dimarts, 7 de desembre de 2010

Tristany i Isolda




Joseph Bédier (1864-1938) refongué i completà  el 1900 els romanços que perduraren del S XII. Aquesta obra, de la qual teniu tres fragments a continuació de l’última part, ha estat  un mite de l’amor apassionat de la literatura occidental.és una combinació d’elements clàssics i d’orientals. Es mostra una profunditat psicològica dels personatges que dibuixen uns actes plens de patetisme. L’aparició del beuratge traspassa el pla amorós a una dimensió tràgica que reestructura a partir de la força de l’amor i de la seua conseqüència, la mort, l’ideal de vida medieval.
Llig les tres seqüències que tens tot seguit i després elabora una redacció basant-te en les qüestions que hi ha més avall:

XVIII.- Tristany reveié la Bretanya, Carhaix, el duc Hoel i la seva mu­ller Isolda de les Blanques Mans. Tots li feren acollida, però Isolda la Blonda l'havia acaçat i res no li era res. Llargament llanguí lluny d'ella; després, un dia, pensa que volia reveure-la, baldament ella l'hagués de fer abatussar pels seus sergents i els seus vailets. Lluny d'ella, sabia la seva mort segura i pròxima; millor morir d'un cop que lentament, cada dia. Qui viu en dolor és com un mort. Tristany desitja la mort, vol la mort: però que la reina sàpiga almenys que ha finat per amor d'ella; que ella ho sàpiga, ell morirà més dolçament.
Partí de Carhaix sense advertir ningú, ni els seus parents, ni els seus amics, ni tan sols Kaherdí, el seu car companyó. Partí vestit mi­serablement, a peu: perquè ningú no fa cabal dels pobres rodamons que van pels camins rals. Camina, fins que arriba a la vora del mar.
-Déu vos guard, senyors, i que navegueu feliçment! ¿Cap a quina terra anireu? (…)
XIX.- A penes havia tornat a la Petita Bretanya, a Carhaix, s'esdevin­gué que Tristany, per portar ajut al seu car companyó Kaherdí, guer­rejà un baró nomenat Bedalís. Caigué en una embosca parada per Bedalís i els seus germans.Tristany occí els set germans. Però ell fou ferit d'un cop de llança, i la llança era emmetzinada.
Amb penes i fatics tornà fins al castell de Carhaix, i es féu ado­bar les ferides. Els metges vingueren en gran nombre, però cap no sabé guarir-lo del verí, perquè ni el descobriren tan sols. No saberen fer cap emplastre per treure el verí fora; debades capolen i piquen llurs arrels, cullen herbes, componen beuratges: Tristany no fa sinó empitjorar, el verí se li escampa pel cos, s'esgrogueeix, i els ossos se li comencen a veure.        Sentí que la seva vida es perdia, comprengué que calia morir. Llavors volgué reveure Isolda la Blonda. Però ¿com anar cap a ella? Ell està tan feble que la mar l'occiria; i, fins si pervingués a Cornualla, ¿com escapar-hi dels seus enemics? Es lamenta, el verí l'angoixa, espera la mort.(…)
(…) Mar enfora, el vent s'havia aixecat i colpia la vela pel bell mig. Empenyé la nau fins a terra. Isolda la Blonda desembarcà. Sentí uns grans planys pels carrers i vogar les campanes als monestirs, a les ca­pelles. Preguntà a la gent del país per què aquell tocar a morts, per que aquells plors. 
Un vell li digué:
-Dama, tenim un gran dolor. Tristany, el franc, el valent, és mort. Era generós amb els necessitats, socorredor amb els sofrents. És la pitjor desgràcia que mai hagi caigut sobre aquest país.
Isolda el sent, no pot dir una paraula. Puja cap al palau. Segueix el carrer, amb la guimpla descordada. EIs bretons es meravellaven de mirar-la; no havien vist mai una dona tan bella. ¿Qui és? ¿D'on ve?
Vora Tristany, Isolda de les Blanques Mans, enfollida pel mal que havia fet, llançava grans crits sobre el cadàver. L'altra Isolda en­trà i li digué:
-Dama, aixequeu-vos, i deixeu-me acostar. Tinc més dret a plo­rar-lo que vós, creieu-me. L'he amat més.
Es gira cap a Orient, i prega Déu. Després destapa una mica el cos, s'estengué vora d'ell, tot al llarg del seu amic, li besa la boca i la cara, i l'abraça estretament: cos contra cos, boca contra boca, ella ret així l’ànima, ella morí al costat d'ell per la dolor del seu amic.
Quan el rei Marc sabé la mort dels enamorats, passà el mar, i, vingut a Bretanya, féu obrir dos taüts, l'un de calcedònia per a Isol­da, l'altre de beril·le per a Tristany. S'emportà en la seva nau cap a Tintagel llurs cossos morts. (…)


J ULIETA

Ves-te’n d'aquí: jo no em vull moure.
( Ix fra Llorenç.)
I això? Una copa, que Romeu estreny?
Ja veig que amb un verí s'és mort abans d'hora:
Ingrat! Tot te’1 begueres, sense deixar-me'n
per mon remei, ni una preciosa gota?
Els llavis vull  besar-te, per si encara
Sortosament quelcom en regalimen,
i en ells troben  una mort encisadora.

William Shakespeare. Romeu  i Julieta Ed. 62 Les millors obres de la Lit.universal

En llegir la fi de Tristany i Isolda hauràs pogut observar com l’heroi ha caigut malalt com a conseqüència de les ferides produïdes per una arma enverinada. L´única persona que el pot salvar és Isolda la Blonda, però s’hi interposa la gelosia d’ Isolda de les Blanques Mans.
La connexió amb els fragment de Romeu i Julieta, i a més a més pensa en els orígens de les tragèdies gregues.. Els primers texts són del S V abans de Crist en l’època d’esplendor àtica. Van nàixer com a culte a Dionís, déu del vi. La tragèdia  és una de les aportacions  més sòlides a la literatura universal. En el cas de la catalana això es pot remarcar en l’obra de Salvador Espriu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada