dimarts, 7 de desembre de 2010

Pedrolo, narrador polimòrfic


Aquest autor ha donat l’entrada dels corrents europeus de l’època i ha experimentat  les tècniques narratives que es duien nord enllà de les nostres fronteres.
            El seu mèrit doncs ha  estat  conrear tots aquests gèneres narratius donant-los la seua personalitat pròpia. El seu nom apareix en tots els manuals de literatura catalana a causa de la seua obra cabdal i nombrosa: setze llibres de poesia i també de teatre i finalment el que ens interessa ara és la seua col·laboració en la narrativa d’aquest període  amb més d’un centenar de títols.

            Per conéixer una mica la seua personalitat hem extret del seu llibre Diari 1986 Edicions 62 alguns consideracions al voltant de temes diversos.             Pel que fa a la censura  ja hem dit més amunt que tal volta ell fou l’escriptor que més problemes tingué i se li podria aplicar aquest aforisme: “Si en algun moment o altre de la conversa algú et diu que penses massa, senyal, en primer lloc, que pensa d’una altra manera i, sobretot, que pensa poc.”
            La seua ideologia política  l’apartava també de ser un novel·lista famós, com es pot comprovar en:
            “Avui fa anys que es proclamava  la segona República espanyola. Era el trenta-u i jo  acabava de fer els tretze anys (…) Ens pensàvem, o es pensaven (…) que amb la fugida de l’Alfonso XIII, el “Cametes”, ens havíem tret definitivament de sobre els Borbons  ja explusats en una altra ocasió. I, mira per on, aquí els tornem a tenir, amb l’aire d’haver-s’hi instal·lat força confortablement, per una llarga durada. Han hagut de saltar una generació, el tron ha passat d’avi a nét, la imatge actual és una altra, però sembla que recordin els vells i gloriosos temps. No se’ls ha acudit de batejar Felipe l’hereu de la corona? Potser en homenatge  a un Fellipe II, tan llòbrec, a un Fellipe IV que es va haver d’encarar amb els segadors catalans, o a un Felipe V que trepitjava fins a destruir-les, unes llibertats catalanes  que encara maldem per recuperar…”
            Quant a la joventut  fa la següent reflexió: “Veig nois i noies amb els cabells com l’Arc de Sant Martí, com un canari empeltat de corb, com un ocell tropical que s’ha emportat la jungla amb ell, o testes severament rasurades, convertides en bassal de sol. I em fixo sobretot en un xicot, ben adolescent encara i amb faccions de nena (potser ho és) que, des del front fins a la nuca, s’ha deixat una ratlla prima de sis punxes  que es drecen altes i ben separades, tan agressives i afilades com sis punyals.
            Ningú no ens assegura que als trenta o als trenta-cinc anys no els trobarem darrere d’una taula  o a l’altra banda d’una finestreta si visitem un organisme oficial…”

            La crítica literària ha remarcat que el nostre escriptor introduí corrents europeus que s’estilaven en aquell moment com:

  • L’existencialisme: Aparegué en tots els gèneres i els temes eren l’ètica de  l’autorealització , la inevitabilitat de la mort i la llibertat:
 “No prohibeixis, no obliguis; no permetis, tampoc, que ningú prohibeixi o obligui els altres. Només en això s’ha de ser “intransigent”.

  • Freud : La repercussió en l’inconscient dels personatges és, tal volta , influència  de la psicoanàlisi d’aquest autor i la sexualitat de l’ésser humà.
  •  La novel·la de gènere com per exemple Joc brut (1965) que es pot classificar com un novel·la negra on Xavier s’enamora de les cames de la Juna, aquesta se n’aprofita però a la fi se’n va amb el seu amant, en Pol.


“Vaig mirar-la. Era als meus peus, el rostre alçat, però humil.
-No m’ hi casaré, Xavier... Tu i  jo ...T’estimo, t’ estimo a tu... No podia saber...
-Calla, Juna!
Però ara ja no cridava. Dintre meu una veu, una veu estúpida, no parava de dir: Sí, sí, sí...
I ella se’n va adonar. Però aleshores els ulls la trairen. Fou una cosa breu, com un llampec triomfal que alhora revelava un menyspreu infinit. Tot va capgirar-se, a fora i a dintre. L’espai d’uns segons, no hauria pogut dir on era, el cap em voltava, tot jo em sentia endut per un menyspreu encara més amarg, més punyent, que el dels seus ulls. Imbècil, imbècil! Em deia. He estat a punt de tornar a caure en la trampa”

  1. La novel·la gòtica anglesa d’Henry James i Virgina Woolf. L’obra pedroliana que mostra l’objectivisme nordamericà és Totes les bèsties de càrrega (1967). Els personatges d’aquesta no tenen noms i Ell n’és el protagonista. La realitat s’exagera tant que esdevé un mostre i la Mare simbolitza la pàtria.

“Què passa, ara?
-Han de firmar -li diu un dels dos individus que hi ha prop seu.
-Firmar?
-Naturalment. Es fa sempre. Donen fe que la intervenció ha anat normalment i amb èxit.
-Però si encara no ha acabat!
-Ja no falta gaire -diu l'altre-. I no poden esperar més, els reclamen en altres sales.
-Sempre són els mateixos?
-Ja n'hi ha prou -diu l'home-. No es pot ser amable amb vós. De seguida abuseu!

La cua avança ràpidament, els testimonis gairebé no s'aturen, omplen els fulls de gargots i un dels infermers els va retirant cap un calaix que ha obert sota la taula.

Els doctors, ara, ja es poden moure amb una mica més de llibertat; l'especialista en cirurgia cranial ha introduït una agulla hipodèrmica al crani de la dona i l'èmbol es va omplint d'un líquid de color allimonat que després, quan ha retirat l'agulla, deixa que s'escapi cap un cilindre de cristall.

El seu company, el cardiòleg, va lleugerament més avançat, car ara arrenca un menut fragment de pell del pericardi i el col·loca damunt l'orifici per tal d'estalviar-se una hemorràgia, si els lligaments de la malalta s'afluixaven. Al seu costat, l'infermera trencada de color exhibeix, amb orgull, la petita peça, semblant a una rodeta de rellotge, que obstruïa el cor intervingut. L'individu de l'uniforme es torna a atansar a l'escaleta, potser més inclinat que abans, però sempre optimista i satisfet.
-Estem enllestint -diu.
Els darrers testimonis ja passen davant la taula i ell salta de l'escala, seguit pels seus acompanyants. El ginecòleg deu haver renunciat a discutir amb la infermera, s'ha tornat a ajupir davant la pacient i, darrera del tendal, només es veu la seva mà i un braç que s'allarga.
-Ja la cus -diu un dels homes.
-Sí -contesta l'altre, i el de l'uniforme afegeix:
-Ens podem felicitar que tot hagi transcorregut sense incidents. Em penso, em penso, que us haureu guanyat la citació.
Als dos homes se'ls aclareix la mirada, es llambreguen l'un a l'altre, exclamen:
-Gràcies, senyor!
I l'uniformat, modest, sense donar-hi importància:

-És d'estricta justícia”.

2.- La novel·la eròtica. A continuació mostrem un fragment de Els quaderns d’En Marc, obra anònima, tanmateix la crítica sempre ha cregut que l’autoria és de Pedrolo.
“- No hi va haver ningú; quan vam dormir plegats, doncs, encara tenia el fil. I força que l i va agradar de trecar-me’l tot i que fos tan poc convencional…! Oi que està creixent?
-          S’ha interromput.
-          Potser una mica.
-          T’excita, no que et conti aquestes coses ?
-          No te res d’estrany.”

3.    La novel·la de ciència-ficció, d’entre les quals destaquem Mecanoscrit del segon origen (1974) que ha estat l’obra més venuda amb 1.055.785 exemplars. Potser gràcies al consum escolar.


“I al cap de ben poques hores tots dos van saber que procedia d'un altre món. També aquest cop va ser de Dídac qui descobrí l'intrús, potser perquè precedia l'Alba al moment d'anar a sortir de la protecció del marge al llarg del qual havien anat avançant per la banda de sota.La criatura, puix que difícilment se n'hauria pogut dir un home, s'amagava darrera un munt d'herbes, en un extrem de l'hort, i semblava que vigilés la masia. D'esquena, tal com la veien, tenia l'aparença d'una espècie de pigmeu al qual hagués crescut un coll molt llarg i, al capdamunt, una protuberància en forma de pera invertida, o sia amb la part de dalt considerablement més gruixuda, més ampla, que la part de baix. No se li distingien ni pèls ni cabells i la pell, rosada com la d'un garrí, feia una impressió desassossegadora de nuesa. De fet, hi anava, de despullada. Tenia unes cames, o potes, lleugerament tortes i robustes, i els braços, un dels quals repenjava en el munt d'herbots, semblaven, comparativament, llargs i prims. De l'indret on la pera del cap començava a aprimar-se, li sortien uns petits apèndixs en forma tubular que no paraven de bellugar-se. Es van imaginar que podien ser unes antenes.
(...)

Tristany i Isolda




Joseph Bédier (1864-1938) refongué i completà  el 1900 els romanços que perduraren del S XII. Aquesta obra, de la qual teniu tres fragments a continuació de l’última part, ha estat  un mite de l’amor apassionat de la literatura occidental.és una combinació d’elements clàssics i d’orientals. Es mostra una profunditat psicològica dels personatges que dibuixen uns actes plens de patetisme. L’aparició del beuratge traspassa el pla amorós a una dimensió tràgica que reestructura a partir de la força de l’amor i de la seua conseqüència, la mort, l’ideal de vida medieval.
Llig les tres seqüències que tens tot seguit i després elabora una redacció basant-te en les qüestions que hi ha més avall:

XVIII.- Tristany reveié la Bretanya, Carhaix, el duc Hoel i la seva mu­ller Isolda de les Blanques Mans. Tots li feren acollida, però Isolda la Blonda l'havia acaçat i res no li era res. Llargament llanguí lluny d'ella; després, un dia, pensa que volia reveure-la, baldament ella l'hagués de fer abatussar pels seus sergents i els seus vailets. Lluny d'ella, sabia la seva mort segura i pròxima; millor morir d'un cop que lentament, cada dia. Qui viu en dolor és com un mort. Tristany desitja la mort, vol la mort: però que la reina sàpiga almenys que ha finat per amor d'ella; que ella ho sàpiga, ell morirà més dolçament.
Partí de Carhaix sense advertir ningú, ni els seus parents, ni els seus amics, ni tan sols Kaherdí, el seu car companyó. Partí vestit mi­serablement, a peu: perquè ningú no fa cabal dels pobres rodamons que van pels camins rals. Camina, fins que arriba a la vora del mar.
-Déu vos guard, senyors, i que navegueu feliçment! ¿Cap a quina terra anireu? (…)
XIX.- A penes havia tornat a la Petita Bretanya, a Carhaix, s'esdevin­gué que Tristany, per portar ajut al seu car companyó Kaherdí, guer­rejà un baró nomenat Bedalís. Caigué en una embosca parada per Bedalís i els seus germans.Tristany occí els set germans. Però ell fou ferit d'un cop de llança, i la llança era emmetzinada.
Amb penes i fatics tornà fins al castell de Carhaix, i es féu ado­bar les ferides. Els metges vingueren en gran nombre, però cap no sabé guarir-lo del verí, perquè ni el descobriren tan sols. No saberen fer cap emplastre per treure el verí fora; debades capolen i piquen llurs arrels, cullen herbes, componen beuratges: Tristany no fa sinó empitjorar, el verí se li escampa pel cos, s'esgrogueeix, i els ossos se li comencen a veure.        Sentí que la seva vida es perdia, comprengué que calia morir. Llavors volgué reveure Isolda la Blonda. Però ¿com anar cap a ella? Ell està tan feble que la mar l'occiria; i, fins si pervingués a Cornualla, ¿com escapar-hi dels seus enemics? Es lamenta, el verí l'angoixa, espera la mort.(…)
(…) Mar enfora, el vent s'havia aixecat i colpia la vela pel bell mig. Empenyé la nau fins a terra. Isolda la Blonda desembarcà. Sentí uns grans planys pels carrers i vogar les campanes als monestirs, a les ca­pelles. Preguntà a la gent del país per què aquell tocar a morts, per que aquells plors. 
Un vell li digué:
-Dama, tenim un gran dolor. Tristany, el franc, el valent, és mort. Era generós amb els necessitats, socorredor amb els sofrents. És la pitjor desgràcia que mai hagi caigut sobre aquest país.
Isolda el sent, no pot dir una paraula. Puja cap al palau. Segueix el carrer, amb la guimpla descordada. EIs bretons es meravellaven de mirar-la; no havien vist mai una dona tan bella. ¿Qui és? ¿D'on ve?
Vora Tristany, Isolda de les Blanques Mans, enfollida pel mal que havia fet, llançava grans crits sobre el cadàver. L'altra Isolda en­trà i li digué:
-Dama, aixequeu-vos, i deixeu-me acostar. Tinc més dret a plo­rar-lo que vós, creieu-me. L'he amat més.
Es gira cap a Orient, i prega Déu. Després destapa una mica el cos, s'estengué vora d'ell, tot al llarg del seu amic, li besa la boca i la cara, i l'abraça estretament: cos contra cos, boca contra boca, ella ret així l’ànima, ella morí al costat d'ell per la dolor del seu amic.
Quan el rei Marc sabé la mort dels enamorats, passà el mar, i, vingut a Bretanya, féu obrir dos taüts, l'un de calcedònia per a Isol­da, l'altre de beril·le per a Tristany. S'emportà en la seva nau cap a Tintagel llurs cossos morts. (…)


J ULIETA

Ves-te’n d'aquí: jo no em vull moure.
( Ix fra Llorenç.)
I això? Una copa, que Romeu estreny?
Ja veig que amb un verí s'és mort abans d'hora:
Ingrat! Tot te’1 begueres, sense deixar-me'n
per mon remei, ni una preciosa gota?
Els llavis vull  besar-te, per si encara
Sortosament quelcom en regalimen,
i en ells troben  una mort encisadora.

William Shakespeare. Romeu  i Julieta Ed. 62 Les millors obres de la Lit.universal

En llegir la fi de Tristany i Isolda hauràs pogut observar com l’heroi ha caigut malalt com a conseqüència de les ferides produïdes per una arma enverinada. L´única persona que el pot salvar és Isolda la Blonda, però s’hi interposa la gelosia d’ Isolda de les Blanques Mans.
La connexió amb els fragment de Romeu i Julieta, i a més a més pensa en els orígens de les tragèdies gregues.. Els primers texts són del S V abans de Crist en l’època d’esplendor àtica. Van nàixer com a culte a Dionís, déu del vi. La tragèdia  és una de les aportacions  més sòlides a la literatura universal. En el cas de la catalana això es pot remarcar en l’obra de Salvador Espriu.