diumenge, 9 de gener de 2011

El teatre clàssic francés


I.-  Introducció

Malgrat les diferències entre els regnats de Lluís XIII i Lluís XIV la literatura  del “Grand Siècle” francés tingué una gran unitat. Predominà l’ordre i la disciplina com a contrapunt a un passat fosc i bàrbar. En aquell moment es recercava la raó i la claredat.
El teatre fou el gènere on es va manifestar aquests trets, tot i que a França en el S XVII  no tingué la mateixa puixança que a Anglaterra o a l’Estat espanyol.
En un principi era un espectacle popular fins que el poder acabà per donar-li suport i les classes altes s’hi afegiren. Els primers anys del S XVII només hi havia un teatre estable a París, l’Hôtel de Bourgogne, després es creà el Théâtre du Marais, on aparegué Corneille en el 1658, la companyia de Molière s’instal·là al Palau Reial i el 1680, es fundà la Comédie Française.
I.2. -Corneille ( 1606-1684)

Va escriure quinze obres, la qual cosa  col·locà la dramatúrgia gal·la  en el primer panorama europeu. Començà amb la comèdia, però, a poc a poc  tractà temes d’actualitat com el conflicte entre honor i amor, i el paper de la raó d’estat, els quals ompliran les seues tragèdies. Hi apareixen herois dotats de força de voluntat extraordinària. Aquests personatges es regiran per la seua moral encara que ho hagen de pagar am la mort o amb la solitud, entre d’altres entrebancs. També remarquem la recerca de la glòria que permet  definir els personatges sense que això implique que tots siguen plans. Un dels eixos temàtics vertebradors de l’obra de Corneille és l’amor. De vegades aquest i el destí s’oposen.
En Horace (1640) el deure polític està per damunt de l’enamorament fins a l’extrem d’arribar al parricidi. Mentre  que en Rodrigue i Chimène  en El Cid (1633) es van viure les relacions amoroses una vegada es van resoldre les qüestions d’honor.
El món clàssic  serveix per tractar la reflexió moral i política sobre el poder. Corneille apostà pel nou model de monarquia absolutista i fou un gran divulgador de la seus doctrina, per això aparegué en les seues obres la superioritat de la raó d’estat sobre el fet amorós.
En resum, les seues peces teatrals apunten vers una visió optimista del món malgrat les fatalitats de l’època. Val a dir  com l’ésser humà era capaç de forjar el seu propi destí o assolir ell mateix la glòria.
Racine, després de la mort de Corneille, el presentà com el fundador del teatre clàssic. Segons els crítics literaris “pintava els homes  com havien d’ésser”.
Tenia, doncs, una personalitat ben viva i la capacitat de cridar l’atenció o més aviat, de sorprendre. La veritat és que la seua biografia és bastant desconeguda malgrat les recerques que se n’han fet. No és casualitat que nasqués a Rouen en una època on aquesta ciutat era una metròpoli de l’edició teatral. Allà hi havia una colònia espanyola i una altra de britànica. Els primers  li mostraren la comèdia del Segle d’Or castellà. Potser també llegí els drames isabelins que li posaren a l’abast els anglesos. L’estima que sentí pel seu germà Thomas tingué ressonància més tard en l’amor fraternal dels personatges Antiochus i Sélencus, i en Palmis i Surena.
Quan tenia trenta–quatre anys va contraure matrimoni d’amor alhora que escrigué Polyeucte (tragèdia cristiana d’origen italiana) on apareix un màrtir i una parella de joves casats. Molière s’instal·là a Rouen quan Cornielle tenia cinquanta anys. Després aaquest introduí un personatge  enamorat d’edat madura que no podia aconseguir l’amor, encara que ell ho sabia, l’obra no arriba a ser mai grotesca com Sertorius en Pulchérie.


PAULINE
“Oui, je l'aime, Seigneur, et n'en fais point d'excuse; Que toute autre que moi vous flatte et vous abuse, Pauline a l'âme noble, et parle à coeur ouvert :
Le bruit de votre mort n'est point ce qui vous perd.
Si le ciel en mon choix eut mis mon hyménée,  
A vos seules vertus Je me serais donnée,
Et toute la rigueur de votre premier sort
Contre votre mérite eut fait un vain effort.
Je découvrais en vous d'assez illustres marques
Pour vous préférer même aux plus heureux monarques,
Mais puisque mon devoir m'imposait d'autres lois,
De quelque amant pour moi que mon pere eût fait choix,
Quand a ce grand pouvoir que la valeur vous donne
Vous auriez ajouté l'éclat d'une couronne,
Quand je vous aurais vu, quand je l'aurais haï,
J'en aurais soupiré, mais j'aurais obéi,
Et sur mes passions ma raison souveraine
Eût blâmé mes soupirs et dissipé ma haine.”

Polyeucte, Corneille. Ouvres complètes. Éditions du Seuil





Els seus contemporanis el titllaren d’avariciós ja que el dramaturg proclamà el seu desig de ser ben remunerat, i a més a més  comptà amb protectors com Lluís XIV, el qual, en compensació per la pensió reial li exigí les  Églogues.





1.3.- Jean Racine (1639-1699)

Així com Corneille es trobava incòmode per cenyir-se a les tres unitats clàssiques teatrals, Racine en canvi ho va fer amb naturalitat. Per Lluís XIV la tragèdia fou importantíssima i de les escrites entre 1660 i 1680 podem afirmar que les de Racine són les més representatives malgrat la mancança de mitjans del període. A poc a poc el dramaturg anà prescindint de l’acció. Allò més remarcable era desenvolupar una història coneguda que el públic recordés.  Del teatre sonor del regnat de Lluís XIII, heroic i ple de sorpreses es passà a una representació més ordenada, sotmesa a una disciplina. Els personatges de Racine estan situats en un moment passional que es desencadena en una crisi violenta, que els duu a una tragèdia fatal moguts per la passió interior.
Alguns crítics literaris opinen que el seu llenguatge semblava prosa que evocava les intimitats més o menys morboses. Els actors encarnaven paper universals, mítics quan parlaven de l’ésser humà.
La gràcia del dramaturg francés fou emprar la lítote, dir poc (o callar) ja que els de l’aparell polític i moral de l’època li ho impedien. A més féu servir la musicalitat i l’harmonia del vers que li donava molta expressivitat. Remarquem algunes obres de l’autor:
-                            Andròmaca (1667) mostra la passió amorosa que esclavitzà Orestes, Hermíone i Pirrus. Els tres s’enamoren de la persona equivocada. Orestes  desitjava Hermíone, aquesta estimava Pirrus i aquest darrer només tenia ulls per a Andròmaca, la gran heroïna de l’obra. Ella es mantingué fidel al record del seu marit Hèctor.
-                            Baiazet ( 1672). Fou una tragèdia real esdevinguda trenta anys abans d’escriure-la. Aquesta estava envoltada  d’exotisme perquè la història ocorregué a Constantinoble. Murat, el sultà, tingué quatre germans, un d’ells Baiazet, el príncep de la gran esperança. Ací apareix el poder absolut del sultà que acaba produint desastres. També es pot remarcar el desig de Roxana i la tossuderia de Baiazet. És l’obra més barroca d’ell car presentà  l’ús de cartes perdudes, falses notícies, errades, sorpreses… Aquests personatges exòtics muten psicològicament i s’entreveu un lligam amb la França contemporània on hi ha escàndols que fins i tot arriben al mateix autor ja que fou acusat de la mort de la seua amant.
-                            Fedra (1677) Inspirada en la mitologa grega, l’autor original de la qual fou Eurípides. És una peça valuosa perquè els herois, com deia Aristòtil, inspiren compassió i terror. El destí de Fedra i la còlera dels déus la comprometen en una passió il·legítima.  Acaba  per deixar-se morir abans de declarar-la a ningú. En l’original,  Hipòlit fou acusat de violar la seua madastra, però en la versió del francés l’acusació fou d’haver tingut la intenció. L’autor  emprà el distanciament temporal i geogràfic per aconseguir una major capacitat d’anàlisi  de l’ànima humana. La destrucció plana per damunt dels personatges i res pot apartar-los dels seus destins. L’amor és doncs la gran força motora dels actors racinians. Així que Fedra només podia enamorar-se del seu fillastre. Aquest amor estava marcat per la mort. Tots perden allò que estimen.

ENONE:

“Senyora, a no incitar-vos més a viure suara estava prompta. Ja  del curs de la mort no us apartava. Era el camí més pulcre i jo mateixa fidelment volia seguir-vos al sepulcre.
Però la nova que acabem de rebre la vostra sort trasmuda.. Difunt el rei, heu d' ocupar sa plaça. Al fill us sou deguda. Esclau si us perd, rei si viviu, senyora, la sort a viure us lliga. Qui eixuguarà sos plors, si la mà vostra a fer-ho no s'obliga. Ses llàgrimes les ombres dels seus avis i els déus irritarien. Viviu! Ja cap repulsa no mereixen els focs que us angunien.  Mort Teseu, ja no passen d'ordinaris, car són romputs els nusos que hi posaven horror i els condemnaven com a il·legals abusos.
Ni per què esquivar Hipòlit? Sense escrúpols el podeu ara veure. Va a la lluita creient-vos enemiga. Doncs bé: feu-li-ho descreure. Cuiteu; de tal error dissuadiu-lo; venceu sa ferotgia; mostreu-li com els vostres interessos estan en harmonía. Tresena li pertany sense cap dubte; mes, si la llei s'observa, al vostre fill pertoquen les muralles que construí Minerva. Concordeu-vos tots dos. Podeu pactar-hi en termes de justícia. El cas és que ajunteu les vostres forces contra el poder d'Arícia

FEDRA:

M'avinc als teus consells. Vivim, Enone.. si m'és possible viure.
si pot, l'amor d'un fill, de ma feblesa mortal fer-me delliure”.

Fedra, Jean Racine. Ed.62


Els problemes que causà Racine en els àmbits literaris i eclesiàstics portaren el rei a nomenar-lo cronista per tal d’apartar-lo de la creació teatral. Les seues obres són una síntesi del conflicte entre desig/raó; passió/realitat. La crueltat pot ser el tret comú de les seues peces com a mostra de la visió fatalista de l’existència, tal volta després de l’educació rebuda en quedar-se orfe.
Els seus herois són éssers dèbils, víctimes de la crueltat del destí, on el perdó no existeix i les errades tenen conseqüències dolentes. Sembla que l’afany de l’ésser humà per dominar els altres  o posseir-los tenia el mateix final: tancar-se en si mateix i assistir a la pròpia mort.


1.4.- Molière (1622-1673)


És famós perquè els seus desenllaços eren sovint infantívols. Les  obres tenen entre tres i  cinc actes. Després d’assistir a l’espectacle l’espectador sent un neguit, encara que sempre regna la convivència entre els personatges. En acabant de la rialla ve la seritat. En les peces d’intriga de Molière hi ha l’alegria, potser com a herència italiana de la Commedia dell’ Arte així com d’altres recursos del teatre medieval, i per descomptat,  de la tragèdia clàssica.
El 1643 fundà l’Illustre Théâtre. Arran dels deutes que va acumular el van empresonar.  La companyia després s’establí a Rouen. Quan tornà a la capital tingué èxit, fins al punt que el rei, en conseqüència, el va protegir. L’arquebisbe de  París  en assistir a l’estrena del Tartuf prohibí la seua representació. Igualment va ocórrer amb Don Juan. L’element còmic apareix en les comèdies. El dramaturg dóna importància al vici o al ridícul tot emprant tots els recursos possibles per retratar la societat francesa. Solia pintar la desorganització o alteració que dins d’una família  o una societat produeix el vici d’una persona. Com hem dit critica la societat contemporània, la qual jugava a convertir la realitat mateixa en una peça teatral. Retrata  totes les classes socials, que com han sigut tan elaborades per l’autor,  esdevenen “universals”
L’obra de Molière esdevé, doncs, una sàtira de costums de la seua època, la denúncia la fa a través de la rialla que té com a objectiu esmenar els vicis dels homes. Sabem que un escriptor no por anar contra el públic, per això aquest dramaturg francés volia plaure’l, sense confondre en complaure’l.
Cal remarcar que no va qüestionar en cap moment el poder, tanmateix va rebre d’ell  les ires més intransigents, sobretot de l’Església. Va ser contundent en el seu atac a la doble moral i amb els intransigents, extremistes o excèntrics En el prefaci de El Tartuf posà “Treballar per rectificar i polir  les passions”. Molts crítics han pensat que d’alguna manera l’autor reflecteix més la moral del públic que no la seua ideologia. Així sempre hi ha una via de reflexió oberta car mostra una crítica a la hipocresia, a la necessitat d’aparentar, a l’egoisme…etc. Per això presentem un fragment d’aquesta obra perquè Molière passa revista a malalts imaginaris i  a metges pretensiosos com en Le médecin malgré lui (1666); a dones frívoles Les femmes savantes (1672); a l’esnobisme de la burgesia Le bourgeois gentilhomme (1670); etc.


CLEANTE
“És, pròpiament, una petita òpera improvisada i no sentireu cantar sinó prosa en cadència, o una mena de versos lliures, així com la passió i la necessitat poden fer-los acudir a persones que diuen les coses per ells mateixos i parlant de cop i volta.

ARGAN

Molt bé. Escoltem.

                            CLEANTE                       
Veus aquí l'argument de l'escena. Un pastor estava atent a les belleses d'un espectacle que tot just començava, quan l'arrenca a la seva atenció un renou que sentia al seu costat. Es gira, i veu un bàrbar que amb paraules insolents maltractava una pastora. Tot seguit adopta els interessos d'un sexe al qual tots els homes deuen homenatge; i després d'haver donat al bàrbar el càstig de la seva insolència, s'acosta a la  pastora i veu una donzella que, amb els ulls més bells que el pastor hagués vist, escampava llàgrimes que li semblaren les més belles del món. «Ai, va dir-se en ell mateix, hi ha qui sigui capaç; d'ultratjar una persona tan amable? l quin inhumà, quin bàrbar no en seria commogut d'aqueixes llàgri­mes?» Prengué esment d'aturar-Ies, aqueixes llàgrimes que trobava tan belles; i l'amable pastora prengué esment al mateix temps de regraciar-lo pel seu lleuger servei, però d'una manera tan encisera, tan tendra i tan apassionada que el pastor no pogué fer-hi resistència; i cada paraula, cada mirada, és un tret fla­mejant que el seu cor se'n sent penetrar, «Hi ha -deia- cap cosa que pugui meréixer les amables paraules d'un regraciament com aquest? I que no voldria fer un hom; a quins serveis, a quins pe­rills no estaria encantat de córrer per atraure's un sol moment les dolceses commovedores d'una ànima tan reconeguda?» Tot l'es­pectacle passa sense que ell hi pari cap atenció: però es plany que sigui massa curt, perquè en acabar el separa de la seva adorable pastora; i d'aqueixa primera vista, d'aqueix primer moment  se n’emporta dins ell tot allò que un amor de moltes d'anyades pot  tenir de més violent. Veus aquí que tot seguit sent tots els mals de l'absència i el turmenta de no veure més allò que ha vist tan.  Fa tot el que pot per a tornar-se a proporcionar aquella vista, de ]a qual conserva, de nit i de dia, tan benvolguda idea, però la vida molt lligada de la seva pastora li'n lleva totes les maneres. La violència de la seva passió el fa resoldre a demanar la mà de l’adorable bellesa sense la qual ja no pot viure, i obté el permís…”

El malalt imaginari .Acte III. Molière. Ed. 62

El misantrop és una comèdia on Alceste s’enamora de Célimène, una jove vídua. Però ella a més atia les pretensions d’altres pretendents. Tot ho descobreix Arsoné  que intentà demostrar-li a Alceste les proves d’infidelitat de Célimène pel seu interés propi. Aquesta ho nega. Tots se n’assabenten. Finalment Alceste sembla que la perdone si se’n va de la ciutat amb ell , tanmateix ella és incapaç de viure en una societat que no siga superficial. El portagonista masculí destaca doncs per la seua sinceritat, en canvi, Célimène pel seu caràcter frívol. Es tracta d’una relació de dues persones que tenen valors oposats.

La influència de Petrarca en el Renaixement i el Barroc



I.- Introducció

A finals del S XIV i  durant  el S XV un grup reduït d’intel·lectuals recupera el culte a l’antiguitat (Giotto, Dant, Duccio, Petrarca i Boccaccio) imiten els antics per tal de ser “moderns”. Açò es generalitzarà en el
S XVI amb l’arribada del Renaixement, que situa  l’home en el centre del món. D’aquesta manera s’inicia l’edat moderna. Durant aquest període s’enfronta la raó humana i la fe religiosa. També s’exalta la bellesa, el culte al cos i la idealització de la natura.
D’antuvi el llatí té un paper primordial com a llengua de cultura alhora que es recuperen les llengües vulgars que adapten els vells clàssics.

  • Garcilaso de la Vega/Pierre Ronsard reprenen l’elegia d’Ovidi
  • Fra Luís de León es basa en l’oda d’Horaci.
  • Erasme, Joan Lluís Vives, Baldassare Castiglione i Cristòfor Despuig  es van influenciar del diàlegs  de Plató.

En la segona meitat del S XVI el pensament manté alguna restricció. El Barroc manté una desmesura i cargolament de les formes. Hi ha un desbordament dels sentiments. La literatura és un compendi d’artifiositat i exhibició. El Barroc és l’època del teatre europeu: Shakespeare, Lope de Vega, Calderón de la Barca, Tirso de Molina, Corneille, Racine, Molière… Apareix l’òpera amb Claudio Monteverdi, Henry Purcell. En pintura destaca Carvaggio, Rembrant, Zurbarán, Velázquez, Ribalta…
L’Edat Moderna (S.XVI-XVIII) acaba com comença: amb la vista fixada amb els clàssics com a model a seguir.



II.- L’obertura de Petrarca

L’obra llatina de Petrarca trencava amb la tradició de l’EM. Açò significà l’obertura cap al Renaixement europeu; el qual comprén la segona meitat del S XVI, XV i XVI. Abraçava les arts plàstiques, la política, la filosofia, la geografia…
En la primera etapa (segona meitat del S XIV- mitjans S XV) es crea l’Humanisme.
El llegat de Petrarca és:
·        Ressurrecció del llatí clàssic com a mitjà d’expressió literària.
·        estudi dels autors romans i hel·lènics.
·        Expressió del pensament cristià d’una forma pura i elegant.
·        L’escriptor intenta reviscolar Virgili i Ciceró.
·        Rebuig de l’escolàstica: se  centra en una espiritualitat catòlica dins del platonisme augustià.

III.- El primer humanisme



Petrarca estava convençut que si Ciceró hagués conegut Crist i la seua doctrina s’hagués convertit al cristiansme. Boeci, igual que Petrarca, ciceronians i cristians, en les seues obres Consolació per la filosofia i El secret  obrin un paràntesi en l’Edat Mitjana.

Soneto  CXXXIV

Paz no encuentro y no tengo armas de guerra;
temo y espero, ardiendo estoy helado;
vuelo hasta el cielo, pero yazgo en tierra;
no estrecho nada, al mundo así abrazado.

Quien me aprisiona no me abre ni cierra;
por suyo no de da, ni me ha soltado;
y no me mata Amor ni me deshierra,
ni quiere verme vivo ni acabado.

Sin lengua ni ojos veo y voy gritando;
auxilio pido, y en morir me empeño;
me odio a mí mismo, y alguien me enamora.

Me nutro de dolor, río llorando;
muerte y vida de igual modo desdeño:
en este estado me tenéis, señora.

FRANCESCO PETRARCA, Cancionero  Espasa.

Si amor no és, què és el que jo sent?

Si Amor no és, que és el que jo sent?
I si  Amor, per Déu, hi ha res igual?
Si bo, d'on ve l'efecte aspre i mortal?
Si dolent, per què és dolç el seu turment?

 Si crem  de grat, per què plany i lament?
Si a desgrat, lamentar-se què val?
Oh viva mort, oh delectable mal,
com em punys tant, sense consentiment?


I si et consent, sense raó, tinc pena.
Enmig dels vents, en una feble barca,
em trobe en alta mar, sense govern,
tan buida de saber, d'error tan plena,
que ni jo què vull l’incert em marca;
i tremole en ple estiu, cremo a I'hivern.
                                               
Traducció de Narcís Comadira  Poesia italiana, Edicions 62


Sol i pensós, els més deserts ,confins...


Sol i pensós, els més deserts confins
 vaig mesurant amb pas feixuc i lent,
i l'esguard a fugir duc amatent
dels rastres de petjades de veïns.

No trobe altra defensa que els camins
per burlar I'adonar-se'n de la gent,
perquè  en tot acte d'alegria absent.
es veu de fora estant com creme endins:

 tal que ja crec que cingles i ribatges
i rius i boscos saben de quin tempre
és el meu viure, als altres amagat.

 Però senders tan aspres i salvatges
 trobar no sé que Amor no vinga sempre
 enraonant amb mi, i jo al seu costal.

Traducció de Miquel Desclot Francesco Petrarca, Cançoner. Tria de sonets, Proa


Els humanistes estudiaren allò que els pobles civilitzats, grecs i romans, els va distingir de la resta dels mortals: les humanitats.
Aquests lletrats feien recerques en les biblioteques dels texts clàssics, els copiaven i els estudiaven. S’estudià molt el grec clàssic, així com els escriptors hel·lènics. El llibre fou vehicle dels antics i base de l’estudi. Es crearen biblioteques alhora que nasqué la crítica literària. No podem dubtar que Petrarca en fou el precursor.
La fi del segle XIV és el primer període de l’Humanisme, representat per l’autor italià i els seus deixebles. D’aquests darreres destaca Boccaccio i Coluccio Salutati (1331-1406).
Petraca  fou traduït i imitat en diverses llengües.
En 1374, encara viu el mestre humanista, Jean Daudin  traduí al francés el tractat sobre els Remeis per ambdues fortunes.
El 1388, Bernat Metge traduí al català la versió petrarquiana de Griselda. En 1395 el mateix pseudohumanista català, inicià el tractat Apologia basat en el Secretum del poeta de Florència.
L’any 1399 Lo Somni és representant de la prosa catalana humanista fruit de la influència que va rebre l’autor barceloní de Boccaccio i Petrarca. Ací es narren les fàbules  de Tirèsias i Orfeu. Antoni Canals escrigué Escipió i Anibal, que és una versió de Àfrica de Petrarca.
L’humanisme català troba els seues orígens en el contacte polític car mitja Itàlia formava part de la Corona d’Aragó.

IV.- Segon període de l’ humanisme italià

En el S XV s’ extengué  l’estudi del grec i amb això s’estudia Plató, directament en la llengua original. L’essència de l’humanisme s’escampa a nombrosos escriptors. Ara ja no es tracta d’un cercle  reduït de lletraferits.
Hi ha diversos nuclis d’humanistes a Florència (Medici) a Ferrara (els Est) i a Nàpols ( la cort d’Alfons el Magnànim) on es conreaven obres en quatre llengües: italià, llatí, català i castellà.
L’humanista esdevé un escriptor professional amb autonomia econòmica, cosa que li permet dedicar-se, de totes totes, a l’estudi.
Aquest estil literari s’ampliarà a altres proses vulgars i a altres gèneres literaris, els quals palesaven la influència del pensament humanista.
L’estudi del grec que ja s’havia esmentat en el període anterior, ara en el segon es veu augmentat gràcies a la Caiguda de Constantinoble (1453) la qual cosa provocà un exili de lletrats que es dedicaran a Itàlia a la traducció i ensenyament de la llengua hel·lènica.
Crida l’atenció com Poggio Brancciolini (1380-1459) usà el llatí en la prosa  amb unes altres intencions: l’acudit, les anèctodes picants, els jocs d’enginy, la crítica als papes, als polítics i a altres escriptors contemporanis, però el fet d’emprar la llengua clàssica significa la reducció del seu públic a una èlite.
En la cort d’Alfons el Magnànim remarquem Llorenç Valla, el qual féu un llibre sobre el regnat de Ferran d’Antequera. També hi destacà Giovanni Pontano (1426-1503) destacat pel seu diàleg L’ase, que era una ingenyiosa comèdia en llatí. A més a més  emprà el vers en Del amor conjugal, el qual és un cant a la seua muller i els seus fills, als incidents feliços i no tan feliços.
Pietro Bembo (1470-1547) se suposa que estimà Lucrècia Borja i fou secretari del papa Lleó Xé. El caràcter d’aquest poeta no s'avenia bé amb la humilitat monàstica, no només per la seua independència, sinó pels gustos que demostrava a la manera del seu model, l'humanista Francesco Petrarca. Sobre les Proses va dir Varchi que els italians han d'estar agraïts a Bembo per haver llevat de la seua llengua el rovell dels segles pretèrits. En 1529 van aparèixer les Rime (Rimes), poemes que refonguen, continuen i reforcen la tradició del  petrarquisme.










Les seues Prose della volgar lingua (1525) com ja hem afirmat eren una defensa del dialecte florentí i de Petrarca com a gran escriptor. El diàleg Gli asolani (1505) desenvolupà l’amor platònic petrarquià. Les Rimes de Bembo marquen el petrarquisme renaixentista. Aquest autor provocà un moviment, fins i tot, burlesc. Però remarquem com a altres seguidors petrarquistes:
-                            Vittoria Colonna, que té una personalitat pròpia que li dóna una aportació al petrarquisme com la religiositat, malenconia i ideals platònics. Els seus versos són una obsessió per la mort del marit i els desigs de morir

“Millor que implorar pietat a les tancades portes
seria obrir una a l’oblit i tancar una altra al pensament:
així podria véncer-me i alhora a la sort enemiga”

En la poesia portuguesa cal remarcar Francisco Sá de Miranda (1481-1558) que incorporà l’estil renaixentista. Viatjà per Itàlia i es posa en contacte amb els escriptors d’allà. Mantingué un petrarquisme discret, elegant i no massa innovador.
A França destaquem Maurice Scève (1501-1560) de formació humanista. L’obra més important és Delia, objecte de la més alta virtud. Canta l’amor platònic per la poetessa i deixeble Pernette du Guillet. És un poema petrarquista amb un obscur simbolisme, on també es remarquen les antítesis que mostren la incertesa de l’autor, entre l’esperança i el dolor.

“ Tu seràs per a mi la mirra incorruptible
contra els cucs de la meua  moralitat…”

Dins de l’escola lionesa cal subratllar Louise Labé que també va escriure en toscà. Sembla que fou  la millor poetessa  francesa de tots els temps. El 1555 aparegué la primera edició de la seua obra ( 24 sonets i 3 elegies), els quals mostraven una intimitat sensual i apassionada, amb imatges clàssiques i petrarquistes.
“Visc i em muir, em creme i m’ofegue”
Com a nota anecdòtica per als poetes d’aquesta escola la poesia italiana no era estrangera.
  • La Pléiade, és un grup de set poetes alexandrins i d’entre els quals hem distingit Pierre de Ronsard (1524-1585). Es tractava d’un moviment jovenívol patriòtic que rebutjaren la poesia francesa anterior i se centraren en l’antiguitat clàssica. Ronsard (1524-1585) n’és el més important. Pel que fa a aquest darrer cal dir que fou un poeta francès nascut a Vendôme el 1524. Perteneciente a una familia de la nobleza, trabajó en la corte de Francisco I y luego estuvo al servicio de Jacobo I Rey de Escocia. Pertanyent a una família de la noblesa, va treballar a la cort de Francesc I i després va estar al servei de Jaume I Rei d'Escòcia. Debido a problemas de salud renunció a la carrera militar ordenándose sacerdote en 1540. A causa de problemes de salut va renunciar a la carrera militar ordenant-se sacerdot el 1540. Viajó a Paris en 1544 donde ingresó a la escuela de Coqueret y se unió a otros poetas franceses para formar el grupo de La Pléiade cuyo fin era fortalecer la literatura francesa. Va viatjar a París el 1544 on va ingressar a l'escola de Coqueret i es va unir a altres poetes francesos per formar el grup de La Pléiade la fi era enfortir la literatura francesa.
    La primera publicación de renombre "Odas" en 1551, fue seguida de "Los Amores de Casandra" en 1552, "El Soto real" en 1554, "Los Himnos" en 1556 y "Poemas" en 1573. La primera publicació de renom "Odes" en 1551, va ser seguida de "Els Amors de Cassandra" el 1552, "El Soto real" en 1554, "Els Himnes" el 1556 i "Poemes" en 1573.
    Tanto su obra humanística como poética está marcada por la influencia que en él ejercieron Petrarca y Píndaro. Tant la seua obra humanística com poètica està marcada per la influència que en ell van exercir Petrarca i Píndar.
    Se retiró a Saint-Cosme-les-Tours donde falleció en 1585 tras una larga enfermedad. Es va retirar a Saint-Cosme-les-Tours on va morir el 1585 després d'una llarga malaltia.
Soneto a Helena
Cuando seas muy vieja, a la luz de una vela
Y al amor de la lumbre, devanando e hilando,
cantarás estos versos y dirás deslumbrada:
“Me los hizo Ronsard cuando yo era más bella».

No habrá entonces sirvienta que, al oír tus palabras,
aunque ya doblegada por el peso del sueño,
cuando suene mi nombre la cabeza no yerga
y bendiga tu nombre, inmortal por la gloria.

Yo seré bajo tierra descarnado fantasma
Y a la sombra de mirtos tendré ya mi reposo;
para entonces serás una vieja encorvada

Añorando mi amor, tus desdenes llorando.
vive ahora, no aguardes a que llegue el mañana,
coge hoy mismo la rosas que te ofrece la vida.

Antología poética del Renacimiento,     Octaedro




 Fou titllat del millor poeta per traure de la barbàrie i la ignorànica la poesia francesa. Assenyalem  els tres llibres Les amours , dedicats a Cassandra (1552), Maria (1555) i Helena (1574). Emprà un llenguatge àgil, apassionat i féu servir diverses vegades el tema del carpe diem horacià 


“El temps se’n va, el temps  se’n va, senyora meua,
ai! El temps, no, però nosaltres ens n’anem,
i prompte jaurem sota la llosa.
Quan hàgem mort ja no se’n parlarà més
Dels amors de què tractàrem.
Estimeu-me, doncs mentre sou bella”

Chanson

Le printemps n'a point tant de fleurs,
L'autonne tant de raisins meurs,
L'esté tant de chaleurs halées,
L'hyver tant de froides gelées,
Ny la mer a tant de poissons,
Ny la Beauce tant de moissons,
Ny la Bretaigne tant d'arenes,
Ny l'Auvergne tant de fonteines,
Ny la nuict tant de clairs flambeaux,
Ny les forests tant de rameaux,
Que je porte au coeur, ma maistresse,
Pour vous de peine et de tristes


Quant al Barroc en la literatura italiana hem de dir que va perdre  originalitat, prestigi i influència en el món.
Giambattista Marino (1569-1625) no podem nomernar-lo poeta barroc tenint en compte Gòngora i Quevedo. El seu principal model fou Ovidi, que considerà superior a Virgili en quant a inventiva, elegància, sintaxi i locució. Relaciona en les Èglogues silvestres el mite ovidià de Dafne i Apol·lo d’acord amb la metamorfosi. Se’l pot considerar un poeta conceptista, potser per emprar el sonet. De totes formes era un innovador per emprar “el madrigal” la qual unia la brevetat epigramàtica a la gràcia ceremoniosa.
Alessandro Tassoni escrigué, en canvi, unes Considerazioni sopra le Rime del Petrarca (1609) constituí un dels documents antipetrarquistes del S XVII on mostra l’antipatia vers Homer, Dant i Petrarca.
Pel que fa a la literatura portuguesa la influència de Camoens que provocà que molts escriptors  l’imitaren com en Los lusíadas.
També cal remarcar Gabriel Pereira de Castro, autor de la Ulyssea o Lisboa edificada (1686), on es desenvolupa el mite humanístic en què la capital lusa fou fundada per Ulisses. Les narracions homèriques hi apareixen; com també en Ulyssipo (1640) d’Antonio de Sousa de Macedo.
Pel que fa al panorama anglés hi ha un grup de poetes coneixedors de la poesia italiana i la Pléiade francesa. Cal remarcar John Milton (1608-1674) fou medievalista en quant a algunes  creences, però renaixentista per la seua estima a l’humanisme, el classicisme i l’eloqüència, el qual subordina l’ideal hel·lènic a l’hebraic.

En l’Estat espanyol començà a conrear-se el petrarquisme amb la introducció dels poemes itàlics en el S XVI. Sembla que Boscán en fou començà en la seua obra Antología de poetas líricos castellanos fa un estudi superficial de la cançó de Petrarca ja que fou l’autor que es considerà que la portà al més alt grau de perfecció històrica.

Pel que fa a la literatura espanyola cal remarcar la influència de Petrarca en Garcilaso de la Vega (1498-1536 ). Tal volta fou el poeta castellà més coneixedor de la poesia italiana de l’època. Tingué una vida social intensa. Era coneixedor de la cultura clàssica. A més a més seguí l’ideal renaixentista d’home cortesà. Assimilà dels italians la melangia i la resignació dels contrastos amorosos soferts per la seua veritable estimada: Isabel Freyre. La seua obra és reduïda: una epístola, dues elegies i tres èglogues,  cinc cançons i trenta-huit sonets.  Teniu més informació de l’autor i un text en la lliçó 2.4 (pàg.22). Del poeta castellà podem destacar l’anàlisi minuciosa dels estats afectius, la qual cosa revela la petjada de l’escriptor italià. Fixeu-vos en l’ús  del carpe diem  i del tempus fugit en aquest famós sonet:



Soneto XXIII

En tanto que de rosa y azucena
se muestra la color en vuestro gesto,
y que vuestro mirar ardiente, honesto,
con clara luz la tempestad serena;
y en tanto que el cabello, que en la vena
del oro se escogió, con vuelo presto
por el hermoso cuello blanco, enhiesto,
el viento mueve, esparce y desordena:
coged de vuestra alegre primavera
el dulce fruto antes que el tiempo airado
cubra de nieve la hermosa cumbre.
Marchitará la rosa el viento helado,
todo lo mudará la edad ligera
por no hacer mudanza en su costumbre.


Garcilaso sabé velar de manera elegant i, no tant  d’una manera ostentosa  com l’amant de Laura la seua personalitat amorosa, de vegades, darrere la figura d’un pastor.
Com vam anunciar més amunt els dos lletrats van sofrir amb resignació l’infortuni amorós. L’autor castellà visità itàlia i això es demostra en la descripció que en fa de la natura, sobretot en l’Ègloga III, i en la I que coincideix amb la tradició bucòlica grecollatina. És una paratge natural estilitzat que desprén una sensació d’armonia i de pau.
L'estil de Garcilaso esta format per un llenguatge planer que conté una expressió clara. A més fou coneixedor deIs recursos tEknics de la poesia, per aixo les seues composicions tenen tanta musicalitat.
L’estil de Garcilaso està format per un llenguatge planer que conté una expressió clara. A més fou coneixedor dels recursos tècnics de la poesia, per això les seues composicions tenen tanta musicalitat.

En el segle XVII les utilitzaren Lope de Vega (Rimas sacras). En aquest segle la literatura italiana perd originalitat, prestigi i influència en el món occidental Un dels temes barrocs que arribaren d’Itàlia fou la mitologia, tot i que l’amorós fou el més important i l’introduït  ja en el Renaixement. Es tracta d’una poesia propera al culteranisme que tingué un dels seues exemples més representatius en la “Fàbula de Polifemo y Galatea” de Góngora.
Com ja hem esmentat més amunt el precursor de la poesia amorosa de tradició italiana fou Francesco Petrarca. Cal esmentar que molts tòpics són encara usats en el Barroc, però alguns poetes castellans acaben, fins i tot, per intensificar-los i parodiar-los.
Com ja sabem el barroc fou un moviment cultural i artístic que es desenvolupa i mor en aquest segle. A l’estat espanyol no es veu com un moviment enfrontat al Renaixement sinó mésaviat com una perllongació més ornamentada. També s’han tractat molt els dos corrents literaris del període: el culteranisme i el conceptisme.
Pel que fa al primer recerca la complexitat de l'expressió que arriba a imitar el llatí i a enfosquir la compresnió amb l'ús d'imatge si símbols. Per contra el conceptisme es basa més en la simplicitat, l'humor i laconsició formal.
Val a dir que els poetes barrocs en general tingueren en compte la tradició lírica i la innovació en la creativitat.
Ara la dama pot aparéixer lletja i grotesca, la natura ja no és bucòlica com ho era en el Renaixement,i fins i to en el Barroc els mites es ridiculitzen. També apareixen els contrastos (vida/mort) com en Petrarca, (realitat/il.lusió) (bellesa/lletgesa) etc...

El petrarquisme arriba a esdevenir una petjada artificial i freda en el Barroc. Deriva d' alguna manera en un mecanisme de parodia. Es van crear nombrosos can<;oners burlescos.. A l'Estat espanyol conrearen aquest estil Quevedo, Baltasar del Alcázar, Luis de Góngora i Lope de Vega. Veien-ne un de Quevedo                                                                                   .

Poema Fluctuando En Los Cabellos De Lisi de Francisco de Quevedo

En crespa tempestad del oro undoso
nada golfos de luz ardiente y pura
mi corazón, sediento de hermosura,
si el cabello deslazas generoso.

Leandro en mar de fuego proceloso,
su amor ostenta, su vivir apura;
 Icaro en senda de oro mal segura
arde sus alas por morir glorioso.

Con pretensión de fénix, encendidas
sus esperanzas, que difuntas lloro,
intenta que su muerte engendre vidas.

Avaro y rico, y pobre en el tesoro,
el castigo y la hambre imita a Midas,
Tántalo en fugitiva fuente de oro.

En el panorama de la literatura catalana cal remarcar Francesc de Fontanella (1622-1685). Molt vinculat al Barroc. Podem entreveure clares influències de Góngora -el model de les Soledades és visible en alguns fragments d'Amor, firmesa i porfia- i Garcilaso de la Vega -«Oh dures fletxes de mon fat rompudes...», «Dolces despulles quan lo cel volia...»-. La tècnica poètica es la típica de la poesia cultista: hipèrbatons, antítesis, al·literacions, enumeracions, metàfores, etc. Utilitza un registre lingüístic forçat, ple de neologismes i molt castellanitzat.
Cal esmentar l'exagerat sentimentalisme i el bucolisme propi de Garcilaso. Per això podem afirmar que empra aquests elements -nimfes, naiades, pastors, etc. – s’adapten a la nostra geografia.

A GILET A

Tu vols olvidar, Gileta,
i si vols ho podras fer;
 jo, si volgués, no podría,
no voldría sí pogués.

Podràs, perquè no volies,
jo no puc per tant voler,
però fes tot lo que vulles,
jo faré lo que podré.

Si ton cor m' anomenaves,
 jo deia que eres lo meu;





tu menties d' enganyosa
 i jo d' enganyat també.

La veritat i mentida
de mon cor trist i del teu,
 tu la dius i no la sentes,
jo la callo i la patesc.

I, pus que vols olvidar-me,
adéu, bella ingrata, adéu.
No sabré mudar-me, no,
no, no. Sí morir sabré.

Francesc FONTANELLA, Antología poètica, Ed. Curial, Barcelona, 1998.