divendres, 12 d’octubre de 2012

LES LITERATURES DE L’ANTIGUITAT

1.-1      El mite en la formació dels poemes homèrics
 

·        Introducció al concepte.

Segons el diccionari el mite és una dita/narració plàstica, fabulosa i generalment contraposada a qualsevol tipus de formulació enraonada i demostrada, emprada sobretot per a expressar conviccions filosòfiques, cosmovisionals o religioses. La creació de mites respon, doncs, a una exigència connatural humanosocial, amb vista no sols a expressar plàsticament i dramàtica el destí de l'home en el món i les maneres d'atènyer-lo, sinó també a mantenir o justificar l'ordre de la realitat...
En l’època precristiana tenia una forta presència en la societat (poesia, escultura, religió, filosofia i política). Aquestes narracions de caràcter popular, d’alguna manera equiparable a la llegenda, conten esdeveniments més o menys complexos. No tenen un text fix fins que pren la forma de prosa, poesia o copla.  A més posseixen una estructura que gira al voltant d’un heroi/antiheroi, on el primer aconseguiria véncer els obstacles i guanyar el seu contrincant. Aquestes aventures que narren les lluites d’un heroi per la possessió d’un territori són la gènesi d’un poble.




·        L’anàlisi de les dues obres d’Homer.

Nasqué, suposadament, en el s.VIII abans de Crist, i narrà fets anteriors del s.XII  a C.per tal de compondre la seua obra fou ajudat pels aedes
-professionals del cant- Aquesta mena de narracions tindran èxit en l’Edat Mitjana, com veurem en després, en societats heròiques/combatives. Les obres més representatives d’ell són:  La  Ilíada i l’Odissea

La primera, la Ilíada, inicia  en certa mesura la literatura grega. Formada per vint-i-quatre cants que se centren en la darrera part del conflicte on Aquil·les entra en còl·lera i això determina  els destí dels altres personatges
L’obra evoca el setge i el posterior incendi de la ciutat d’Ilion-Troia- És un poema d’heroic guerrers basat en la llegenda d’aquella ciutat –actualment turca, la qual no és només una exaltació bèl·lica sinó que combina també el goig, l’amistat, els sentiments, la nostàlgia i la tendresa.
Homer presentà el conflicte en cinquanta-un dies que en realtitat durà uns deu anys. La confrontació va nàixer del segrest que féu Paris d’Helena, muller del rei Menelau. Els aqueus atacaren Troia durant alguns anys per alliberar-la, fins que Aquil·les no s’enfadà  pel combat entre Hèctor i Pàtrocle –l’amic d’Aquil·les-, la guerra no va ser guanyada pels grecs. Els dos herois són Hèctor i Aquil·les. Dos models de guerrers diferents que lluiten per recobrar d’alguna  manera l’honor dels seus companys caiguts sen el camp de batalla. El primer també per defensar el seu poble dels enemics, és  més solidari que el seu germà. Paris és, en canvi, un egoista  i motiu de la confrontació perquè actua en benefici propi, tot posant la seua ciutat en perill a causa d’haver-se enamorat d’una dama bella. El guerrer grec és una persona solitària orgullosa, que estava advertit que moriria si combatia. Tot i això va preferir esdevenir un personatge cèlebre de la història i en conseqüència un mite que evitar el perill. D’aquesta manera deixà de ser un mortal entre els altres. El fet d’haver lluitat i haver mort en combat reforça la idea de l’heroi hel·lènic.
En realitat Homer se centra més en els llinatges que no en els herois solitaris (Aquil·les, Pàtrocle i Hèctor).  D’ells es canten la seua valentia, la fortalesa, els seu  coratge però sobretot és molt important la intel·ligència, el sentit de l’amistat  (Aquil·les), l’astúcia (Ulisses) i la tendresa d’Hèctor.
En aquesta història els déus s’humanitzen i els homes esdevenen semidéus.
El passatge final recull les profundes reflexions d’Aquil·les i el poema bèl·lic acaba esdevenint una exaltació a la pau.


CANT III  - Juraments Contemplant des de la muralla –

Combat singular d'Alexandre i Menelau

“la primera s'interromp perquè es verifique el combat singular d'Alexandre i Menelau, que no produeix cap resultat, doncs, quan aquell va a ser vençut, ho arrabassa per l'aire la seua mare la deessa Afrodita i ho duu al costat d'Helena.

1 Llocs en ordre de batalla amb els seus respectius caps, els troians avançaven xisclant i cridant com aus així profereixen les seues veus les grues en el cel, quan, per a fugir del fred i de les pluges torrencials, volen gemegant sobre el corrent de l'Oceà i duen la ruïna i la mort als pigmeus, movent-los des de l'aire crua guerra i els aqueus marxaven silenciosos, respirant valor i amatents a ajudar-se mútuament.

10 Així com el Not vessa en els cims d'una forest la boira tan poc grata al pastor i més favorable que la nit per al lladre, i només es veu l'espai que arriba a una pedrada; així també, una densa polseguera s'alçava sota els peus dels quals s'engegaven i travessaven amb gran prestesa la plana.

15 Quan ambdós exèrcits es van haver acostat l'u a l'altre, va aparèixer en la primera fila dels troians Alexandre, semblant a un déu, amb una pell de lleopard en els muscles, el corv arc i l'espasa; i, ablanint dues llances de punta punxeguda, “                                   La Ilíada d’Homer
Pel que fa a l’Odissea cal dir que és un recull dels viatges d’Ulisses que fixa el mite del retorn a la seua pàtria, Ítaca, després de la guerra de Troia.
Inclou la tradició marinera. El  protagonista es mostra  com un personatge intel·ligent i astut. Hi ha trenta-quatre cants que dividim de la següent manera:
A)    El viatge de Telèmac- fill d’Ulisses- (cants I-IV)

Telèmac cerca son pare per Esparta. Allà Menelau i Helena li conten les gestes d’Ulisses a Troia. L’embarquen perquè vaja a Ítaca però Posidó- déu del mar- i enemic seu el fa naufragar. En tornar es venjarà de la gent que van pretendre la seua muller.

B)     Les aventures d’Ulisses (cantsV-XII)

La part més coneguda del viatge a través de la Mediterrània per tal d’arribar al seu país. Era un heroi que patí innombrables desaventures abans de tornar-hi.

Episodi de les Sirenes: Cant XII
I aleshores parlà missenyora Circe, dient-me:
»—Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta
ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis.
Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen
tots els humans, quisvulla que siguin que arribin a elles.
Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella
de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures
no el sortiran a rebre, tornant a casa joiosos:
no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,
des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima
d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va enxiquint-se.
Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles
amb cera dolça que hauràs remollit, a fi que no hi senti
cap dels altres; però si el cor a tu et diu d’escoltar-les,
fes que et lliguin de mans i de peus dins el ràpid navili,
dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes,
perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes.
I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes,
ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos.
[...]Aleshores jo parlo als companys i els dic amb tristesa:
»—Oh amics, no està bé que un o dos siguin sols a conèixer
els averanys que Circe m’ha fet, la divina entre dees:
no, jo els reportaré, per tal que morim coneixent-los
o que mirem d’esquivar-nos, fugint de la mort i la parca.
Per començar, m’ha ordenat que de les Sirenes divines
defugim la veu i la prada en flor des d’on canten.
Jo tot sol ha ordenat que escoltés; però heu de lligar-me
amb un nus treballós, perquè resti allí sense moure’m,
dret a la paramola; i fermeu les cordes ben altes.
I si us prego a vosaltres que em deslligueu i us ho mano,
una cosa heu de fer, que és estrènyer-me encara amb més nusos.
»Jo vaig anar dient i aclarint als companys cada cosa,
mentre ràpidament atenyia la nau ben obrada
l’illa de les Sirenes, que un vent innocent l’empenyia.
Súbitament llavors calà el vent, i es va fer la bonança,
sense tan sols un alè; i condormí les onades un numen.
I, aixecant-se, els companys enrotllaren el drap del navili
i el desaren al fons del buc i, asseient-se als escàlems,
emblanquinen l’aigua amb les pales d’avet ben polides.
»Jo que llavors amb la punta del bronze tallo a miquetes
un gran rotllo de cera i la pasto amb les mans forçarrudes.
I aviat s’ablaneix, car el gran vigor la hi obliga,
i l’esplendor del Sol, el príncep fill de l’Altura.
I vaig de rengle tapant les orelles de tots els meus homes,
i ells dins la nau em lliguen de mans i cames alhora,
dret a la paramola, i em fermen les cordes ben altes;
i, asseient-se, colpeixen la mar blanquina amb les pales.
»Doncs, quan ja n’érem tan lluny com abasta la veu d’un que crida,
que passàvem rabents, no els escapa la nau marinera
que botava allí prop, i amb veu fresca entonen un càntic:
»—Vine, tan celebrat Ulisses, honor de l’Acaia!
Atura el teu vaixell i a la nostra veu dóna orella!
Mai ningú no ha doblat per aquí amb el negre navili,
que de les nostres boques la veu no escoltés, que és dolcesa;
però després se’n torna joiós i més ple de ciència.
Car nosaltres sabem tot quant a Troia la vasta
els argius i els troians han sofert per divina volença,
com tot allò que passi damunt la terra nodrissa.
»Deien, amb una veu meravellosa; es delia
per escoltar el meu cor; i mano als companys que em deslliguin,
fent-los senyal amb les celles; més ells, vinclant-se, remaven.
I tot seguit Perimedes i Euríloc s’aixequen i vénen
a refermar-me els lligams i estrènyer-me encara amb més nusos.
HOMER. L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993, p. 208 i p. 211-213.

C)   La venjança d’Ulisses (cants XIII- XXIV)

Desembarca i arriba finalment a sa casa. Com que oculta la seua identitat per aclarir que havia ocorregut durant la seua absència, això esdevé el mite de la identificació de l’estrany en la seua pròpia terra i el comportament de la seua esposa és l’altre mite: la fidelitat.


·        LITERATURA COMPARADA

Ara estudiarem la influència d’Homer en els escriptors europeus.  Aquestes  epopeies van ser font d’inspiració posteriors en el segle XII i XIII en les  literatures en llengua vulgar.


LV La chanson de Roland

En el S. XI l’èpica francesa, comparada amb el Mío Cid, conta la campanya de
Carlemany que  havia devastat Espanya; va prendre els seus castells i va violar les seves ciutats. Ell mateix diu que toca a la seva fi la guerra. Cap a França, la dolça, cavalca l'emperador. El comte Roland lliga el gonfanó a la seva llança; des d'una altura, l'eleva cap al firmament: a aquest senyal, els francs estableixen els seus campaments per tota la regió. Mentrestant, a través de les amples valls, cavalquen els infidels, coberts amb les seves cotes, lligat l’elm, amb l'escut al coll i l'espasa cenyida, i amb les llances enforcades. En  l'arribar al cim d'unes forests, fan alt en un espessor. Són quatre-cents mil, esperant l'alba. Déu! Quin dolor que no ho sàpiguen els francesos!


“Aunque de grado lo harían, a convidarlo no osaban.
El Rey don Alfonso, saben, ile tenía gran saña!
Antes que fuese la noche  en  Burgos entró su carta,
con órdenes muy severas, muy requetebién sellada;
mandaba en ella que al Cid nadie le diese posada,
y aquel que a tal se atreviese, supiese, por su palabra,
que perdería lo suyo y aun los ojos de la cara,
y además de cuanto digo, con la muerte amenazaba.
Gran dolor el que sentían aquellas gentes cristianas.
y escóndense así del Cid, sin osar decirle nada.
El Campeador, entonces, se dirigió a su posada
y en cuanto llegó a la puerta se la encontró bien cerrada;
mandatos del Rey Alfonso pusieron miedo en la casa,
y si la puerta no rompe, no se la abrirán por nada.
allí las gentes del Cid con voces muy altas llaman.
Los de dentro, que las oyen, no respondían palabra.
Aguijó el Cid su caballo ya la puerta se llegaba;
del estribo sacó el pie, y con fuerte golpe llama.
No se abre la puerta, no, pues estaba bien cerrada.
Nueve años tiene la niña, que ante sus ojos se planta:
-iCampeador, en buen hora, que habéis ceñido la espada!
Orden del Rey lo prohíbe, anoche llegó su carta,
con prevenciones muy grandes, y venía muy sellada.
A abriros nadie osaría, nadie os acoge, por nada.
Si no es así, lo perdemos, lo nuestro y lo de la casa,
y además de lo que digo, los ojos de nuestras caras.
Ya veis, Cid, que en nuestro mal vos no habéis de ganar nada,
pues el Criador os valga con toda su gracia santa.
Esto la niña le dijo y se entró para su casa.
Ya lo ve el Cid que del Rey no cabía esperar gracia.”
El Cantar de Mio Cid
S.XIII

El tercer exemple d’aquesta influència grega és cant dels Nibelungs epopeia germànica escrita cap al 1200 per diversos joglasr anònims que hi recolliren  cants anteriors. Escrita en estrofes de quatre versos que rimen de dos en dos, l'obra es divideix en dues parts: la mort de Sigfrid i la venjança de Crimilda. Sigfrid, heroi invulnerable, es casa amb Crimilda, en canvi d'ajudar Günther a conquerir Brunilde, valquíria i reina verge d'Islàndia. Sigfrid és assassinat per Hagen, súbdit de Brunilde, que coneix l'únic punt vulnerable de l'heroi. Per tal de venjar la mort de Sigfrid, Crimilda accepta de casar-se amb Àtila, rei dels huns. Atrau els burgundis al país d'Àtila, on són atacats pels huns i derrotats. L'únic supervivent burgundi és Hagen, que es nega a revelar on és el tresor dels Nibelungs. Crimilda li talla el cap amb l'espasa de Sigfrid, i ella mor a mans d'Hildebrand. El poema inicial, situat al s VII, narrava la matança del poble burgundi a mans dels huns. Més tard s'hi afegí la llegenda de Sigfrid, vencedor d'un drac, posseïdor d'un tresor i conqueridor de Brunilde. Wagner es basà llunyanament en aquest cant per a la seva tetralogia Der Ring des Nibelungen.

“Les velles històries ens conten moltes meravelles
d'herois admirables, de grans treballs,
d'alegries, de festes, de plors i de queixes;
ara escoltareu prodigis dels combats de llançats guerrers.

Com la clara lluna que, al sorgir dels núvols,
esborra la llum de les estrelles,
així estava  Krimhild entre les dones,
alegrant el cor dels guerrers.

No puc referir què va passar després.
Cavallers, dones i nobles escuders van plorar
als seus estimats amics morts.
Ací la història té fi: aquest és el Pesar dels Nibelungs”.

Després Shakespeare en l’obra Tròlius i  Crèssida tracta els herois de la Ilíada, sense blasmar-los ja que molts personatges hel·lènics tenen els mateixos costums que Lancelot, els Roland que els altres herois cristians.En aquesta peça tetral troben els herois d’allò més naturals

         
·       1.- 2 El teatre grec: La tragèdia

Els orígens del teatre cal cercar-los en l‘àmbit religiós. La tragèdia com ara estudiarem nasqué del ditiramb, himne dedicat a Dionís. Era el déu del vi i de la festa, un igualador de la societat, per això l’ús de les màscares transformava les cares de la gent per tal que totes foren idèntiques. Els primers texts que posseïm són del S.V abans de Crist, època d’esplendor àtica quan les polis estaven en ple apogeu. En el món hel·lènic se li donava molta importància a aquest gènere literari i una bona mostra són les construccions que es realitzaren per tot el domini i influència cultural grega: a Empúries, el monument a Dionís (Atenes), el d’Epidaure (Peloponés) i el de Pèrgam (a L’Àsia Menor).
Es feien servir dos dialectes diferents: els actors parlaven en dialecte àtic i el cor en d.dòric. Aquest subgènere solia presentar un problema de moral i de conducta sense solució.


La tragèdia és una de les aportacions més sòlides de la literatura universal que inspirà W.Shakespeare, Jean Racine, Corneille, Victor Hugo, Àngel Guimerà, Federico García Lorca, Salvador Espriu i B.Brecht, com podrem comprovar més endavant en l’apartat lit.comparada. En l’èpica ja hi havia un sentit tràgic com en els personatges d’Hèctor i Aquil·les. La tragèdia no té sempre un final fatal com en Elèctra. Veiem dos exemples: el primer de la literatura catalana del SXIX i l’altre de la castellana del S.XX. Pel que fa al primer Terra alta d’Àngel Guimerà mostra com l’individu renega de la societat. Vet ací un fragment:

·        ESCENA X

MARTA, SEBASTIA i MANEUC, per la porta del quarto de la Marta.

MANELIC: interposant-s'hi: Que ara ho veurà li has dit? Ara ho veurem nosaltres! MARTA: abraçant-s'hi: Manelic!
MANELIC: Marta!
SEBASTIÀ: que ha retrocedít: Tu aquí? ¿Per on has entrat?
MANELIC Per on entraves tu! Per la teva porta d'amo i de lladre! Doncs que et pensaves? T'he espiat i t'he seguit. Arrossegant-me he arribat a la paret i m'hi he arrapat amb els dits i amb les ungles 1... Ja sóc aquí ! I ja estem sols! I ja estem cara a a cara!
SEBASTIA: Vés-te'n, o si no...!
MANEUC, rient: Que me'n vagi! Se creu que encara em mana a mi, al que ho aguanta tot! Això es pensa, aixó, Marta! Doncs no; que ja tot s'ha trasmudat aquí dintre, que ara el qui mana sóc jo. 1 ara ho veuràs si sóc l'amo!
SEBASTIA: L'amo, tu? Espera't, doncs! (Intentant anar a obrir la porta.)
MARTA, comprenent-ho: Manelic
MANELIC, corrent a la porta: No t'escapesl Covardl T'he dit que soIs jo i tul Que vinc per ella, que és meva. I que vinc per tu; com que vinc a matar-te
SEBASTIA: A mi ! Tu a mi?
MANELIC: A tu ! A tu !
SEBASTIA: És que jo també sé matar homes 1 ­
MANELIC: I jo llops ! Aquí la tens a la Marta ! No la volies? Aquí la tens I a endur­se-la el qui puga, que amb sang se guanya ! (Traient-se un ganivet.)
SEBASTIA: Ah, covard, que véns armat I
MANELIC: Del cor més... més que tu; del braç no, ni em cal, que l'arma em sobra. (llençant-la a terra) Té; mira-la.
MARTA, corrent al Manelic: Què fas !
MANELIC: apartant-la: Aparta't I ara ja estem iguals. Què esperes?
SEBASTIÀ: Doncs t’has perdut, que et mataré (…)

Àngel Guimerà   (1897)Terra baixa


BERNARDA: (A Magdalena, que inicia el llan­to). Chisss. (Golpea .con el bastón). (Salen todas. A las que se han ido). ¡Andar a vuestras cuevas a criticar todo lo que habéis visto! Ojalá tar­déis muchos años en pasar el arco de mi puerta.
PONCIA: No tendrás queja ninguna. Ha venido todo el pueblo.
BERNARDA: Sí, para llenar mi casa con el sudor de sus refajos y el veneno de sus lenguas.
AMELlA: ¡Madre, no hable usted así! iBERNARDA: Es así como se tiene que hablar en este maldito pueblo sin río, pue­blo de pozos, donde siempre se bebe el agua con el miedo de que esté envenenada.
PONClA: iCómo han puesto la solería!
BERNARDA: Igual que si hubiera pasado por ella una manada de cabras. (La Pon­cia limpia 'el suelo). Niña,dame un abanico.
ADELA: Tome usted. (Le da un abanico redondo con flores rojas y verdes).
BERNARDA: (Arrojando e/abanico al suelo). ¿Es éste el abanico que se da)a una viuda? Dame uno negro y aprende a respetar el luto de tu padre.
MARTIRlo:Tome usted el mío.
BERNARDA: ¿Y tú?
MARTIRIO: Yo no tengo calor.
BERNARDA: Pues busca otro, que te hará falta. En ocho años que dure el luto no ha de entrar en esta casa el vien­to de la calle. Haceros cuenta que hemos tapiado con ladrillos puertas y ventanas. Así pasó en casa de mi padre y en casa de mi abuelo. Mientras, podéis empezar a borda­ros el ajuar. En el arca tengo veinte piezas de hilo con el que podréis cortar sábanas y"embozos. Magdalena puede bordarlas.
MAGDALENA: Lo mismo me da.
ADELA: (Agria). Si no queréis bordarlas irán sin bordados;"Así las tuyas lucirán más.
MAGDALENA: Ni las mías ni las vuestras. Sé que yo ha me vaya casar!!Prefiero llevar sacos al molino. Todo, menos estar sentada días y dias dentro de esta sala oscura.
BERNARDA:Eso tiene ser mujer.
MAGDALENA: Malditas sean las mujeres.
BERNARDA:  Aquí se hace lo que yo mando. Ya no puedes ir con el cuento a tu padre. . .

FEDERICO GARCIA LORCA, La casa de Bernarda Alba(1936),Cátedra


Quant als temes més comuns cal dir que els podem dividir en dos: els del cicle tebà, Els set contra Tebes i Antígona per una banda i per l’altra hi ha el cicle troià,amb Helena i  Agamèmnon.
L’estructura de les tragèdies és triangular, obert i tancat pel cor:
·        presentació:  amb el pàrode (cant d’entrada).
·        Nus: hi ha els episodis (uns tres o sis) acompanyat del estàsim-cant detingut del cor.
·        Exodi ( cant d’eixida).
El cor és un element essencial que a mesura que  evoluciona el gènere va perdent protagonisme alhora que augmenta el nombre d’actors. La seua presència fou bàsica per  a la dramaturgia europea posterior. Segons el tema el cor podia estar format per  ancians o dones. Podia representar la voluntat dels déus, la veu de la consciència o presagiar esdeveniments tot advertint del destí humà o simplement orientar l’espectador. Els actors alternen amb el cor i es presenten vestits amb màscares, com ja hem dit més amunt.
Esmentem els tres grans clàssics que aparegueren el S.V aC.






Èsquil (525-456 aC)





És el més religiós dels tres i els seus texts els més antics dels conservats que corresponen amb el moment d’esplendor d’Atenes. Per tant de 90 peces només en tenim hores  d’ara  set
De les seues obres destaquem Els suplicants que recull la història de 50 germanes que  no van voler casar-se per no perdre la virginitat i acabaren odiant els homes. Hipermnestra fou l’única germana que no matà el seu marit al llit. En Els set contra Tebes es veu l’oposició fins la mort dels fills d’Èdip i de Iocasta (Etèocles i Polínices). El mateix tema fou emprat per Sòfocles. En Prometeu encadenat mostra al públic com robà  el foc als déus per donar-lo als humans. L’Orestíada és l’única trilogia conservada íntegrament  A partir de la mitologia  Èsquil desenvolupà temes  religiosos.



Sòfocles (496 aC- 406 aC)

Va viure durant un període de plenitud artística, política i literària de les polis. Ocupà càrrecs polítics i en el camp literari li guanyà a Èsquil, ja que el premiaren vint-i-quatre vegades.
De cent vint obres, se’n conserven set. La seua influència literària i els seus temes  s’han dut als escenaris de l’actualitat.


·        El llast de l’escriptor grec

L’obra Antígona  de Sòfocles mostrà el coratge d’una dona que féu allò que li dictà la seua consciència malgrat els perills que la desobediència podia ocasionar-li. Es tracten temes com l’amor fraternal, el manteniment en el poder, les injustícies del poder i el suïcidi per haver inflingit la llei. 
Antígona, de Jean Anouilh és un text inspirat en el mite antic en ruptura amb la tradició de la tragèdia grega. Es tracta d'una de les reescritures d’aquesta obra clàssica S’estrenà a París el 4 de febrer de 1944, és a dir, durant l'ocupació alemanya. El personatge d’Antígona simbolitza la resistència en la lluita contra les lleis de  Creont que representa el poder.
         Antígona  també és el títol que rep  una peça teatral culta de l'escriptor català Salvador Espriu. Fou escrita el 1939, poc després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, però no fou fins el 1955 que eixí publicada. L'obra reprèn el mite grec d'Antígona, una princesa que es nega admetre que hi ha vencedors i vençuts després de la guerra fraticida entre els seus germans. La nova situació que resulta és que s'han d'honorar els vencedors i esborrar per complert la memòria dels vençuts, que no són altra cosa que traïdors. El que singularitza aquesta peça de les altres Antígones contemporànies és que la tragèdia s'ha de llegir com una conseqüència de la Guerra Civil i no com a resultat de la natura dels homes. El sacrifici d'Antígona té per a ella un sentit: s'ofereix a fi que cesse la maledicció per als seus, per això Espriu mateix es declarava mort civilment després de la guerra, oferia el seu sacrifici per expiar les culpes de la col·lectivitat catalana. En  ambdues històries (Espriu/Sòfocles)  Creont condemna el cos mort de Polínices a no ser enterrat i Antígona oposant-se a la decisió del rei el soterra amb tots el honors. De manera que en desobeir la llei Creont l’ha de condemnar a mort. També hem de remarcar que argumentativament en la de Sòfocles  Hemón, promès d'Antígona el fill de Creont, se suïcida i la reina també se suïcida, quedant-se Creont tot sol.
El tema d'Antígona ha donat lloc a diverses obres, dramàtiques, operístiques i teatrals:
  1. Antígona (Sófocles), la tragèdia de Sófocles (ca. 442 a. C.);
  2. La passió segons Antígona Pérez, obra teatral de Luis Rafael Sánchez (1968);
  3. Antígona (Tommaso Traetta), òpera de Tommaso Traetta (1772);
  4. Antígona (Walter Hasenclever), obra teatral de Walter Hasenclever (1917);
  5. Antígona (Arthur Honegger), òpera de Arthur Honegger (1927);
  6. Antígona (Bertolt Brecht), obra teatral de Bertolt Brecht (1947);
  7. Antígonae, òpera de Carl Orff (1949);
  8. Antígona Vélez, obra teatral de Leopoldo Marechal (1951);
  9. Berliner Antigone, obra teatral de Rolf Hochhuth (1963);
  10. Antígona Furiosa, obra de Griselda Gambaro (1988);
  11. Antigone oder Die Stadt, òpera de Georg Katzer (1991);
  12. La tomba d'Antígona, assaig de María Zambrano (1983);
  13. Antígona (Henry Bauchau), novel·la de Henry Bauchau (1997);
La influència de Sòfocles ha arribat fins al camp de la filosofia  ja que Freud emprà el terme  complex d'Èdip per refererir-se al conflicte emocional que es dóna en la infantesa de tot ésser humà de sexe masculí o femení quan, d'una banda, se sent una atracció sexual inconscient per la mare (en el cas dels homes) i pel pare (en el cas de les dones; en aquest cas és nomenat com a Complex d'Electra), per l'altre (simultàniament), es percep també un sentiment d’odi (també inconscient) cap al pare (per part dels homes) o cap a la mare (per part de les dones)
·        Èdip rei
Èdip fou un heroi de la mitologia grega, concretament del cicle tebà. Fill de Laios (Rei de Tebes i descendent de Cadme) i Iocasta. Sense saber-ho matà son pare i contragué matrimoni amb sa mare. Abans de casar-se, Laios i Iocasta van consultar l'Oracle de Delfos, el qual els advertí que "el fill que tingueren arribaria a ser assassí del seu progenitor i espòs de sa mare". Laios, en veure néixer el seu primer fill, tement l'acompliment del destí, va encarregar a un servent fidel que el matés, però el serf, compadit per la fragilitat del xiquet, es va limitar a abandonar-lo a la muntanya, lligat pels peus a un arbre. D'aquí li ve a Èdip el seu nom (peus inflats). Un pastor anomenat Forbas, que pasturava els ramats de Polibi, rei de Corint, el va alliberar i el va infantar. Finalment Polibi i la seua dona Peribea el van adoptar com a fill propi. Prompte el nostre protagonista va destacar per la seva força extraordinària i la seua intel·ligència. A tal punt que provocava l'enveja dels seus companys de joc, fins que un d'ells, ressentit, li va revelar el seu origen adoptiu. Èdip, turmentat per aquesta idea consulta l'Oracle de Delfos. Aquest, com passa sovint amb tots el oracles, li contesta una frase enigmàtica que desencadena la tragèdia: "No tornes mai al teu país d'origen si no vols cometre l'assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare". Commogut per aquestes paraules, Èdip decideix no tornar mai més a Corint, desconeixent que no és en realitat la seua pàtria originària.
Pel que fa a la tècnica de la tragèdia hem de remarcar l’ús de l’ambigüitat semàntica, és a dir que l’autor fa declaracions que contenen la veritat del seu desastre, sense que ell en siga conscient. S’utilitzen noms amb significat ambigu i un mateix demostratiu pot referir-se a dos noms alhora. Al capdavall l’espectador en sap més que l’actor, cosa que provoca angoixa. Èdip promet als tebans trobar l’assassí del rei, el seu propi pare “En mi trobareu satisfacció”·
Un altre recurs és l’etopeia, això és la manera ben diferenciada de parlar dels personatges, tenim doncs dos grups diferenciats: els que en són de classe social alta com Tirèsias, Creont o el mateix Èdip i els de classe baixa. D’aquest grup destaquem el criat de Laios, el pastor (que expressa els seus temors) i el missatger de Corint que exposa fets tràgics i violents.
La figura d’Èdip ja ens apareix en dues obres d’Homer: En La Ilíada (cant XXIII) i en L’Odissea (cant XI): “També vaig veure la mare d'Èdip, la bella Epicasta, la qual va cometre una acció per ignorància de la seua ment, en casar-se amb el seu fill, qui, després de donar mort a son pare, es va casar amb ella (els déus han divulgat açò ràpidament entre els homes). Llavors regnava ell sobre els cadmeus patint dolors per la funesta decisió dels déus en la molt desitjable Tebes, però ella havia descendit a l’Hades, el de portes poderosament travades, després de lligar una alta soga al sostre del seu elevat palau, posseïda del seu furor. I va deixar a Èdip nombrosos dolors per al futur (…)”
Com ja hem esmentat abans Èdip és un personatge intel·ligent, un heroi no èpic, és adir que salva el seu poble malgrat que oper ajudar-lo haja d’autodestruir-se. No fuig encara que  entreveu el seu propi final. Podem dir doncs que el seu antagonista és ell mateix. És també pietós perquè consulta als déus i ells mateixos l’acaben castigant per allò que ha fet.

Un altre personatge important és Tirèsias, el més cèlebre endeví de tota Grècia. Sempre ens apareix com un home invident vell, encara que esdevingué cec des de jove. La relació entre ell i Èdip va evolucionant a mesura que avança la història. Aquest promet en un bàndol que aquella persona que haja comés el crim i es lliure a les autoritats, així com el seu còmplice. Després d’aquest anunci els dos, Tirèsias i Èdip mantenen un diàleg  en què ambdós s’insulten  ja que l’endeví l’acusa d’estar directament relacionat amb l’assassinat. Èdip manté que tot això ha estat una conspiració entre l’ancià i Creont. Abans d’acomiadar-se l’endeví creu que pesa una maledicció sobre el responsable de la mort de Làios, i que es demostrarà que no és cap estranger sinó un tebà, el qual serà privat de la vista i exiliat, que serà alhora pare i germà dels seus fills, fill i espós de sa mare.
Mostrem un fragment de l’obra catalana Lo somni (1399) de Bernat Metge en què apareix aquest personatge mitològic acompanyat d’Orfeu, el qual fou el  músic i poeta més famós. Aquesta seqüència pertany al llibre II.

“Per tal--dix ell- com jo m'adelitava molt en caçar, Nostre Senyor Déu ha ordonat que aquests falcons, astors e cans que em veus anar entorn, criden e udolen agrament d'hora en hora davant mi; e per tal com jo trobava gran plaer en xandres e ministrers, aquest hom qui té la rota entre les mans, ab molta discordança me fa denant sons desplasents e llunyants de bon temps e mesura e finalment de tota melodia. Per lo encercar com poguera saber algunes coses esdevenidores, segons que dessús he dit, ha mes en ma companyia aquest hom vell, qui incessantment me redueix a memòria tots quants desplasers jamai haguí, faent-me retrets de la vanitat que jo seguia e dient-me: "Per les coses esdevenidores que volies saber, Nostre Senyor Déu vol que records les passades, per tal que et sien ocasió de dolor e pena, car per ta culpa mereixies infern.”
Bernat Metge, Lo Somni.


 Iocasta  és la mitjancera en el conflicte. Creia en la innocència d’Èdip car els assassins de Làios va ser ocasionat per uns lladres de camins segons va assegurar un testimoni. El missatger posà en evidència que Pòlib i Mèrope no eren els pares genètics d’Èdip ja que ell mateix havia agafat el xiquet amb els peus nugats quan anava a ser abandonat per un criat a la muntanya de Citeró.
Tractem tot seguit els temes d’aquesta tragèdia:
  • La força del destí: després de la lectura de l’obra descobrim que és impossible escapolir-se del destí. Les profecies dels oracles acaben fent-se realitat.
  • La relació  Èdip-Iocasta, és el que anomenà el pare de la psicoanàlisi, Freud, el complex d’Èdip al qual ja ens hem referit més amunt.
  • L’autoagressió, el  tercer tema perquè el protagonista acaba traient-se els ulls com a càstig.
  • L’heroïsme  El portagonista se’ns presenta com un transgressor, un heroi  comdemnat a caure al buit per haver volgut arribar massa lluny. Com que transgredeix la pròpies normes de la mare natura , les pautes socials i intenta d’esbrinar la veritat es veu finalment immners en aclarir allò que està prohibit. Abandona el camí de la ignorància i això l’aboca a la desesperació i la resolució d’aquest enigma.
  • Culte als déus:  Els déus tenen una gran influència tot al llarg de l’obra en cadascun dels esdeveniments ocorreguts. El món estava regit per les lleis divines.

·       Eurípides( 485-406 aC)

Fou l’autor preferit durant el S.IV aC. Es creu que va escriure 92 drames, però només se'n coneix l'existència de 19, que mostren que va ser un tràgic de mèrit incomparable només a Èsquil i Sòfocles. Veia el món com un lloc on l'oportunitat, l'ordre, la pau, la raó i la tolerància eren constantment frustrades per la irracionalitat i la violència.  Els temes que emprà més les llegendes i esdeveniments de la mitologia d'un temps llunyà, molt anterior al segle V aC d'Atenes. Però les obres que va fer eren aplicables al temps en què ho escrigué, sobretot a les crueltats de la guerra. En l'etapa madura de la seva vida els temes de la seva producció s'anaren desvinculant cada cop més de la tradició preestablerta, amb variació i introducció de nous temes. El filòsof alemany  Friedrich  Nietzsche  el considera l'artífex de la decadència de la tragèdia en la seva obra El naixement de la tragèdia. Se l'ha comparat amb Rousseau per la seva modernitat, massa allunyada del pensament dominant pel seu moment, amb un bon desenvolupament psicològic dels seus personatges, especialment dels femenins: la comparació de la Clitemnestra de l'Orestiada d'Èsquil amb la seva més realista Medea ho deixa ben clar. Se l'ha criticat, en canvi, per fer servir amb massa freqüència el recurs fàcil del deus ex machina per resoldre les seves obres.

Els personatges  immersos en l’angoixa estan plens d’interrogants com els d’Albert Camus i Henrick Ibsen. Veiem aquest exemple de L’estranger (1942) de l’escriptor francés:

“Vaig pensar que em bastava donar mitja volta i tot quedaria conclòs. Però tota una platja vibrant de sol s’apretava darrere de mi. Vaig donar alguns passos cap a la deu. L'àrab no es va moure. Malgrat tot, estava encara bastant lluny. Semblava riure, potser per l'efecte de les ombres sobre el rostre. Vaig esperar. L'ardor del sol m'arribava fins a les galtes i vaig sentir les gotes de suor amuntonar-se'm en les celles. Era el mateix sol del dia que havia enterrat a mamà i, com llavors, sobretot em dolien el front i totes les venes juntes sota la pell. Impel·lit per aquest ardor que no podia suportar més, vaig fer un moviment cap a avant. Sabia que era estúpid, que no anava a lliurar-me del sol desplaçant-me un pas. Però vaig donar un pas, un sol pas cap a avant. I aquesta vegada, sense alçar-se, l'àrab va traure el ganivet i m'ho va mostrar sota el sol. La llum es va injectar en l'acer i era com una llarga fulla…”.

Durant els darrers 20 anys de la seua vida, Eurípides va escriure diverses obres anomenades tragicomèdies romàntiques dramàtiques. Era estrany que tingueren finals feliços. L’obra Les Bacants és d'especial interés per ser l'única tragèdia que parla de Dionís i dels misteris dionisíacs, cosa que la vincula amb els orígens dionisíacs de la tragèdia, amb els ditirambs en honor del déu. En aquesta obra el tema de la impietat dels familiars mortals de Dionís és el detonant de la trama. Tradicionalment s'havia atribuït a Eurípides l'obre Resos (Rhêsos). Modernament, però, diversos estudiosos han atacat aquesta afirmació i en neguen l'autoria.

1.-3 Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci i  Ovidi







I.-Introducció
La literatura llatina ha estat una peça essencial en què s’ha basat el món cultural occidental i això s’ha traduït en una petjada en la literatura europea. Cal remarcar que les obres que s’irradiaven des de Roma no eren del tot originals, car s’adaptaren a les fòrmules gregues, tant en epopeia, teatre com en poesia.
Abans de la influència hel·lènica hi havia poques mostres  llatines: alguns cants d’invocació als déus, cerimònies religioses, etc...L’originalitat llatina es troba  en l’eloqüència, la sàtira i la història. L’esclat cultural s’inicià s.III aC, segons Ciceró el 241 aC amb l’aparició de la traducció de l’Odissea al llatí per part de Livi Andrònic, el qual fou un home de lletres de cultura hel·lènica i llengua llatina.
Remarquem Gneu Nevi (260aC-200) visqué en una època al sud d’Itàlia on floreixia la literatura alexandrina i Teòcrit escrivia en grec. Gneu Nevi escrigué la primera epopeia romana La Guerra Púnica.
Quint Enni (239aC-169) és autor de Annals on adaptà l’hexàmetre grec al llatí.
La literatura llatina no és, per tant, imitadora de la grega, sinó més aviat continuadora ja que l’època de l’expansió de l’Imperi Romà coincidí amb la decadència de la literatura en grec. De totes formes la petjada hel·lènica és més aviat la clàssica que no pas l’Alexandrina de la unitat d’Egipte o de Siracusa.








II.- L’inici de la lírica

Catul (87 aC-54 aC) reprengué la tradició grega i se centrà en la passió amorosa de Lèsbia i les seues infidelitats, les quals el menen a un to dramàtic. En l’època d’August, després de l’assassinat de Cèsar, intenta un reviscolament social donant suport al món literari d’on ixen els tres escriptors: Virgili, Ovidi i Horaci, els quals  destaquen per assumir el missatge d’August, és a dir la recuperació de les tradicions, el reforç de la vida familiar i suport a l’hegemonia de l’Imperi Romà.. 

·       Virgili (70 aC-19 aC)

"El Gran Iniciat Virgili", "el Poeta de Màntua", "Gran Mestre de Dant ", -són maneres de nomenar un dels tres grans poetes llatins. En l’Ègloga IV, escriví en un llenguatge que es refereix al Messies quan parla d'un "xiquet", "Salvador," que naix en el final de la "edat de ferro", i després d'acabada aquesta, sorgeix amb ell, una nova "edat d'or"...

                  










La interpretació que en feren els cristians sobre l’ègola explica en certa mesura que Dant el convertís en guia pel viatge a través de l’Infern i el Purgatori. Remarquem aquest fragment del cant IX, on Virgili dubta ja que els dimonis li han tancat la porta a la cara i només confia en l’ajut de Beatriu

“El color que em pintà la covardia
veient que el guia se'n tornava, féu
que ell amagara la pròpia blancor.
Es va aturar atent, com escoltant,
ja que la vista no el portava lluny
per l' aire negre i per la boira espessa.
«Siga com siga, hem de guanyar la pugna»,
va començar, «si no... Ella és l'ajuda.
 Massa tarda ja l’altre que ha de vindre!»
jo vaig veure bé com ell recobria
el principi amb el que digué després,
que eren uns mots  diferents dels primers;
i tanmateix, m' esglaià el que va dir
perquè doní als mots interromputs
potser un sentit pitjor del que tenien.
“fins aquest fons de la trista dotada,
ha baixat mai algú del primer cercle
on la pena és la falta d' esperança?”


Dante Alighieri(1265-1321). La Divina Comèdia , pàg. 117 Proa




És un dels poetes de més influència en la tradició literària. Estigué a els ordres d’August, la qual cosa l’influenciarà per crear l’Eneida.
La seua primera obra Les bucòliques escrita  entre 42 aC i 39 aC són deu quadres pastorils en què imita d’alguna manera Tècrit (grec) en els seus idil·lis.
Ara els pastors s’expressen amb pessimisme. Els paisatges no responen a un lloc real, sinó més aviat a uns valors literaris, de sentiment d’evasió per la conflictivitat quotidiana. Per això les èglogues semblen un anhel de la vida camperola, ja que d’alguna manera ell fou apartat de les seues propietats rurals pel mateix August.

El tema central és l’amor, per això emprà els hexàmetres dactílics. Després escrigué Les Geòrgiques, on apostà pels orígens camperols que serviren per la posterior expansió de l’Imperi Romà. Tracta el conreu dels camps, els arbres, els animals i les abelles. En aquella època quan regnava la pau es dóna suport  a la fertilitat de la terra i es deixa de banda les armes. 

L’Eneida  és el gran poema èpic romà per tal d’oferir a l ‘Imperi una epopeia amb valor de passat, present i futur. Ací els romans eren descendents dels troians i August i Cèsar, hereus de Venus i Enees (l’heroi grec).
La primera part d’aquesta obra es basa en l’Odissea i la segona en la Ilíada. Enees rep l’encàrrec de Júpiter de viatjar cap a allò desconegut. En  els darrers sis llibres – d’on pertany el fragment que tenim a continuació- es marca la diferència entre Enees  que aspira a la pau i , per contra, l’heroi de l’Odissea, Aquil·les que li encanta la guerra. El primer és valent i pietós, tot deixant de banda la satisfacció personal per cumplir la seua missió pública. En els personatges remarquem:
Anquises, persona gran, bon conseller que actua de lligam amb el passat troià, on tot allò humà estava relacionat amb allò diví. Tanmateix, Ascani, encarna la bellesa masculina i el futur des d’un punt devista més humà. L’ambient heroic, la presència indirecta de la història fan que considerem l’Eneida com un poema històric realment. Podem afirmar que els personatges virgilians eren més humans que no els d’Homer que semblaven més divins. Enees –vençut i sense país- fugitiu de Troia que fou detruïda pels grecs, anà a la recerca de la pàtria promesa, Itàlia, a la qual arriba després de sofrir molt i no sense passar per Càrtago, tot enamorant-se de Dido. Aquest personatge femení simbolitza tot allò que representa el perill oriental, que va captivar Marc Antoni, és a dir, Cleopatra. Dido acaba suicidant-se a causa de la força abassegadora de l’amor que la consum.  
La segona part arriba a Itàlia on obté Lavínia, filla del rei llatí que és l’objectiu final. De la unió d’ella  amb un estranger havia de nàixer  un nou poble. El matrimoni permet la construcció d’una nova pàtria. Virgili reutilitzà el material homèric amb un narrador omniscient.





“Es va aixecar ja del mar a l’hora de l’aurora, i Enees, encara que estimulat per la impaciència de donar sepultura als seus companys, i el seu esperit marejat per tants desastres, estava oferint vencedor els seus vots als déus des de les primeres llums del dia. Fa clavar en el cim d'un serral una forta alzina, neteja de totes les seues branques, i suspèn d'ella les brillants armes, despulles del capità *Mecenci, trofeu consagrat a tu Oh gran déu de la guerra! En ell col·loca el plomall del guerrer, ple de sang, els seus trencats dards i la seua cuirassa foradada i trencada per dotze parts; enllaça a l'esquerra el seu escut de bronze i li suspèn del coll l’espasa. De seguida arenga en aquests termes als seus entusiastes companys, envoltat de tota l'apinyada munió dels seus capitans:

"Ja està fet el més Oh guerrers! deposeu tot temor; això només ens resta ara. Ací teniu aqueixes despulles, primícies d'un rei superb; ací teniu Meceni tal qual li han parat les meues mans. Marxem ara a la ciutat del rei llatí; advertiu les armes i anticipeu la fi de la guerra amb el vostre esforç i confiança, perquè cap impediment us pertorbe, ni us retarde i espante cap succés per agafar-vos desprevinguts, tot  manant els déus que alcem pendons i traguem del campament a la nostra gent. Mentre lliurem a la terra els cossos dels nostres companys, únic honor que dura allà en el profund Aqueront…”.

Podeu trobar més informació si cliqueu en aquesta web : http://www.xtec.cat/~mespuna/troia/html/eneida/eneixar.htm#geografia

·       Horaci (65 aC-8 aC)


Fill d'un esclau alliberat, va tenir l'oportunitat de seguir estudis a Roma, i posteriorment a Atenes, on es va traslladar per a estudiar filosofia. Una vegada allà, va ser acollit per Brutus, l'assassí de Cèsar, qui li va donar un alt càrrec al seu exèrcit. No obstant això, a la batalla de Filipos (42 aC) es va evidenciar la seva falta d'aptitud per a l'art militar i va decidir tornar a Roma.Va començar a treballar com escriba, càrrec que li deixava temps lliure per a dedicar-se a escriure versos. En aquells dies va conèixer a Virgili, qui el va introduir en el cercle de Mecenes, on a poc a poc va guanyar rellevància i va afermar l'amistat amb aquest, qui el va presentar a August. Va aconseguir també la protecció de l'emperador, que fins i tot li va oferir el càrrec de secretari personal seu, que va rebutjar per no adequar-se als principis de la seva moral epicúria. Escrigué quatre obres:
Les Epodes formades per dèsset composicions en metres iambics. Tracta el clima de confrontació civil i convida al capdavall  que la gent s’instal·le en el camp. La composició s’inicia amb els mots Beatus Ille.
Les Sàtires observa els costums. Té en compte la filosofia i els viatges, podem dir que algunes són una reflexió autobiogràfica. Les Odes estan formades per quatre llibres escrits els darrers anys de la seua vida. Transforma l’estil de Safo i Alceu (grecs). Mostra la realitat quotidiana des d’una aparent objectivitat i estilització. Reflexiona  sobre el pas del temps i en el primer llibre apareix com a precursor de la idea de carpe diem.
Les Epístoles  semblen un diari amb pretensions de perfeccionament personal. És famosa l’Art poètica on destaca la cura dels treballs literaris que tingué molta difusió en la literatura francesa del s XVII-XVIII.
·       Ovidi (43 aC-18 dC)


De jove conreà la literatura amorosa i de major tractà la mitologia grega com si fos poesia. Va escriure sobre temes d'amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. Se'l compta, junt amb Virgili i Horaci, com un dels tres poetes per excel·lència de la literatura llatina. No visqué , com els altres dos, l’època d’incertesa  de la fi de la República. Ovidi va ser àmpliament considerat el més gran mestre del dístic elegíac. La seua poesia, molt imitada durant el final de l'Edat Antiga i l'Edat Medieval, va tenir una influència decisiva en l'art i literatura d'Europa durant molts segles. Fou desterrat a Tomis per August fins que va morir. Així com Virgili en l’èpica  exalta en els versos la Roma idealitzada, Ovidi la transgredeix en el terrenys de l’elegia. El procés moral i polític d’August xocava amb la visió personal d’Ovidi que cercava en l’amor l’única via per trobar la felicitat des d’un punt de vista hedonista. La causa que tal volta provocà el seu exili fou un delit cortesà o bé la publicació de l’Ars amatòria, de tema eròtic i amorós, la qual xocava amb la regeneració promoguda per August. Tot i això té una voluntat pedagògica. Consta de tres llibres, els dos primers adreçats als homes per alliçonar-los per a la seducció amorosa i, a més a més, consells per conservar l’amor. El tercer llibre instrueix les dones per mantenir la bellesa del cos així com ballar,  parlar, riure i plorar per tal de conservar l’amor dels homes. Ovidi sembla basat en les experiències personals que traslladà al camp literari. El contingut pot considerar–se obscé per depén quina mentalitat.
Perquè pugueu observar la influència d’aquest llibre en la literatura posterior us mostrem un fragments d’altres èpoquesposteriors que han tingut ben present el model d’Ovidi:
En la literatura castellana trobem l’Arxiprest d’Hita –Juan Ruiz- el qual  en l’obra El Libro del buen amor sembla que per als estudiosos siga molt original per l’època, però des d’un punt de vista actual ens atrevim a veure una gran relació entre el missatge moralitzador encobert d’aquest llibre i el del poeta llatí :
En general a todos dedico mi escritura; los cuerdos, con buen seso, encontrarán cordura,  los mancebos livianos guárdense de locura, escoja lo mejor el de buena ventura. Son , las de buen Amor, razones encubiertas; medita donde hallares señal y lección ciertas,  si la razón entiendes y la intención aciertas,  donde ahora maldades, quizá consejo adviertas.”


Més tard podem observar com en el S XV, Joanot Martorell segueix fil per randa un dels consell d’Ovidi de l'Ars amatoria que és l’ajut que necessita un 'amant que pretén conquistar una donzella és de fer amistat amb la serva de la jove desitjada, amb el fi d'aplanar el camí, de facilitar l'accés, així com Fernando de Rojas en la Celestina(1499) també l’utilitzarà:
«Sed prius ancillam captandae nosse puellae Cura sit accesus molliet illa tuos»1.
El poeta aconsella també que s'esbrine fins a quin punt la minyona participa de la confiança de la seua ama, de manera que així puga convertir-se en «tacitis conscia fida iocis» (v. 354), «còmplice fidel dels jocs secrets». No s'ha d'estalviar esforç __continua el gran mestre de l'amor__ per tal de tenir la donzella a favor: «Quod petis, ex facili, si volet illa, feres» (v. 356). Allò que demanes, si ella vol, ho trauràs fàcilment. I alguns versos més enllà, davant la pregunta retòrica de si convé anar dins d'aquesta captatio més lluny encara, és a dir, fins al punt de seduir la mateixa serva («hanc ipsa prosit violare ministrara?» [v. 375]), el poeta raona que, tot i que és cert que algunes es tornen més sol·lícites després d'haver-se gitat amb l'amant, la qüestió, massa delicada,  depén de cada cas. Per tant, acaba recomanant que si, en ocasió de donar i rebre missatges de i per a l'ama, la serva complau l'amant no sols per la seua amabilitat, sinó també pel seu cos,  vaja sempre per ordre: «Fac domina potiare prius, comes illa sequatur!» (v. 385). Primer, cal conquistar l'ama. Després, si de cas, ja vindrà la criada.
Aquests versos ens poden servir de presentació de dos curiosos personatges en dues obres que en un principi sembla que estiguen ben allunyades, no només per la llengua original d'escriptura, sinó per les seues tradicions literàries: Tirant lo Blanc i la Celestina. Els personatges secundaris passen desapercebuts al bon lector que senzillament gaudeix del relat, i, d'una altra banda, rarament mereixen les mirades dels crítics, així tenim una parella de personatges secundaris que mereixen la nostra atenció:   Eliseu, al Tirant lo Blanc, i Lucrècia, a la Celestina, comparteixen alguns trets amb la «ministra» o «ancilla» ovidiana, és clar que procedint en tots dos casos __encara que només en el de Lucrecia n'ha estat estudiat l'origen__ de la corresponent femenina del servus fallax de la comèdia llatina, via comèdia humanística. Es tracta de donzelles que mantenen una rara lleialtat a la protagonista, qualitat que és ben palesa quan en un determinat moment han de fer-se còmplices d'un greu secret d'aquella, relacionat, no cal dir-ho, amb el joc de l'amor. Cas a part és la col·laboració en la relació entre Tirant i Carmesina de Plaerdemavida ja que és una servidora del a senyora i això se n’eixiria del precepte ovidià..

En el primer i segon llibres d’Ovidi hi ha una clara reflexió sobre aclarir quines són les estratègies que cal dominar per triomfar en aquest terreny amorós, la qual cosa es realitza des d’un punt de vista moltes vegades teòric com en aquesta obra del S.XX
És l' amor una art? Si és així, requereix coneixement i esforç. El primer pas és prendre consciència que l' amor és un art, de la mateixa manera que també ho és el viure; si desitgem eprendre a estimar, hem de procedir de la mateixa manera com procediríem si volguéssem aprendre qualsevol altre art: música, pintura, fusteria o l' art de la medicina o de l' enginyeria.El procés d'aprenentatge 'd'un art pot dividir-se conve­nientment en dues parts: I'una, el domini de la teoria; I'altra, el domi de la pràctica.. Si vull aprendre I'art de la medicina, he de conéixer en primer lloc els fets relatius al cos humà i a les diverses malalties. Una vegada adquirit tot aquest coneixement teòric, no sóc encara competent en l' art de la medicina. SoIs hi esdevindré un mestre després d'una gran pràctica, fins  que arribarà un moment que els resultats del meu coneixement teòric i els de la meua pràc­tica es fondran en un de sol: 'la meua intuïció, I'essència del mestratge de qualsevol art.  A part de l' aprenentatge de la teoria i de la pràctica, cal un tercer factor per a esdevenir un mestre en qualsevol art -el mestratge d'aquest art ha d'ésser un assumpte d'una gran importàn­cia; no hi ha res en el món tan important com l' art. Això és vàlid per a la música, la medicina, la fusteria -i per a
l' amor. I tal vegada radica aquí el motiu que la gent de la nostra cultura només en comptades ocasions intenta d'pprendre aquest art, a despit de llurs fracassos evidents. Malgrat el profuncrl anhel d' amor., gairebé totes les altres coses tenen més importància que l' amor: èxit, prestigi, diners, poder -dediquem quasi tota la nostra energia a descobrir la forma d' assolir aquests fins i pràcticament gens a aprendre l' art de l' amar.”         
L'art d'estimar. FROMM, E.1980

L’obra Amors canta els amors fingits amb Corina, es tracta d’un joc poètic  amb malícia inclosa. Aquests dos llibres són una paròdia de la literatura didàctica.
Vers l’any 3 dC Ovidi canvià el tema i  creà Les Metamorfosis, tot partint de la creació  del món fins  a la mort de Cèsar. Emprà l’hexàmetre per transformar la mitologia en poesia pura. S’explica una sèrie de llegendes que mostren transformacions. Dividit en dotze llibres que conten dos-cents cinquanta relats.  Es tracta doncs d’un recull de mitologia clàssica i font d’inspiració d’artistes. Arran del seu exili canvià el to desinhibit per l’enyorança i la melangia. Bona mostra són les Tristes i les Pòntiques on s’adreça a familiars, amics i fins  i tot a l’emperador demanant-li perdó per tornar a Roma.
Com a mostra de la petjada ovidiana tenim dos exemples en la literatura catalana: un de  Solitud de Victor Català i dos contes de Mercè Rodoreda “El riu i la barca”   i “Salamandra”




·        Literatura comparada

Llegiu els textos següents (extrets de «La salamandra» de Mercè Rodoreda i de La metamorfosi de Franz Kafka) i analitzeu com es descriuen els canvis físics i les sensacions que experimenten els protagonistes:


Text 1
I aleshores va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i
les cames se m’anaven escurçant com les banyes d’un cargol que una vegada
havia tocat amb el dit, i sota del cap, allà on el coll s’ajunta amb les espatlles,
sentia que una cosa s’estirava i em burxava. [...] I em vaig posar a caminar per
damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava. Tenia la cara arran de terra i caminava amb les mans i amb els peus. [...]Em vaig acostar al pedrís, vaig travessar la casa per entre flames i brases, de pressa, cap al salze, cap als créixens, i [...] em vaig posar a caminar pel fang i pels bassals, i a les manetes els agradava enfonsar-se en aquella pasta flonja, però els peus, al darrera, es cansaven de tant quedar-se enganxats. [...]
A la matinada, no sé si l’endemà o un altre dia, vaig sortir a poc a poc i
vaig veure les muntanyes altes sota un cel tacat de núvols. Vaig córrer pels
créixens i em vaig aturar a la soca del salze. Les primeres fulles encara eren a
dins dels brots, però els brots ja verdejaven. No sabia cap on tirar; si em distreia, els brins d’herba em burxaven els ulls —i entre els brins em vaig adormir fins que el sol va ser alt. Quan em vaig despertar vaig caçar un mosquit molt petit i després vaig buscar cucs per entre l’herba.

. M.Rodoreda, Tots els contes (p. 240-241)







Text 2
Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d’uns somnis neguitosos,
es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l’esquena dura, talment com una closca i, si aixecava una mica el cap, veia la panxa bruna, segmentada per estreps arquejats, com un voltam, i tan prominent que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, a penes s’aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb el gruix que tenien abans, s’agitaven indefenses davant dels seus ulls. [...] De primer va creure que podria sortir del llit començant per la part inferior del cos, però aquesta part —que, d’altra banda, encara no havia vist, i de la qual no es podia fer cap idea precisa— va resultar molt difícil de moure. Tot va anar molt a poc a poc. I quan, finalment, gairebé furiós, va reunir totes les forces i va agafar impuls cap endavant sense miraments, va equivocar la direcció, es va donar un cop molt fort contra els peus del llit, i la coïssor que va sentir li demostrà que precisament la part inferior del seu cos potser també era, en aquell moment, la més sensible.
Va provar, doncs, de treure primer la part superior del cos, i va girar el
cap, amb precaució, cap a l’espona. Ho va aconseguir fàcilment i, malgrat
l’amplada i la pesantor, la massa del seu cos va començar a seguir, lentament, el moviment del cap. Però quan, per fi, el cap li va penjar en l’aire, fora del llit, va tenir por de continuar amb aquell mètode perquè, si es deixava caure així, seria ben bé un miracle que no es fes mal al cap. [...] I es va posar a bellugar tota l’estesa del cos rítmicament, amb la intenció de balancejar-se per sortir del llit. Si es deixava caure d’aquesta manera, el cap, que mantindria vigorosament alçat en el moment de caure, quedaria probablement indemne. L’esquena semblava molt dura; segur que no es ressentiria del cop contra l’estora. El que més el preocupava era pensar en el terrabastall que originaria i que, possiblement, provocaria inquietud, si no angoixa, darrera totes les portes. Però s’havia d’exposar a aquest risc.
Quan Gregor ja tenia mig cos fora del llit —el nou mètode era més un joc
que un esforç, només calia anar-se gronxant cap endarrera— se li va acudir que tot seria molt fàcil si algú venia a ajudar-lo. [...]
Ja s’havia desplaçat tant, que aviat perdria l’equilibri si continuava aquell
balanceig, i no podia trigar gaire a prendre una decisió definitiva, [...] Gregor es llançà amb totes les seves forces de dalt a baix del llit. Es va sentir un cop sec, però no va ser, pròpiament, un terrabastall. L’estora va amorosir una mica la caiguda, i també l’esquena era més elàstica del que Gregor havia pensat; per això es produí aquell soroll sord, no massa perceptible. Però no havia tingut prou cura a mantenir el cap dret, i s’hi va fer mal; el girava i el fregava a l’estora amb ràbia i dolor.
F. Kafka, La metamorfosi (p. 35-45)
1.- 4 La  Bíblia i la seua repercussió literària
Està formada per dos grans blocs: L’Antic i el Nou Testament .El primer conté quaranta-huit llibres. Comença abans del naixement de Jesús, alguns conten la història del poble d’Israel. És el llibre sagrat tant pels als jueus com per als cristians. L’escriptura s’inicià a les acaballes del segle X aC. Impulsat per David o Salomó que escriviren els llibres més antics. Durant els tres segles posteriors IX, VIII, i VII aC es redactaren els corresponents als patriarques, a l’eixida d’Egipte, als episodis del Sinaí i els discursos  profètics. Després del retorn de l’exili de Babilònia  (VI aC) es fixa definitivament el contingut, s’ordena i s’organitza l’Antic Testament. Els cinc primers llibres es diuen Pentateuc i són el Torà “ la llei” per al judaïsme. Les llengües emprades per redactar aquesta vasta obra foreu l’hebreu, l’arameu i el grec. La traducció íntegra al grec s’enllestí el 150 aC, coneguda amb el nom del setanta. Posteriorment sant Jeroni féu la versió llatina a partir de l’hebrea en el segle dC, la qual coneixem amb el nom de la vulgata.
L’Antic Testamet es divideix en cinc parts. Com ja hem esmentat adés la primera seria el Pentateuc formada per  Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi; Llibres històrics: Josué,Jutges, primer i segon lIibre de Samuel, primer i segon lIibre deis Reis, Esdres i Nehemies, primer i segon llibre dels Macabeus; Llibres profètics: Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Daniel, Lamentacions, Baruc, Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries, Malaquies, llibres sapiencials; Llibres sapiencials: Ester, Saviesa, Job, Eclesiastes, Rut, Tobit, Judit, Eclesiàstic, Proverbis i els Llibres poètics: Salms, Càntic dels Càntics.
Pel que fa al Nou Testament tenim quatre parts: Evangelis formats per Evangeli segons Mateu, Evangeli segons Marc, Evangeli segons Lluc, Evangeli segons Joan; Joan:  Apocalipsi; Lluc: Fets dels Apòstols i les Epístoles: Cartes de Pau als Romans, primera i segona als Corintis, als Galates, als Efesis, als Filipencs, als Colossencs, primera i segona als Tessalonicencs, primera i segona a Timoteu, a Titus, a Filemó, als Hebreus; carta de Jaume; primera i segona carta de Pere; primera, segona i tercera carta de Joan; carta de Judes. El grec fou la llengua en què es redactà íntegrament el Nou Testament.



·        Influència de la Bíblia en la literatura posterior.

 Malgrat el que molta gent creu, sense conéixer el tema, l’Alcorà , el llibre sagrat dels musulmans comparteix moltes grans figures bíbliques. És a dir que  hi ha nombroses al·lusions a personatges hebreus i cristians, ara bé no entra en massa detalls sols se centra en tot allò que li serveix per proclamar el missatge corànic. Apareixen Moisés, és un entre els vint-i-cinc profetes (apareix 136 vegades); Noé (33 vegades); Abraham (69), Jesús, el Messies (36), Maria, sa mare, (34) vint-i-cinc de les quals relacionada amb el seu fill.
Ens centrem una mica en aquest personatge femení i us presentem una seqüència de la Sura 19. Ací, en l’Alcorà es relaciona Maria  amb la família de Moisés. De totes formes l’Islam creu en la naixença de Jesús de sa mare verge, i per això afirmen que és el profeta de Déu alhora que rebutja qualsevol filiació divina.

“Recorda en l'escriptura Mariam [Maria, mare de Jesús].
Es va  apartar de tots els seus, de la família i del seu poble,
en  un lloc especial, al llevant d' on surt el sol,
i va posar-hi, per aillar-s'hi, un ample vel.
Li vam enviar un missatger, el Nostre esperit, L’àngel Gabriel.
 Ella el va  veure com un home perfecte, bell i fort, atractiu, amb  tot l'aspecte de ser un home.
Ella va dir, aviat: “Jo em  refugio en Déu, el Misericordiós,
de tu. Perquè tu tinguis por de no agradar a Déu,
prou, suficientment!» La va ranquil·litzar dient: ”Jo només sóc missatger
del teu Senyor, enviat, angel, per a anunciar-te que t'ha fet do
d'un bell fill, jove, fort, pur, perfecte».
Ella hi va objectar:
«Tindré jo un fill?      Però si no m'ha grapejat cap humà, ni m'ha tocat.
ni tinc cap desig, ni sóc cap bagassa!».
Diu [l'àngel Gabriel]:
«Així es farà. El teu Senyor ha afirmat, des de sempre:
"Això és fàcil, per a Mi.
Et vull posar com un signe miraculós, que el vegi la gent i en parli,
com un fet patent, Meu, fet per la Meva misericordia.
És assumpte que tinc decidit, des de sempre!"

Va concebre i va portar, en el seu si, el nou infant.”

Posteriorment Alfons X  el Savi (1221-1284). Escrigué La Gran i general estoria és un llibre de caràcter històric escrit a partir de 1272  juntament amb els seus col·laboradors de l'Escola de Traductors de Toledo que pretenia ser una extensa història universal en castellà. Aquesta obra historiogràfica va ser un ambiciós projecte alfonsí de compondre una història universal. Per a la seua elaboració, presa com font prioritària els Cànons cronològics d'Eusebio de Cesarea en la versió ampliada de San Jerónimo, la versió de la qual havia gaudit de gran difusió en l'Edat Mitjana

Els salms han estat models de poesia en la lírica medieval. Intenta veure quina influència hi ha entre el text bíblic i el poema en portugués que analitzem tot seguit. Recorda  que La cantiga d'amigo és un tipus de composició poètica emmarcada en la lírica medieval de la literatura galaicoportuguesa. Data del segle XII i sembla que esdevé una versió literària de la kharja mossàrab. Tot i el seu origen popular va ser recreada per autors cultes dels segles XIII, XIV i XV i recollida en els cancioneiros (el Cancioneiro da Ajuda, el Cancioneiro da Biblioteca Vaticana i el Cancioneiro da Biblioteca Nacional da Lisbõa). Aquests autors cultes especialitzats en les cantigas d'amigo eren els anomenats segreles, dels quals destaquen Martín Codax, Meendinho, Joan Zorro i Pero Meogo.

             Quantas sabedes amar amigo

Quantas sabedes amar amigo
treides comig' a lo mar de Vigo.
E bannar nos emos nas ondas!

Quantas sabedes amor amado,
treides comig' a lo mar levado.
E bannar nos emos nas ondas!

Treides comig' a lo mar de Vigo
e veeremos lo meu amigo.
E bannar nos emos nas ondas!

Treides comig' a lo mar levado
e veeremo' lo meu amado.
E bannar nos emos nas ondas!
Martín Codax
SALM 69 (68) Salva'm, Déu meu; l'aigua m'arriba al coll


Salva'm, Déu meu;
l'aigua m'arriba al coll.
M'enfonso en el fangar profund
i no tinc on posar els peus,
em trobo dins les aigües abismals
i els remolins se m' enduen.
Estic rendit de tant cridar,
em crema la gorja;
els ulls se'm consumeixen
d' esperar elm~u Déu.
Són més que els cabells del meu cap
els qui m' odien perque sí;
són forts els qui em volen destrossar,
els qui volen fer-me mal sense motiu.
¿M'obligaran a tornar allo que no he pres?

Els salms influeixen també en Bonaventura Carles Aribau, Joaquim Rubió i Ors, Jacint Verdaquer, Miquel Costa i Llobera.

El càntic dels càntics també fou un font d’inspiració poètica. Tant Ell com Ella semblen una al·legoria entre Déu i Crist. Veiem aquest fragment i comparem-lo amb una poesia catalana:







“Ella  Jo sóc  un narcís de la plana  de Saron un lliri de les valls ."      

ELL   Com un lliri entre els cards    és la meva estimada entre les donzelles.

ELLA  Com un pomer  entre els arbres del bosc és el meu estimat entre els donzells. Glateixo per seure a la seva ombra, el seu fruit  m’és dolç al paladar.”



“Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant. (…)

E, si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercè
mor l'ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de me.
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor
no fareu molt que hi doneu plena fe”









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada