I.- Introducció
A finals del S XIV i durant el S XV un grup reduït d’intel·lectuals recupera el culte a l’antiguitat (Giotto, Dant, Duccio, Petrarca i Boccaccio) imiten els antics per tal de ser “moderns”. Açò es generalitzarà en el
S XVI amb l’arribada del Renaixement, que situa l’home en el centre del món. D’aquesta manera s’inicia l’edat moderna. Durant aquest període s’enfronta la raó humana i la fe religiosa. També s’exalta la bellesa, el culte al cos i la idealització de la natura.
D’antuvi el llatí té un paper primordial com a llengua de cultura alhora que es recuperen les llengües vulgars que adapten els vells clàssics.
- Garcilaso de la Vega/Pierre Ronsard reprenen l’elegia d’Ovidi
- Fra Luís de León es basa en l’oda d’Horaci.
- Erasme, Joan Lluís Vives, Baldassare Castiglione i Cristòfor Despuig es van influenciar del diàlegs de Plató.
En la segona meitat del S XVI el pensament manté alguna restricció. El Barroc manté una desmesura i cargolament de les formes. Hi ha un desbordament dels sentiments. La literatura és un compendi d’artifiositat i exhibició. El Barroc és l’època del teatre europeu: Shakespeare, Lope de Vega, Calderón de la Barca, Tirso de Molina, Corneille, Racine, Molière… Apareix l’òpera amb Claudio Monteverdi, Henry Purcell. En pintura destaca Carvaggio, Rembrant, Zurbarán, Velázquez, Ribalta…
L’Edat Moderna (S.XVI-XVIII) acaba com comença: amb la vista fixada amb els clàssics com a model a seguir.
II.- L’obertura de Petrarca
L’obra llatina de Petrarca trencava amb la tradició de l’EM. Açò significà l’obertura cap al Renaixement europeu; el qual comprén la segona meitat del S XVI, XV i XVI. Abraçava les arts plàstiques, la política, la filosofia, la geografia…
En la primera etapa (segona meitat del S XIV- mitjans S XV) es crea l’Humanisme.
El llegat de Petrarca és:
· Ressurrecció del llatí clàssic com a mitjà d’expressió literària.
· estudi dels autors romans i hel·lènics.
· Expressió del pensament cristià d’una forma pura i elegant.
· L’escriptor intenta reviscolar Virgili i Ciceró.
· Rebuig de l’escolàstica: se centra en una espiritualitat catòlica dins del platonisme augustià.
III.- El primer humanisme
Petrarca estava convençut que si Ciceró hagués conegut Crist i la seua doctrina s’hagués convertit al cristiansme. Boeci, igual que Petrarca, ciceronians i cristians, en les seues obres Consolació per la filosofia i El secret obrin un paràntesi en l’Edat Mitjana.
Soneto CXXXIV
Paz no encuentro y no tengo armas de guerra;
temo y espero, ardiendo estoy helado;
vuelo hasta el cielo, pero yazgo en tierra;
no estrecho nada, al mundo así abrazado.
Quien me aprisiona no me abre ni cierra;
por suyo no de da, ni me ha soltado;
y no me mata Amor ni me deshierra,
ni quiere verme vivo ni acabado.
Sin lengua ni ojos veo y voy gritando;
auxilio pido, y en morir me empeño;
me odio a mí mismo, y alguien me enamora.
Me nutro de dolor, río llorando;
muerte y vida de igual modo desdeño:
en este estado me tenéis, señora.
FRANCESCO PETRARCA, Cancionero Espasa.
Si amor no és, què és el que jo sent?
Si Amor no és, que és el que jo sent?
I si Amor, per Déu, hi ha res igual?
Si bo, d'on ve l'efecte aspre i mortal?
Si dolent, per què és dolç el seu turment?
Si crem de grat, per què plany i lament?
Si a desgrat, lamentar-se què val?
Oh viva mort, oh delectable mal,
com em punys tant, sense consentiment?
I si et consent, sense raó, tinc pena.
Enmig dels vents, en una feble barca,
em trobe en alta mar, sense govern,
tan buida de saber, d'error tan plena,
que ni jo sé què vull l’incert em marca;
i tremole en ple estiu, cremo a I'hivern.
Traducció de Narcís Comadira Poesia italiana, Edicions 62
Sol i pensós, els més deserts ,confins...
Sol i pensós, els més deserts confins
vaig mesurant amb pas feixuc i lent,
i l'esguard a fugir duc amatent
dels rastres de petjades de veïns.
No trobe altra defensa que els camins
per burlar I'adonar-se'n de la gent,
perquè en tot acte d'alegria absent.
es veu de fora estant com creme endins:
tal que ja crec que cingles i ribatges
i rius i boscos saben de quin tempre
és el meu viure, als altres amagat.
Però senders tan aspres i salvatges
trobar no sé que Amor no vinga sempre
enraonant amb mi, i jo al seu costal.
Traducció de Miquel Desclot Francesco Petrarca, Cançoner. Tria de sonets, Proa
Els humanistes estudiaren allò que els pobles civilitzats, grecs i romans, els va distingir de la resta dels mortals: les humanitats.
Aquests lletrats feien recerques en les biblioteques dels texts clàssics, els copiaven i els estudiaven. S’estudià molt el grec clàssic, així com els escriptors hel·lènics. El llibre fou vehicle dels antics i base de l’estudi. Es crearen biblioteques alhora que nasqué la crítica literària. No podem dubtar que Petrarca en fou el precursor.
La fi del segle XIV és el primer període de l’Humanisme, representat per l’autor italià i els seus deixebles. D’aquests darreres destaca Boccaccio i Coluccio Salutati (1331-1406).
Petraca fou traduït i imitat en diverses llengües.
En 1374, encara viu el mestre humanista, Jean Daudin traduí al francés el tractat sobre els Remeis per ambdues fortunes.
El 1388, Bernat Metge traduí al català la versió petrarquiana de Griselda. En 1395 el mateix pseudohumanista català, inicià el tractat Apologia basat en el Secretum del poeta de Florència.
L’any 1399 Lo Somni és representant de la prosa catalana humanista fruit de la influència que va rebre l’autor barceloní de Boccaccio i Petrarca. Ací es narren les fàbules de Tirèsias i Orfeu. Antoni Canals escrigué Escipió i Anibal, que és una versió de Àfrica de Petrarca.
L’humanisme català troba els seues orígens en el contacte polític car mitja Itàlia formava part de la Corona d’Aragó.
IV.- Segon període de l’ humanisme italià
En el S XV s’ extengué l’estudi del grec i amb això s’estudia Plató, directament en la llengua original. L’essència de l’humanisme s’escampa a nombrosos escriptors. Ara ja no es tracta d’un cercle reduït de lletraferits.
Hi ha diversos nuclis d’humanistes a Florència (Medici) a Ferrara (els Est) i a Nàpols ( la cort d’Alfons el Magnànim) on es conreaven obres en quatre llengües: italià, llatí, català i castellà.
L’humanista esdevé un escriptor professional amb autonomia econòmica, cosa que li permet dedicar-se, de totes totes, a l’estudi.
Aquest estil literari s’ampliarà a altres proses vulgars i a altres gèneres literaris, els quals palesaven la influència del pensament humanista.
L’estudi del grec que ja s’havia esmentat en el període anterior, ara en el segon es veu augmentat gràcies a la Caiguda de Constantinoble (1453) la qual cosa provocà un exili de lletrats que es dedicaran a Itàlia a la traducció i ensenyament de la llengua hel·lènica.
Crida l’atenció com Poggio Brancciolini (1380-1459) usà el llatí en la prosa amb unes altres intencions: l’acudit, les anèctodes picants, els jocs d’enginy, la crítica als papes, als polítics i a altres escriptors contemporanis, però el fet d’emprar la llengua clàssica significa la reducció del seu públic a una èlite.
En la cort d’Alfons el Magnànim remarquem Llorenç Valla, el qual féu un llibre sobre el regnat de Ferran d’Antequera. També hi destacà Giovanni Pontano (1426-1503) destacat pel seu diàleg L’ase, que era una ingenyiosa comèdia en llatí. A més a més emprà el vers en Del amor conjugal, el qual és un cant a la seua muller i els seus fills, als incidents feliços i no tan feliços.
Les seues Prose della volgar lingua (1525) com ja hem afirmat eren una defensa del dialecte florentí i de Petrarca com a gran escriptor. El diàleg Gli asolani (1505) desenvolupà l’amor platònic petrarquià. Les Rimes de Bembo marquen el petrarquisme renaixentista. Aquest autor provocà un moviment, fins i tot, burlesc. Però remarquem com a altres seguidors petrarquistes:
- Vittoria Colonna, que té una personalitat pròpia que li dóna una aportació al petrarquisme com la religiositat, malenconia i ideals platònics. Els seus versos són una obsessió per la mort del marit i els desigs de morir
“Millor que implorar pietat a les tancades portes
seria obrir una a l’oblit i tancar una altra al pensament:
així podria véncer-me i alhora a la sort enemiga”
En la poesia portuguesa cal remarcar Francisco Sá de Miranda (1481-1558) que incorporà l’estil renaixentista. Viatjà per Itàlia i es posa en contacte amb els escriptors d’allà. Mantingué un petrarquisme discret, elegant i no massa innovador.
A França destaquem Maurice Scève (1501-1560) de formació humanista. L’obra més important és Delia, objecte de la més alta virtud. Canta l’amor platònic per la poetessa i deixeble Pernette du Guillet. És un poema petrarquista amb un obscur simbolisme, on també es remarquen les antítesis que mostren la incertesa de l’autor, entre l’esperança i el dolor.
“ Tu seràs per a mi la mirra incorruptible
contra els cucs de la meua moralitat…”
Dins de l’escola lionesa cal subratllar Louise Labé que també va escriure en toscà. Sembla que fou la millor poetessa francesa de tots els temps. El 1555 aparegué la primera edició de la seua obra ( 24 sonets i 3 elegies), els quals mostraven una intimitat sensual i apassionada, amb imatges clàssiques i petrarquistes.
“Visc i em muir, em creme i m’ofegue”
Com a nota anecdòtica per als poetes d’aquesta escola la poesia italiana no era estrangera.
- La Pléiade, és un grup de set poetes alexandrins i d’entre els quals hem distingit Pierre de Ronsard (1524-1585). Es tractava d’un moviment jovenívol patriòtic que rebutjaren la poesia francesa anterior i se centraren en l’antiguitat clàssica. Ronsard (1524-1585) n’és el més important. Pel que fa a aquest darrer cal dir que fou un poeta francès nascut a Vendôme el 1524. Perteneciente a una familia de la nobleza, trabajó en la corte de Francisco I y luego estuvo al servicio de Jacobo I Rey de Escocia. Pertanyent a una família de la noblesa, va treballar a la cort de Francesc I i després va estar al servei de Jaume I Rei d'Escòcia. Debido a problemas de salud renunció a la carrera militar ordenándose sacerdote en 1540. A causa de problemes de salut va renunciar a la carrera militar ordenant-se sacerdot el 1540. Viajó a Paris en 1544 donde ingresó a la escuela de Coqueret y se unió a otros poetas franceses para formar el grupo de La Pléiade cuyo fin era fortalecer la literatura francesa. Va viatjar a París el 1544 on va ingressar a l'escola de Coqueret i es va unir a altres poetes francesos per formar el grup de La Pléiade la fi era enfortir la literatura francesa.
La primera publicación de renombre "Odas" en 1551, fue seguida de "Los Amores de Casandra" en 1552, "El Soto real" en 1554, "Los Himnos" en 1556 y "Poemas" en 1573. La primera publicació de renom "Odes" en 1551, va ser seguida de "Els Amors de Cassandra" el 1552, "El Soto real" en 1554, "Els Himnes" el 1556 i "Poemes" en 1573.
Tanto su obra humanística como poética está marcada por la influencia que en él ejercieron Petrarca y Píndaro. Tant la seua obra humanística com poètica està marcada per la influència que en ell van exercir Petrarca i Píndar.
Se retiró a Saint-Cosme-les-Tours donde falleció en 1585 tras una larga enfermedad. Es va retirar a Saint-Cosme-les-Tours on va morir el 1585 després d'una llarga malaltia.
Cuando seas muy vieja, a la luz de una vela
Y al amor de la lumbre, devanando e hilando,
cantarás estos versos y dirás deslumbrada:
“Me los hizo Ronsard cuando yo era más bella».
No habrá entonces sirvienta que, al oír tus palabras,
aunque ya doblegada por el peso del sueño,
cuando suene mi nombre la cabeza no yerga
y bendiga tu nombre, inmortal por la gloria.
Yo seré bajo tierra descarnado fantasma
Y a la sombra de mirtos tendré ya mi reposo;
para entonces serás una vieja encorvada
Añorando mi amor, tus desdenes llorando.
vive ahora, no aguardes a que llegue el mañana,
coge hoy mismo la rosas que te ofrece la vida.
Antología poética del Renacimiento, Octaedro
Fou titllat del millor poeta per traure de la barbàrie i la ignorànica la poesia francesa. Assenyalem els tres llibres Les amours , dedicats a Cassandra (1552), Maria (1555) i Helena (1574). Emprà un llenguatge àgil, apassionat i féu servir diverses vegades el tema del carpe diem horacià
“El temps se’n va, el temps se’n va, senyora meua,
ai! El temps, no, però nosaltres ens n’anem,
i prompte jaurem sota la llosa.
Quan hàgem mort ja no se’n parlarà més
Dels amors de què tractàrem.
Estimeu-me, doncs mentre sou bella”
Chanson
Le printemps n'a point tant de fleurs,
L'autonne tant de raisins meurs,
L'esté tant de chaleurs halées,
L'hyver tant de froides gelées,
Ny la mer a tant de poissons,
Ny la Beauce tant de moissons,
Ny la Bretaigne tant d'arenes,
Ny l'Auvergne tant de fonteines,
Ny la nuict tant de clairs flambeaux,
Ny les forests tant de rameaux,
Que je porte au coeur, ma maistresse,
Pour vous de peine et de tristes
L'autonne tant de raisins meurs,
L'esté tant de chaleurs halées,
L'hyver tant de froides gelées,
Ny la mer a tant de poissons,
Ny la Beauce tant de moissons,
Ny la Bretaigne tant d'arenes,
Ny l'Auvergne tant de fonteines,
Ny la nuict tant de clairs flambeaux,
Ny les forests tant de rameaux,
Que je porte au coeur, ma maistresse,
Pour vous de peine et de tristes
Quant al Barroc en la literatura italiana hem de dir que va perdre originalitat, prestigi i influència en el món.
Giambattista Marino (1569-1625) no podem nomernar-lo poeta barroc tenint en compte Gòngora i Quevedo. El seu principal model fou Ovidi, que considerà superior a Virgili en quant a inventiva, elegància, sintaxi i locució. Relaciona en les Èglogues silvestres el mite ovidià de Dafne i Apol·lo d’acord amb la metamorfosi. Se’l pot considerar un poeta conceptista, potser per emprar el sonet. De totes formes era un innovador per emprar “el madrigal” la qual unia la brevetat epigramàtica a la gràcia ceremoniosa.
Alessandro Tassoni escrigué, en canvi, unes Considerazioni sopra le Rime del Petrarca (1609) constituí un dels documents antipetrarquistes del S XVII on mostra l’antipatia vers Homer, Dant i Petrarca.
Pel que fa a la literatura portuguesa la influència de Camoens que provocà que molts escriptors l’imitaren com en Los lusíadas.
També cal remarcar Gabriel Pereira de Castro, autor de la Ulyssea o Lisboa edificada (1686), on es desenvolupa el mite humanístic en què la capital lusa fou fundada per Ulisses. Les narracions homèriques hi apareixen; com també en Ulyssipo (1640) d’Antonio de Sousa de Macedo.
Pel que fa al panorama anglés hi ha un grup de poetes coneixedors de la poesia italiana i la Pléiade francesa. Cal remarcar John Milton (1608-1674) fou medievalista en quant a algunes creences, però renaixentista per la seua estima a l’humanisme, el classicisme i l’eloqüència, el qual subordina l’ideal hel·lènic a l’hebraic.
En l’Estat espanyol començà a conrear-se el petrarquisme amb la introducció dels poemes itàlics en el S XVI. Sembla que Boscán en fou començà en la seua obra Antología de poetas líricos castellanos fa un estudi superficial de la cançó de Petrarca ja que fou l’autor que es considerà que la portà al més alt grau de perfecció històrica.
Pel que fa a la literatura espanyola cal remarcar la influència de Petrarca en Garcilaso de la Vega (1498-1536 ). Tal volta fou el poeta castellà més coneixedor de la poesia italiana de l’època. Tingué una vida social intensa. Era coneixedor de la cultura clàssica. A més a més seguí l’ideal renaixentista d’home cortesà. Assimilà dels italians la melangia i la resignació dels contrastos amorosos soferts per la seua veritable estimada: Isabel Freyre. La seua obra és reduïda: una epístola, dues elegies i tres èglogues, cinc cançons i trenta-huit sonets. Teniu més informació de l’autor i un text en la lliçó 2.4 (pàg.22). Del poeta castellà podem destacar l’anàlisi minuciosa dels estats afectius, la qual cosa revela la petjada de l’escriptor italià. Fixeu-vos en l’ús del carpe diem i del tempus fugit en aquest famós sonet:
Soneto XXIII
En tanto que de rosa y azucena
se muestra la color en vuestro gesto,
y que vuestro mirar ardiente, honesto,
con clara luz la tempestad serena;
y en tanto que el cabello, que en la vena
del oro se escogió, con vuelo presto
por el hermoso cuello blanco, enhiesto,
el viento mueve, esparce y desordena:
coged de vuestra alegre primavera
el dulce fruto antes que el tiempo airado
cubra de nieve la hermosa cumbre.
Marchitará la rosa el viento helado,
todo lo mudará la edad ligera
por no hacer mudanza en su costumbre.
Garcilaso sabé velar de manera elegant i, no tant d’una manera ostentosa com l’amant de Laura la seua personalitat amorosa, de vegades, darrere la figura d’un pastor.
Com vam anunciar més amunt els dos lletrats van sofrir amb resignació l’infortuni amorós. L’autor castellà visità itàlia i això es demostra en la descripció que en fa de la natura, sobretot en l’Ègloga III, i en la I que coincideix amb la tradició bucòlica grecollatina. És una paratge natural estilitzat que desprén una sensació d’armonia i de pau.
L'estil de Garcilaso esta format per un llenguatge planer que conté una expressió clara. A més fou coneixedor deIs recursos tEknics de la poesia, per aixo les seues composicions tenen tanta musicalitat.
L’estil de Garcilaso està format per un llenguatge planer que conté una expressió clara. A més fou coneixedor dels recursos tècnics de la poesia, per això les seues composicions tenen tanta musicalitat.
En el segle XVII les utilitzaren Lope de Vega (Rimas sacras). En aquest segle la literatura italiana perd originalitat, prestigi i influència en el món occidental Un dels temes barrocs que arribaren d’Itàlia fou la mitologia, tot i que l’amorós fou el més important i l’introduït ja en el Renaixement. Es tracta d’una poesia propera al culteranisme que tingué un dels seues exemples més representatius en la “Fàbula de Polifemo y Galatea” de Góngora.
Com ja hem esmentat més amunt el precursor de la poesia amorosa de tradició italiana fou Francesco Petrarca. Cal esmentar que molts tòpics són encara usats en el Barroc, però alguns poetes castellans acaben, fins i tot, per intensificar-los i parodiar-los.
Com ja sabem el barroc fou un moviment cultural i artístic que es desenvolupa i mor en aquest segle. A l’estat espanyol no es veu com un moviment enfrontat al Renaixement sinó mésaviat com una perllongació més ornamentada. També s’han tractat molt els dos corrents literaris del període: el culteranisme i el conceptisme.
Pel que fa al primer recerca la complexitat de l'expressió que arriba a imitar el llatí i a enfosquir la compresnió amb l'ús d'imatge si símbols. Per contra el conceptisme es basa més en la simplicitat, l'humor i laconsició formal.
Val a dir que els poetes barrocs en general tingueren en compte la tradició lírica i la innovació en la creativitat.
Ara la dama pot aparéixer lletja i grotesca, la natura ja no és bucòlica com ho era en el Renaixement,i fins i to en el Barroc els mites es ridiculitzen. També apareixen els contrastos (vida/mort) com en Petrarca, (realitat/il.lusió) (bellesa/lletgesa) etc...
El petrarquisme arriba a esdevenir una petjada artificial i freda en el Barroc. Deriva d' alguna manera en un mecanisme de parodia. Es van crear nombrosos can<;oners burlescos.. A l'Estat espanyol conrearen aquest estil Quevedo, Baltasar del Alcázar, Luis de Góngora i Lope de Vega. Veien-ne un de Quevedo .
Poema Fluctuando En Los Cabellos De Lisi de Francisco de Quevedo
En crespa tempestad del oro undoso
nada golfos de luz ardiente y pura
mi corazón, sediento de hermosura,
si el cabello deslazas generoso.
Leandro en mar de fuego proceloso,
su amor ostenta, su vivir apura;
Icaro en senda de oro mal segura
arde sus alas por morir glorioso.
Con pretensión de fénix, encendidas
sus esperanzas, que difuntas lloro,
intenta que su muerte engendre vidas.
Avaro y rico, y pobre en el tesoro,
el castigo y la hambre imita a Midas,
Tántalo en fugitiva fuente de oro.
En el panorama de la literatura catalana cal remarcar Francesc de Fontanella (1622-1685). Molt vinculat al Barroc. Podem entreveure clares influències de Góngora -el model de les Soledades és visible en alguns fragments d'Amor, firmesa i porfia- i Garcilaso de la Vega -«Oh dures fletxes de mon fat rompudes...», «Dolces despulles quan lo cel volia...»-. La tècnica poètica es la típica de la poesia cultista: hipèrbatons, antítesis, al·literacions, enumeracions, metàfores, etc. Utilitza un registre lingüístic forçat, ple de neologismes i molt castellanitzat.
Cal esmentar l'exagerat sentimentalisme i el bucolisme propi de Garcilaso. Per això podem afirmar que empra aquests elements -nimfes, naiades, pastors, etc. – s’adapten a la nostra geografia.
A GILET A
Tu vols olvidar, Gileta,
i si vols ho podras fer;
jo, si volgués, no podría,
no voldría sí pogués.
Podràs, perquè no volies,
jo no puc per tant voler,
però fes tot lo que vulles,
jo faré lo que podré.
Si ton cor m' anomenaves,
jo deia que eres lo meu;
tu menties d' enganyosa
i jo d' enganyat també.
La veritat i mentida
de mon cor trist i del teu,
tu la dius i no la sentes,
jo la callo i la patesc.
I, pus que vols olvidar-me,
adéu, bella ingrata, adéu.
No sabré mudar-me, no,
no, no. Sí morir sabré.
Francesc FONTANELLA, Antología poètica, Ed. Curial, Barcelona, 1998.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada