i fortificada famosa fins a llunyanes regions,
A la riba del Rhin anomenada  Canten.
Us diré que aquesta espasa, com va créixer amb gran bellesa.
Sempre va estar cuidat de tota vergonya.
L'home temerari prompte va arribar a ser fort i d'alta fama:
Eh, quans grans honors va guanyar en aquesta terra!
Siegfied va ser canomenat  la  bona  espasa valenta.
Provava les seues forces amb molts herois, amb valor i ànim.
La seua força o duia a molts països estrangers:

Eh! Quants espases tan hàbils va trobar entre els Burgundis.
Abans que l'espasa temerària  fóra un home major d’eada
Ja havia fet tantes meravelles amb les seues mans,
Dels quals un pot cantar i dir sempre de nou;
Molt hauríem de callar d'ell en els dies d'avui.
En els seus temps millors, en els seus dies de joventut,
Moltes meravelles es podien narrar de  Siegfried.
Quins honors van florir en ell i quin bell era el seu aspecte!
Per això, amb amor, pensaven en ell moltes dones belles.
Ho van educar amb gran cura, com era convenient per a ell;
Quanta disciplina i virtut van nàixer de la seua pròpia ànima.
D'açò s'adornava el país de son pare,
Que per a totes les coses, ho van trobar tan esplèndid.”
  • Els cantars de gesta castellans

Els cantars francesos diesen transcórrer molt de temps entre el fet històric i la narració alhora que augmenten els esdeveniments fantasiosos. Els castellans, en canvi, els relaten poc de temps d’haver ocorregut i en llocs coneguts de la península; per això l’epopeia castellana té un carácter versemblant i els joglars tingueren un valor documental me´s o menys com si narraren cròniques rimades. Els texts que posseïm són d’entre el S. XII i XIV.

  • Cantar de mío Cid

Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, morí l’any 1099 quan ja  hi havia cantars de gesta i la Chanson de Roland ja existia. La versió que tenim quasi íntegra és del S. XII.
El rei Alfons VI é de Castella  féu cas als envejosos i desterrà el Cid. Haches, en comptes de rebel·lar-se, a mesura que aconseguia béns i beneficis de les seues victòries li les oferia al monarca.
Hi ha, per tant, dos casos d’honor presents en l’obra: el primer el desterrament que acabem d’esmentar, i el segon el casament de les dues filles, Cristina i Maria ( en el Cantar, Elvira i Sol), les quals  foren maltractades fins que son pare rentà la deshonra i acabà casant-les amb senyors de Navarra i Aragó. Mostrem un fragment de l’obra:
 
 
“En Valencia estaba el Cid   y los que con él son;

con él están sus yernos,   los infantes de Carrión.

Echado en un escaño,   dormía el Campeador,

cuando algo inesperado   de pronto sucedió:

salió de la jaula   y desatóse el león.

Por toda la corte   un gran miedo corrió;

embrazan sus mantos   los del Campeador

y cercan el escaño   protegiendo a su señor.

Fernando González,   infante de Carrión,

no halló dónde ocultarse,   escondite no vio;

al fin, bajo el escaño,   temblando, se metió.

Diego González   por la puerta salió,

diciendo a grandes voces:    «¡No veré Carrión!»

Tras la viga de un lagar   se metió con gran pavor;

la túnica y el manto   todo sucios los sacó.

En esto despertó   el que en buen hora nació;

a sus buenos varones   cercando el escaño vio:

«¿Qué es esto, caballeros?   ¿ Qué es lo que queréis vos?»

«¡Ay, señor honrado,   un susto nos dio el león».

Mío Cid se ha incorporado,   en pie se levantó,

el manto trae al cuello,   se fue para el león;

el león, al ver al Cid,   tanto se atemorizó

que, bajando la cabeza,   ante mío Cid se humilló.

Mío Cid don Rodrigo   del cuello lo cogió,

lo lleva por la melena,   en su jaula lo metió.

Maravillados están   todos lo que con él son;

lleno de asombro, al palacio   todo el mundo se tornó.

Mío Cid por sus yernos   preguntó y no los halló;

aunque los está llamando,   ninguno le respondió.

Cuando los encontraron   pálidos venían los dos;

del miedo de los Infantes   todo el mundo se burló.

Prohibió aquellas burlas   mío Cid el Campeador.

Quedaron avergonzados   los infantes de Carrión.

¡Grandemente les pesa   esto que les sucedió!”


                            
                                   


2.2.- La poesia dels trobadors

  • Introducció

Les arrels de la poesia trobadoresca ca cercar-les en els inicis de l’esperit cortés que tingueren lloc en l’Aràbia preislàmica. El gènere en què s’expressava es deia nasib (poema amorós). Ací ja aparegué una dama distant i l’amant declara un amor culte a la seua estimada.
A Iraq s’incrementava aquest subgènere poètic en l’escola de Bassora fins al S VIII, la plenitud però arribà el S. IX, tot i que l’Islam sembla en un principi magnànim amb aquest tipus de creació literària.
El punt de connexió entre l’amor cortés àrab i l’occidental foren  les nostres terres, Al Andalus.
Els trobadors occitans del S XI i XII necessitaven un canvi en les seues poesies, i el trobaren en la poesia àrab.
En aquells dos segles Al Andalus era considerada un focus cultural europeu de gran rellevància. Els joglars hispans eren de tres procedències religioses: cristians, musulmans i jueus. Això facilità la influència ja que l’amor cortés “fina amor” només existia en la literatura àrab. Els poetes d’Al Andalus eren sovint enviats com ambaixadors a altres regnes del nord de l’Estat espanyol, i això posava en contacte les literatures universals.
Quins trets comparteixen els dos codis amorosos? Veiem-ne alguns:
a)                La dama apareix distant i altiva, la qual cosa exigeix exclavitud isubmissió de l’amant que s’agenolla i s’ofereix com un esclau rendint-se als peus de l’estimada.
b)                L’obediència i el servei amorós, com per exemple diu Guilhem de la Tor que empra l’expressió obeir amor:
“anz ai meillor cor, qu’eu non suoill, cascun iorn d’amor obeir que.m fai vos, bella domn, amar qi.m pogratz mo mal aleujerar” Bernat de Ventadorn digué: “Domma, vostre sui e serai, del vostre servizi garnitz”
La humilitat amorosa i l’obediència a la dama com a simple reacció a l’arrogància masculina només apareix en la literatura àrab.
c)                El gust pel sofriment i el dolor com a expressió d’un desig impossible apareixen primer en la poesia àrab i després en els trobadors.
En canvi Ovidi concebia l’amor com a plaer i satisfacció, no com a desig no correspost.
“Quan va estar davant els meus ulls sense cap vel, jo vaig veure un cos perfecte totalment. Quins muscles, quins braços jo contemplava i tocava!, com la forma dels seus pits es prestava a les carícies!, quin ventre llis sota aquests pits sense defecte!, quins malucs amplis i abundants!, quina joventut en les cames! Però, per què detallar-ho? Res  vaig veure que no meresquera ser lloat, i nua vaig prendre el seu cos contra el meu. Qui no sap la resta? Quan vam estar fatigats, vam descansar. Tant de bo poguera transcórrer així per a mi amb freqüència el mig dia!”


  • La lírica a Occitània

Durant els segles XII, XIII i XIV es desenvolupa a Occitània una literatura que posa de manifest els sentiments dels seus creadors: els trobadors i que fou l’alternativa a allò que feien els monjos en llatí. El veïnat entre Catalunya i Occitània féu que els habitants de Provença –com així també es pot conéixer aqueix territori- cercaven protecció del rei de la Corona d’Aragó, cosa que va ocórrer fins la desfeta de Muret el 1213 al sud de Tolosa. Això provocà que els lligams culturals i polítics entre tots dos territoris esdevingueren alhora literaris i que els trobadors catalans escrigueren també en occità a l’igual que el nord d’Itàlia.



 
Aquesta poesia naix en un ambient aristocràtic i l’enginy dels trobadors (alguns d’ells pobres) possibilita el contacte amb les classes altes de la  societat feudal i això els oferí prestigi social i reconeixement.
La influència trobadoresca s’escamparà per França, Alemanya, Itàlia i Portugal. L’època d’esplendor se situa entre 1162 i 1213.
Els cançoners són les recopilacions de la poesia occitana des del S XIII fins al XIV . De vegades amb notació musical. Solien estar ordenats per gèneres o per autors. D’altres presentaven estrofes escollides. També podien anar acompanyades de miniaturas, retrats de trobadors, dibuixos que revelaven actituds dels joglars.
Pel que fa a la versificació hem de dir que el recompte sil·làbic és igual en francés, català i occità, és a dir que es té en compte fins la darrera síl·laba accentuada.
La cesura divideix el vers en dos hemistiquis de 4+6 , 6+4 o 5+5 síl·labes.
Les rimes podien ser agudes, masculina –oxítona-, i plana, femenina, paroxítona.
Hi ha una sèrie de gèneres que estan condicionats pel contingut:
+ poesia amorosa: caracteritzat per la cançó, formada per idees ordenades sense desviacions.
+ el sirventés: és una composició que mostra la ira, la repressió, el discurs moralitzador i la polèmica literària.
+ el plany:  lametació fúnebre que podia convidar al lament, al llinatge del difunt, a l’enumeració de persones tristes per la seua mort, lloança de virtuts del difunt, oracions per a pregar per ell,etc…
+ L’alba: servia per fer palés el desig dels dos amants que havien passat la nit junts ja que havia arribat l’eixida del sol i s’havien de separar.
+ la partorel·la: com el seu nom indica és l’encontre entre un cavaller i una pastoreta. Els dos dialoguen, ella o bé acaba lliurant-se a ell per favors de la seua familia o bé es fa de pregar.

La poesia occitana era el resultat d’un treball mesurat i rimat. La improvisació era quasi impossible, només en ambients cultes  i refinats. Allò més normal era la correcció perquè es pogués transmetre el text complet i els joglars pogueren aprendre-se’l.
Aquesta poesia  occidental promou una nova relació home-dona, ja que la segona abans estava predestinada a anar a la guerra, havia de ser menor d’edat i sols havia de ser capaç per a procrear. A partir d’ara la dona promociona en la societat feudal.
Quant als joglars cal dir que era l’encarregat de divulgar la poesia amb cants i música. Els grans senyors  en tenien de permanents. De vegades tenien noms al·lusius a la persona a la qual pertanyien. Hi havia de dos tipus: els de gestes que improvisaven molt, de caràcter més camperol i els joglars lírics que eren més fidels al text, el qual era més complicat de ritme, mètrica i melodía.

  • Els trobadors

Trobador és per tant aquell escriptor capaç de crear poesia a partir d’una convenció literària, era un  compositor de poesies destinades a ésser escoltades, no llegides. El poeta hio feia en llatí i el trobador en occità. Hem esmentat abans que n’hi havia pobres, però també de tota la resta de classes socials, com per exemple reis afeccionats com Ricard, cor de lleó, Alfons I de Catalunya i altres membres de lapetita noblesa com Guillem de Cabestany. Tot i això hi ha poemas creats per dones, les trobairitz. Destaquem Maria de Ventadorm o la Contesta de Dia.
Coneixem detalls biogràfics gràcies a les vidas, les quals aportaven dades  del naixement, la condició familiar, estudis i  viatges. La conclusió és que podem creure allò que és versemblant i deixar de banda allò que no ho és d’aquestes obres amb contingut  documental.
Les razós són les circumstàncies o finalitats d’alguna poesia. Mostraven uniformitat d’expressions, llengua i fòrmules.
Podem remarcar que hi havia dos estils dins de la poesia trobadoresca d’influència clàssica llatina, ja que ja existia  el ornatss facilis” i “ornatos difficilis”:
+ trobar lleu: estil més fácil d’entendre, amb poques complicacions estilístiques, sense caure en allò vulgar i una versificació més senzilla.
+ trobar clus/ric:   és una poesia hermètica, amb expressions difícils- rebuscades  i una rígida versificació.

Bernat de Ventadorn (vers 1130-1145 - vers 1190-1200), fou un popular trobador occità.
Era possiblement fill d'un forner del castell de Ventadorn, a Corresa, al Llemosí. Altres fonts, un poema satíric escrit per un contemporani més jove, Pèire d'Alvernha, indica que era fill d'un criat, un soldat o un forner, i la seva mare també era criada o fornera. De l'evidència en el poema juvenil de Bernat, El temps “vai i veuen i vire,” molt probablement va aprendre l'art de cantar i d'escriure del seu protector, el vescomte Eble III de Ventadorn


CAN VEI LA LAUZETA MOVER

Aquest poema és una cançó, com si fos una joia de la literatura dels trobadors. Dant Alighieri s’inspirà en ella quan escriví en el cant XX del Paradís: «Quale allodetta che’n aere si spazia. Prima cantando, e poi tace contenta.  De l'ultima dolcezza che la sazia” així com també influí a Chrétien de Troyes (D'Amors ke m'ait tolut a moy),1664.


I
Can vei la lauzeta mover
de joi sas alas contra’l rai
que s’oblid’es laissa chazer
per la doussor c’al al cor li vai,
ai! tan grans enveya m'en ve
de cui qu’eu veya jauzion,
meravilhas ai, car desse
lo cor de dezier no.m fon.

II

Ai,las! tan cuidava saber
d'amor, e tan petit en sai!.
car eu d'amar no'm posc tener
celeis don ja pro non aurai.
Tout m’a mo cor, e tout m’a me,
e se mezeis’e tot lo mon;
e can se’m tolc, no’m laisset re
mas dezirer e cor volon.

III

Anc non agui de me poder
ni no fui meus de l’or’en sai
que’m laisset en sos olhs vezer
en un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,


mM’an mort li sospir de preon,
c’aissi· m perdei com perdet se
lo bels Narcisus en la fon.

IV
De la dommas me dezesper;
Ja mais en lor no· m fiarai;
c’aissi com las solh chaptener,
enaissi las deschaptenarai.
Pois vei c’ una pro no m’ en te
vas leis qu· m destrui e· m cofon,
totas ls dopt’e las mescre,
car be sai c’ atretals se son.










  • La lírica galaicoportuguesa

En els S XIII i XIV naix en l’extrem de la Península Ibèrica aquesta poesia. No sols poetes de llengua portuguesa, sinó també castellans com Alfons X é el Savi. Amb aquesta llengua, extranya per al poble,  es feien doncs composicions poètiques.
Fins el S.XIV a Castella i  el S. XV a Catalunya, les poesies no es faran en la llengua pròpia. Queden unes 2000 poesies d’aquest conjunt que es poden agrupar en quatre:

+ poesia cortesana/provençalitzant (Cantigas de amor).
+ Cantigas de Amigo.
+ Cantigas de Santa Maria alfonsies (sacres).
+ Cantigas d’escarni i maleir (de caràcter burlesc).

Estudiem les primeres perquè són conseqüència de l’influx provençal. Es tornen a repetir els mateixos cànons temàtics:
El poeta submís canta a una dama de classe social alta i la invoca  amb el pseudònim mia señorà midons amb  què els trobadors invocaren a les senyores. S’analitza l’amor i s’idealitza l’estimada amb fòrmules repetitives, ja que insistiexen també en la “mort per amor” amb les angoixes anteriors que això comportava-
La influència de la poesia occitana és present en moles àmbits: l’actitud del poeta, la temàtica, l’expressió, l’estrofisme i la terminologia.
            Els gèneres que conreaven d’arrels trobadoresques foren el descordo (musical), el planto ( mort d’algun personatge) la tençon (debat entre poetes) i la pastorel·la  (que adquireix personalitat pròpia en contaminar-se de las Cantigas  de amigo.
Un altre influx que van rebre fou de las “jarchas  on la donzella sofria penes d’amor que s’acomiada del seu amor i rep consell de la germana o amiga. És l’amor oposat de la literatura trobadoresca.         

2.3 .- El món medieval en un llibre: la Divina Comèdia   

En la segona meitat del S XIII el nord  d’Itàlia, i en concret, la Toscana, visqué una època d’esplendor econòmica de les ciutatas que tindrà la seua reprecussió en política, filosofia i moral. En el terrenys literari el desgastament dels temes, situacions, tòpics trobadorescos, l’auge del comerç l’ascens de la burgesia i la preparació universitària de Bolonya són factors que actuaren de bressol del nou moviment que naixerà.  Tot açò es traduí en el naixement del dolce stil novo. La noblesaara ja no és de sang sinó de cor gentil. inicien Guildo Guinizzeli i després un grup de poetes florentins Guido Cavalcanti, Lapo Gianni, Cino de Pistoia o el mateix Dant. Foren autors de cançons considerades manifestos poètics. Els trets més important són  la reflexió de l’amor, el concepte de cor gentil, de noblesa espiritual, la sinceritat dels sentiments i la dolçor en l’expressió.
La classe social emergent de les ciutats ara esdevé culta i refinada com ho era també abans la noblesa de sang.
Hi ha també un canvi en la concepció de la dama –donna angelicata- la qual desperta els sentiments virtuosos del poeta que l’aproparan al bé, la bondat i el cel. La dona segons la visió stilnovista té l’extraordinària  virtut  d’ennoblir la ment i fer de mitjancera entre Déu i el poeta, a partir d’un intercanvi de mirades fugaces. L’amor ara uneix els sentiments amorosos amb les creences religioses.
La llengua vernacla toscana prompte esdevé l’idioma nacional italià el qual l’eleva a rang literari. El lèxic emprat té en compte la musicalitat de les paraules amb l’ús d’al·literacions, rimes suaus…és a dir, tot allò que destaque l’harmonia.Es troba l’equilibri entre els quartets i els tercets. A més amés hi ha una poesia refinada amb moltes metàfores i simbolisme.
El stil novo renova el concepte de trobar leu, això és, l’ús d’un estil caracteritzat per rimes dolces i planes.
Dant Alighieri (1265-1321) nat a Florència a les acaballes del S XIII s’alienà amb els güelfs blancs, partidaris de la no intervenció papal en la vida política de la seua ciutat. Com que del conflicte n’isqueren vencedors els güelfs negres fou desterrat i per això se n’anà de ciutat en ciutat alhora que augmentava  el seu prestigi com a escriptor. L’exili el convertí en enemic de Bonifaci VIII.

  • La Divina Comèdia

Està narrada en primera persona i en temps passat. Dant es casà amb Gemma Donati, casament arranjat per les famílies, però  el seu amor platònic fou Beatriu,  la qual conegué quan ell tenia nou anys. Ella es casà amb Simona Geri dei Bardi i morí de sobrepart als vint-i-dos anys. El poeta florentí li dedicà una trentena de poemes en Vita nuova  els sentiments  per aquesta dama .
Aquesta obra és una combinació de realitat històrica medieval amb la concepció moral/religiosa del cristianisme. Dant emprava l’al·legoria per combinar història i religió. Connecta amb la tradició literària  dels viatges del més enllà com després analitzarem més detingudament.
Utilitas Virgili,l’autor de l’Eneida, com a suport literari. Pren el viatge d’Enees  i el de Dant una visió cristiana que jas e li otorgava a Virgili per considerar-se poeta visionari de la nova religió en vies d’expansió en l’Imperi Romà.
Dant en el periple d’ultratomba rep l’assistència de Virgili i de Beatriu, la qual com ja hem esmentat aparegué en la Vita nuova i pel que sembla en la DC ella és una al·legoria de Crist.



  • Estructura de l’obra

La DC  es divideix en tres parts:
L’infern (del que tractarem amb tot detall més tard), el Purgatori i el Paradís.  Quant al segon cal dir que Dant creu que funciona com a contrafigura de l’infern. Es tracta d’una muntanya en forma de con invertit. En el cim del Purgatori hi ha el Paradís.
Pel que fa al Paradís, Dant arribà allà  de la mà de Beatriu després de travessar l’esfera de foc. Es divideix en nou cels. Lluna, Mercuri, Venus, Sol, Mart, Saturn i Júpiter. La presència de la llum permet crear un clima celestial i la representació divina.
  • Simbologia de la DC

La numerologia és molt important. En primer lloc cal dir que es divideix com ja hem dit en l’apartat anterior en tres parts, les quals coincideixen en la Trinitat. Cadascun d’ells té trenta-tres cants i aquesta xifra coincideix  amb l’edat de Crist.
Dant perdut  en la selva obscura troba tres feres: la pantera (malícia), el lleó (violència) i la lloba (incontinència). A més  tota està escrita en tercets lligats i els personatges principals són Dant, Virgili i Beatriu. El número deu o múltiples és el símbol de la perfecció.

  • L’infern i les semblances amb l’Islam

Aquest és un esvoranc (buit) situat al centre de la terra. La portaestà a Jerusalem i el vèrtex d’aquest con invertit correspondria a l’epicentre. Es divideix en nou cercles concèntrics que acullen els pecadors segons els pecats comesos, com més avall són més augmenta el dolor. Recorren un vestíbul i travessen el riu Aqueront. En el primer cercle hi ha els xiquets no batejats i els virtuosos que no han conegut les revelació de Crist.
Des d’ací els pecadors es divideixen en tres grups:

La incontinència; entre els cercles 2n i 5é.
la bestialitat:  on apareixen els suicides, els violents, els malversadors, els sodomites i els usurers.
La malícia: El 8é i el 9é cercles en què tenen cabuda els lladres, els falsificadors i els maliciosos.

Els comdemnats estan absorbits en el compliment de les penes. Tant Dant com Virgili tenen consideració dels que coneixen.





Segons Miguel Asin Palacios la llegenda musulmana del viatge nocturn i l’ascensió de Muhammad a les mansions d’ultratomba ha tingut l’inici i ha evolucionat en quasi totes les llegendes religioses. Açò que acabem d’esmentar apareix en la sura 17 titolada Al-Isrà, El viatge nocturn “El senyor féu viatjar a Muhammad des de la Meca a  Jerusalem”. També en els sis haditzs (tradició del profeta) del SIX es narra  un viatge nocturn d’ell. Si comparem els dos viatges de nit, guiats per un desconegut que es presenta de sobte després de despertar d’un somni.En les dues narracions la primera part consisteix  en pujar una muntanya alta, quasi inaccessible. Les tres principals mansions d’ultratomba són visitades: paradís, infern i purgatori. Es visiten en diferents ordre i sene semblances en els detalls.
La proximitat de l’infern quan Dant i Virgili s’apropen és anàleg a quan Muhammad  i el seu guia van advertir un rebombori confús “parole di dolore,accenti d’ira”.
Les religions musulmana i cristiana coincideixen en la creença que hi ha quatre estats de l’ànima després de la mort.

  • Comdemna eterna i irremersible  per aquells que rebutjaren Déu i abraçaren els plaers = infern cristià
  • Salvació eterna de les ànimes igual  en  les dues doctrines.
  • El purgatori i el llimb. Segons Algazel el primer  és l’estat de l’ànima després de morir on la gent s’ofreix un càstig (temporal) . El cristianisme creu que és el moment, el llimb, en què les ànimes es lliuren del càstig però no obtenen beneficis perquè ni han servit a Déu ni l’han ofés.

L’infern en Alcorà no té una descripció topogràfica precisa però les tradicions mahometanes i Dant coincideixen en localitzar-lo sota l’escorça terrestre: un abisme negre i obscur en l’interior de la terra. L’entrada estaria en el dos de Jerusalem, darrere del mur de Salomó, cosa que en Dant coincideix que l’infern estat dividit en una sèrie de pisos o estrats circulars concèntrics que van baixant des de la boca al fons. Així l’Alcorà tindria en l’infern set cel·les subterrànies, destinades a les diferents categories cada estrat és més “calent” que el superior immediat. El número set apareix en el llibre sagrat dels musulmans també referit als cels, les terres, els mars, els inferns,(les portes) i el paradís.
Dant, en canvi , divideix en deu lesregions: l’infern, el purgatori i el paradís. Llevat d’aquesta  diferència numèrica, tot és igual pel que fa a la simetria.
Cada pis subterrani té un nom tant en l’infern musulmà com en el dantesc, una descripció dels trets físics que els distingeixen i una categoria de “presidiari”.
Pel que fa als personatges de l’infern cal dir que Dant i Virgili caminen sempre cap a l’esquerra, mai cap a la dreta. Els místics musulmans creien  que en l’infern no hi havia dreta, així com en el cel no hi havia esquerra. En el primer cercle (el 2n dels llimbs) Dant troba els adúlters errant per l’espai amb un fum negre. Existeix una tradició islàmica que diu que en l’infern bufa un vent negre i tenebrós.
La setena vall és lamansió dels lladres on aquests corren nus i descalços mentre els reptils els picotejaven. Els detalls els agafa dant d’Ovidi. Això apareix en els suplicis infernals.
Des de l’última vall fins el cercle ínfim de l’infern, presó dels traïdors, Dant i el seu guia travessen in pou fondo ocupat per criatures gegantesques. Aquests gegants tenen la seua personalitat ben definida en la Bíblia. Pel que fa a l’escatologia musulmana ens mostra com els infidels habitants de l’últim pis infernal són iguals als gegants dantescs. EL càlcul dels quals és molt matemàtic, anàleg, encara que no igual al que posà Dant en la seua descripció. La raó de la monstruosa magnitud per l’Islam es deu a engrandir els suplicis de la víctima.

·        Literatura comparada

 
Tot ver amich a son ver amich ama
Del tal amor que Mort no la menyscaba,
Ans és formal qu.apura l’or y acaba
Llexant-lo fi, e l’als en fum derrama.
D’aquest amor am aquella qu.és morta,
E tement am tot caunt és d’ aquella.
L’esperit viu, donchs, quina meravella
Que am aquell ? e res tant no.m conforta ( Marc, XCII, XIX)

                                           

·        2.4.-La prosa narrativa: Boccaccio i altres autors

Durant els segles S XIV- XV l’humanisme comença a desplaçar el teocentrisme. Fill d’un exiliat dels güelfs blancs (1304-1374) Petrarca té una actitud nova davant del món i de la vida. La reflexió de l’eésser humà és la base de l’humanisme.
Els humanistes es fixaran en la tradició grega i llatina com a doll de cultura i es profunditzarà sobre l’estudi d’ambdues llengües, i també es dignificarà l’ús de les llengües vulgars.
Petrarca veié el 1327 Laura, cosa que capgirà la seua vida. Viatjà per moltes ciutats italianes. A Florència conegué Boccaccio, el qual fou amic i deixeble. Es sentí seduït pels ideals de restauració de lesantigues institucions romanes protagonitzada per Cola di renzo. Quan estava a Parma s’assabentà de la mort de Laura (1348) a causa de la pesta. Els darrers anys de la seua vida els va viure amb la seua filla a Pàdua (1374).
El poeta d’Arezzo s’interesà des de ben jove pels texts laltins. La seua personalitat estava marcada per la tendènciaa la solitud i a la reflexió serena. Ell esdevingué un impulsor dels estudis clàssics i fou pioner de la filologia moderna ja que confrontà texts i els recopilà per al seu estudi.
El Canzoniere fou l’obra més important d’aquest autor, el qual cercava la fama en les obres llatines, tot  i que aquest recull estava escrit en toscà (dialecte que posteriorment esdevingué llengua literària ). Aquest llibre li donà la glòria com a poeta. Ací et deixem la primera estrofa en versió original:,

“Voi ch'ascoltate in rime sparse il suono
di quei sospiri ond'io nudriva 'l core
in sul mio primo giovenile errore
quand'era in parte altr'uom da quel ch'i' sono,

del vario stile in ch'io piango et ragiono
fra le vane speranze e 'l van dolore,
ove sia chi per prova intenda amore,
spero trovar pietà, nonché perdono.

Ma ben veggio or sí come al popol tutto
favola fui gran tempo, onde sovente
di me mesdesmo meco mi vergogno;

et del mio vaneggiar vergogna è 'l frutto,
e 'l pentersi, e 'l conoscer chiaramente
che quanto piace al mondo è breve sogno”.

Fou considerat per aquesta obra l’iniciador de la lírica moderna, la qual era una mostra del gust de l’època. La poesia durà explícita els sentiments i les creences del jo poètic que esdevindrà portador de la seua interioritat.
Els temes predominats al Cançoner són dos:  el Jo líric i l’amor per Laura. Ella no és un model de dona angelicata (pura essència divina que propugnaven els stilnovistes).Petrarca no fuig de la dualitat cos-ànima. L’amor no és només un camí de perfecció i d’elevació com en Dant, sinó també és una via de turment, de dubtes o i angoixes.:

Perquè això us dic: -Vosaltres, que feu via,
torneur enrera, i quan l’amor s’inflama
no us entesteu fins a l’ardor darrer.
Jo m’he salvat, més no se’n salvaria
un d’entre mil: esquiva era la dama
i al mig del cor  la va ferir també.
Petrarca, Cançoner, poema LXXXVIII
La descripció de Laura mostra una tensió entre l’aspecte passional i l’esperitual. . Apareixen els tòpics de l’Edat Mitjana, i les noves aportacions stilnovistes sobretot el paper de la mirada. Uns altres elements són el vincle entre la natura i el temps.L’asbsència de Laura reforça la meditació solitària del poeta, això el porta de retruc a una reflexió sobre la condició humana. El paisatge és còmplice dels seues sentiments.
 La memòria esdevé un peça important car condensa el conflicte intern del poeta, centrat entre el desig amorós i la moral cristiana.
El temps marca la seua desesperació ja que augmenta a mesura que trans corre el sentiment de dolor a causa de la desaparició de la seua estimada.
La innovació del Cançoner té un caràcter formal en tot a la literatura occidental  que queda reduïda a la construcció poètica i a l’organització del material literari La primera divisió és de 366 poemes.  Hi ha una acurada selecció del lèxic car deixa de banda els registres molt pompososi grandiloqüents, sense adoptar el més baixos. Emprà les antítesis, sinònims i la musicalitat. L’oposició destacada al cançoner responia a la seua experiència vital, complexa i contradictòria.
·        Giovanni Boccaccio



Nasqué a Florència o a París, però s’establí a Nàpols on entrà en contacte amb la cort. Tornà a Florència amb prestigi moral i intel·lectual. Conegué la pesta negra la qual l’influenciarà en el Decameró (redactada entre 1349-1351). Creà una prosa àgil i elegant que  serví de model d’expressió del Renaixement. Connectà amb Petrarca a causa de l’amistat que mantenien aprofundí en el coneixement dels clàssics –Ciceró/ Sèneca-, el món i els ideals humanistes.Elaborà obres erudites i realitzà consideracions morals. En l’obra poètica de Boccaccio remarquem Rimes de cent vint-i-set composicions poètiques, la majoria sonets. Destaca la poca originalitat ja que barreja de trets provençals/stilnovistesi petrarquecs.
S’enamorà de Maria d’Aquino (flameta), la qual no tenia res a veure amb Laura i Beatriu. Amb pocafortuna escrigué Filòcol, que era una refundició de la novel·la Flors i Blancaflor. L’única cosa vàlida fou la seua prosa elegant.
Els conflictes amorosos que vivia de jove Boccaccio per motiu de les absències i infidelitats el feren crear una obra El Filostrat, mot que volia significar “vençut d’amor”. Apareix troiol que seria el doble de Giovanni i Griselda que  encobria Fiammetta, i on es mostren les infidelitats d’ella. LA Teseida, fou un intent de crear un poema èpic modern
·        El Decameró
Situat entre 1348 i 1351 recull una sèrie de relats on predominen la narració i el diàleg. El títol prové del grec de déka= Déu i heméra= dia.
Està format per 100 contes, efectuats per deu joves florentins, partits en 10 jornades, i comença amb una descripció de la pesta, que va succeir a Florència i la resta d’Europa l’any 1348. Fugint de l’epidèmia, set dames i tres cavallers s’amaguen en una casa de camp durant deu dies. Per entretenir-se durant aquestes deu jornades, ixen a plena natura amb el suau so del riu per explicar contes. Galeot és el personatge que dins la tradició artúrica, fa de mitjancer entre Lancelot i Ginebra, això vol dir que és un signe d’exaltació vitalista
Aquesta obra és el resultat de laconfluència del nou esperit burgés en nuió a la tradició cavalleresca presents  encara en la societat  napolitana de l’època. Boccaccio remarca més en aquesta obra la individualitat humana, la valoració de la intel·ligència o de l’enginy, per aquest motiu la ciutat serà el marc  més reiterat ja que apareixen ambients dels mercaders italians del S XIV odel nord d’Àfrica i de l’Orient.

Aquests contes tenen molta varietat de temes i són realistes, ja que  Boccaccio representa les persones amb realisme, tal com són, sense idealismes. Per donar encara més realisme, l’autor utilitza una escenografia coneguda per ell; d’aquesta manera, les descripcions que fa dels paisatges i de situacions concretes són totalment realistes. El tema dels contes de cada jornada, el decideix el rei o reina, que cada dia era un de diferent i escollit per tot el grup. Els deu joves, per tal d’oblidar el sofriment que hi havia a la ciutat, relaten als seus contes situacions d’enganys, diversió, dolor i alegria, que són temes de molt contrast. Aquesta obra va ser molt criticada per les autoritats eclesiàstiques, ja que a molts contes Boccaccio, sense fer-ho directament, critica molt durament l’església en general, des dels monjos i monges fins a les pròpies creences religioses. Encara que l’autor vol deixar clar que la seva finalitat amb aquest llibre és l’entreteniment i el plaer.

·        Literatura comparada

La malenconia de l’obra de Garcilaso de la Vega té una clara influència del poeta italià, així com el minuciós estudi dels estadis afectius. Hi ha també semblances en l’amor no correspost, la mort de l’estimada, l’ànsia de pau espiritual insatisfeta. El poeta castellà va saber amagar els seus sentiments, sobretot, el sofriment darrere  moltes vegades d’un pastor.  A més a més, igual que molts poetes de l’època s’influencià per les doctrines neoplatòniques de l’amor, encara que ell era molt més sincer.
Garcilaso igual que Petrarca va sofrir un desequilibri emocional «No hay parte en mí que no se trastorne», com afirmà en la cançó on veiem l’influx del poeta italià i el d’Ausias March. Després de l’amor un altre gran tema és l’estima a la natura. Ací veiem com es nota la influència no tan sols del poeta  italià, sinó també dels clàssics com Virgili i Horaci. La naturalesa li produeix una sensació de relaxació, un lloc de bellesa absoluta que li ofereix l’indret adequat on apareixen els sentiments de l’autor: Vet aquí un fragment perquè pugues analitzar tot el que s’ha dit fins ara: mo segundo tema después del sentimiento amoroso, está el gran amor
a la Naturaleza, marco principal en el que se inspira el poeta.
Ldescripci de la naturaleza, principalmente en la Égloga III e incluso
“Movióla el sitio umbroso, el manso vietito
et suave olor de aquet florido suelo,
Las aves en el fresco apartamiento
vio descansar del trabajoso vuelo.
Secaba entonces el terreno aliento
 sol subido en la mitad del cielo,
En el silencio sólo se escuchaba
un susurro de abejas que sonaba”
La honda melancolía de la poesía de Garcilasodespués de su viaje a Italia. En ellas es decisivo, aparte del influjo
de Petrarca, el de la t«verde prado de fresca sombra lleno» en el que un «viento fresco, manso y
amoroso» «mece suavemente los verdes sauces» o algún «alta haya»; un «dulce

aA coordenadesA
AruiQdo» aAlguna «verde y deleitosa ribera» «sembiada de flores» constituyen el
escenario obligado de «el
A dulce lamentar» de algún pastor.
 y cristalino cielo», la transparenciaradición bucólica grecolatina, que partiendo de
Te A través  del  Decameró  es pot remarcar una nova ideologia moral centrada en la recerca  en el present del goig i  la felicitat de viure.

ócriAA

A            A fi de donar-vos bon exemple, pel qual, procedint de bé en millor, la nostra companyia visqui i duri tot el que ens convingui en ordre, amb plaer i sense cap vergonya, jo primerament faig de Parmeno, criat de Dioneso, el majordom, i li encomano la cura i l’atenció de tots els nostres servidors i allò que es refereix al servei de la sala. Sirisco, criat de Pànfilo, vull que sigui el nostre missatger i tresorer, i que rebi les ordres de Parmeno. Tíndaro, al servei de Filòstrato i dels altres dos, atendrà a llurs cambres, quan els altres no hi puguin atendre, si es troben ocupats en llurs menesters. Mísia, la meva serventa, i Licisca, de Filomena, estaran a la cuina i prepararan diligentment els menjars que Parmeno els indicarà. Chimera, de Lauretta, i Stratília, de Fiammeta, volem destinar-les al govern de les cambres de les dones i a la neteja dels llocs on ens estarem. I en general cadascun d’ells, si té en estima la nostra gràcia, volem i manem que, on vagi o d’on vingui, senti o vegi el que sigui, es guardi de fer-nos saber cap nova si no és alegre. – I donades ràpidament aquestes ordres, que tots aprovaren, posant-se dreta digué-: Aquí hi ha jardins, petits prats i altres llocs molt agradables, pels quals cadascú pot anar sofocant-se a plaer, i quan sonarà la tèrcia, que tothom sigui aquí per menjar en un lloc fresc.”

to, se perpetúa a través de Virgilio y Horacio, para llegar más tarde a
La Arca Si ens detenim en el lloc veurem com es tracta d’ jardí. Aquest indret  és evocat per a sufocar “el plaer”, i és així com el cant a la llibertat ens és donat. El moiut literari de la natura ens apareix en els grans clàssics grecollatins com Homer, Teòcrit, Virgili o Horaci, i més modernament, també, per William Shakespeare: el locus amoenus, l’espai que es troba fora dels límits de la ciutat i on les passions amoroses poden ser lliurement expressades, fora de la civilització i ocults, així, de l’ordre social que tendeix a suprimir i regular el comportament sexual. Aquest indret és totalment oposat a la rígida estructura civil masculina i, per tant, acull meravellosament bé la dona, a qui sembla proveir de les més grans virtuts i armes amoroses. Tot és a punt per al desig, per al gaudi total amb l’Univers.
B


Boccaccio vertebra l’obra en dositaliano Sannazzaro.
De acuerdo Boccaccio vertebrà aquesta obra en dos eixos temàtics:  l’amor des d’un vessant passional i democràtic perquè afecta totes les classes socials i els altres factors que apareixen són  l’enginy i la intel·ligència. L’enginy doncs és la base per aconseguir els objectius fixats en la vida. Relacionat amb això cal afirmar que  l’obra s’avança a l’aplicació del carpe diem renaixentista.con el tópico pastoril y, como movido por un ferviente anhelo
També afegim que el Decameró obrigué un nova idea de civilitat de tolerància, allunant-se de la hipocresia d’altres obres que tancaven els ulls davant de la realitat. Per això incidim en què el Decameró se  centra en el pla terrenal, la qual cosa ens fa creure que es mou en un terreny entre la tolerància  i el relativisme.
Pel que fa a l’estructura de l’obra cal dir que  hi ha diversos nivells narratius. Si fem una lectura atenta podem veure que hi ha una superestructura en què inclouríem les reflexions sobre l’amor, els dones o la vida. A partir de la presència del narrador omniscient es delimita el segon nivell narratiu del que deriven les cent històries que conformen el llibre. El punt de partença és la declaració de la pesta a Florència el 1348. Un grup de set xiques i tres xics decidiren refugiar-se en el camp per tal d’evitar una mort segura produïda per l’epidèmia. Els integrants d’aquest grup acorden explicar cadascú una història, el tema de la qual serà determinant per al jove a qui  correspon exercir de rei aquell dia.
Quant a l’estilística del Decameró és ric car barreja l’estil mitjà del poble baix amb la solemnitat que empren les classes altes.de

Geogeoffrey Chaucer reposo espiritual, el poeta nos presenta una nantraleza finamente estilizada,
·        enoGeoffrey Chaucer (1340-1400)

És el millor escriptor anglés del ‘E. Mitjana. Va viure de prop la pesta negra de 1350, les  conseqüències dela Guerra dels Cent Anys i les revoltes camperoles.
Els seus viatges el posaren en contacte amb la cultura francesa i posteriorment amb la tradició italiana.(Dant, Petrarca i Bocaccio) importants per entendre la gènesi de l’obra literària de l’autor anglés.
A primer cop d’ull veiem influències de la Divina Comèdia en els Contes de Canterbury. Aquesta obra de l’autor anglés aplega vint-i-tres narracions, escrites sobretot en vers al voltant de 1368. Estan centrades  en un grup de pelegrins  en un hostal de Southwark de camí a Canterbury. L’hostaler proposa que cadascun d’ells  explique dos contesa l’anada i dos a la tornada a la fi de fer més agradable el viatge. D’aquesta manera l’estructura de l’obra tindria dos nivells, el segon marcat pel repertori de contes explicats pels pelegrins.
Hi ha una varietat de personatges que fa pensar  en la societat anglesa del moment.
L’hostaler proposa que cascun d’ells oducir una sensación de armorna y sosiego. Un
«verde prado de fresca sombra lleno» en el que un «viento fresco, manso y.
Les n Les narracions naixen com a resposta al debat que provoca el conte precedent, sovint amb un punt irònic.
Com hem esmentat més amunt  Geoffrey Chaucer  amb adjectius precisos, comparacions i una gran capacitat d’observació ens mostra una societat a punt de desaparéixer.
A continuació et proposem que lliges un fragment d’un dels contes:

" La mala suerte ha sido. Estoy tan acostumbrado a soplar el fuego que esto, supongo, ha cambiado el color de mi rostro. Yo no suelo mirarme en los espejos, sino que fatigosamente trabajo en intentar transmutar metales. Nosotros andamos siempre desviados y contemplamos el fuego sin parar, pero a pesar de toda nuestra esperanza jamás logramos nuestro deseo. A muchos engañamos y a otros pedimos prestado, algo como una libra o dos, o diez, o doce y aún mayores cantidades, y así les hacemos creer que doblaremos su dinero al menos. Pero todo es falso, porque, aunque nuestros deseos son buenos, no pueden realizarse, y desde luego no por falta de ensayos. Sin embargo, la ciencia de la alquimia está tan lejos de nosotros que no somos capaces de alcanzarla, y, digamos nosotros lo que sea, ella acaba siempre por deslizarse hasta que nos convierte en mendigos. "

Malgrat la diversitat dels contes hi ha una sèrie de nuclis temàtics:
·        la presència de l’amor.
·        El paper de la dona en la nova societat.És una reivindicació de la condició femenina en les seues múltiple facetes.