diumenge, 14 d’octubre de 2012

Els millors narradors catalans dels anys seixanta.


I.-ELS 4 GENETS DE LA LITERATURA DELS ANYS 60
                               



O.- Introducció.
I.-Pere Calders.
II.- Llorenç Villalonga.
III.- Manuel de Pedrolo.
IV. Mercè Rodoreda.
0.- Introducció

            En aquesta exposició  presente quatre figures cabdals de la narrativa en la literatura catalana del segle XX, les quals destacaren per no seguir els cànons del Realisme Històric. També cal incidir en el fet que aquests escriptors varen produir –a grans trets-obres literàries abans, durant i després de la Guerra Civil però que es van fer famosos en plena maduresa en la decada dels seixanta. El primer i la quarta va haver d’exiliar-se i tornar al nostre país després de molts anys quan comprovarem que el dictador tenia una vida de llarga durada. El tercer, en canvi, patí un exili interior i la censura franquista s’acarnissà amb les seues obres.  Mercè Rodoreda l’estudiarem en un altre dossier i Manuel de Pedrolo fou presentat el 7 de desembre de 2010 en aquest blog.

I.-  Pere Calders (1912-1994)




            Fou una figura pràcticament desconeguda quan va aparéixer en el panorama literari. La crítica i el públic el valoraren a partir de la dècada dels 70. Ara el considerem el contista més important del segle XX, tot i que escrigué dues novel·les. Això és possible que ocorregué perquè  el seu estil xocava amb el Realisme Social, ja que aquest literat reivindicava –com explicarem més avall- una literatura del somni. Amb aquest motiu emprà la ironia  la qual desmuntava la realitat aparent. Segons afirmà ell: “No se li pot fer a la gent l’estafada que si llegeixen no es diverteixin”    http://www.paperdevidre.net/index.php/inici/entrevista/pag/1

            El nostre autor no conrea la literatura fantàstica-com alguns han interpretat- sinó el que pretén és que el lector veja la realitat del seu voltant amb uns altres ulls. Fixent-nos tot d’una en aquest conte breu titolat  “Ganes de buscar-se-la”, el qual mostra la personalitat literària de l’escriptor i que està inclòs en el recull Invasió subtil i altres contes  (1978):


“-Vinc a cobrar el gas –digué el cobrador.
-No tenim gas –respongué la senyora.
-Doncs que sigui l’electricitat –insistí el funcionari.
-No tenim electricitat.
-I que me’n diu de l’aigua?
-No tenim aigua.
-En aquest cas, si em fa el favor, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust.”   


            En aquest conte podem somriure o no tot depén del nostre sentit de l’humor, tanmateix es tracta d’una conversa absurda dins d’un context normal però que mena a una sorpresa. Ens podem imaginar els personatges, tant el funcionari com la senyora ja que són prototípics tot i que la culpable de la solució inesperada de la fi és ella perquè nega totes les demandes del cobrador.

            En molts dels contes de Pere Calders la focalització més freqüent és la fixa en el personatge narrador. Les arrels de la seua escriptura les podem  trobar en el Grup de Sabadell  sobretot en la figura de Joan Oliver-com ja s’ha tractat abans en l’apartat de poesia-. A nivell internacional sembla que el contista català rep influències de E.Allan Poe, Kafka, Pirandello i Bontempelli.


            La seua obra va lligada a la literatura fantàstica. El segle XX aporta una nova concepció del sobrenatural. No podem classificar el nostre autor amb aquesta enganxina malgrat que fa servir elements i, a més a més, els tracta de manera revolucionària.
            Calders crea un nou codi particular de versemblança, capaç de construir la realitat al marge de la lògica racional, amb la paròdia, rebenta els tòpics de la literatura fantàstica. Utilitza el joc retòric com a perspectiva central de desmitificació de les convencions literàries. Ell, al capdavall, reivindica una concepció molt més oberta de la realitat que rebutja la dimensió onírica. El llenguatge emprat té un gran enginy.
            La seua fama  es deu a les narracions curtes  que comprén el període  de 1939 al 1983. Dins dels contes és impossible  descriure allò específic de cadascun segons Amanda Bath en Pere Calders: ideari i ficció Edicions 62 caldria remarcar la presència d’un esdeveniment sobrenatural, inversemblant o inexplicable que interacciona amb el protagonista i provoca un desenllaç. Per tant tindrem contes que empren  aqueix element amb funció explícita  i d’altres que no.


·        Esdeveniment sobrenatural: Successos o aparicions que no poden esdevenir-se  en el món, tal i com el coneixem. Un estat d’equilibri, i a la llarga es reconcilia  o es remodifica cap a un equilibri final. Uns exemples aclaridors dins de la narració d’irrealitat en la història de la literatura serien les paràboles, les faules i els contes moralitzants.

Discreció

“Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.”

            No podem entendre com una persona pot deixar de pensar en algun moment que està conscient, encara que l’autor argumenta breument que si ho fes podria provocar maldecaps als altres. Afegeix com a conclusió final que això de reflexionar ho faria a casa com si també poguerem escollir el lloc per fer servir el cervell.  


·        La realitat aparent: Quan no hi ha un element sobrenatural. Molts dels contes no tenen cap deix de fantasia. D’altres es veu implícita en els comportaments dels personatges, tan individuals com col·lectius. Un clar exemple és “La revolta al terrat“ un fragment del qual us mostrem a continuació:

            “la casa a la qual fem referència s’alçava en un barri aristocràtic, el propietari era ric i l’arquitecte  va tenir les mans lliures per  fer allò que li plagués(…) Hom va estendre contractes d’arrendament  a txecs, polonesos, alemanys, russos, a un italià i a uns quants jueus de nacionalitat  difícilment definible per a la gent que no podia fer la seva coneixença.(…) L’amo… havia pensat en l’aprofitament de les habitacions que havien quedat lliures, i va posar uns anuncis als diaris en els quals oferia a matrimonis honorables (sense fills) unes cambres de terrat asssolellades, independents i amb dutxes d’aigua freda i calenta… Així doncs una nova gent d’una altra qualitat humana va habitar la casa. Poetes, pensionistes, unionaris, una vídua que encara feia bo de veure…”

Cròniques de la veritat oculta


            “Una temporada vaig arribar a ésser tan feliç; que m'ensopia. El cel em queia al damunt, el món se'm feia petit i no tenia aspiracions d'impossible realització ni contrarietats que m 'ajudaren a viure. Sembla impossible; vaig estar a punt de conéixer la dissort per un excés de felicitat, com aquella gent que diu que es moren per massa salut .
Què podia fer? Vós mateix. Seguia els jardins públics i els cafés, empaitava les dones, llegia novel.les d'aventures, freqüentava teatres, cinemes i altres llocs de divertiment, sense aconseguir res que em trenqués la placidesa.
(...) alIò no podia durar, que contravenia lleis gairebé immutables i que sant hi hauria, o poder diví, que hi posaria terme.
            I així fou, i no pas a la simple manera normal, sinó d'un bell estil singular. Succeí que prop de l'hotel on m'allotjava va instal·lar-se un parc d'atraccions, una petita fira que a la vesprada i a la nit nit omplia el barri d'una rara música mecànica.
            Així que obriren l'espectacle, jo era el primer d'entrar-hi. Tirava al blanc, feia el circuit de la casa de la por, pujava a totes les màquines i menjava de totes les llepolies; el segon dia de visita, ja vaig descobrir el secret de la xica decapitada, i al cap d'una setmana festejava amb ella.
            Però no és aquest el cas. La cosa a la qual he fet referència primer, va passar pocs dies abans que el pare se n’anés per anar a una altra banda.
Era un vespre de festa, i la fira es veia molt animada. Tot anava bé, tot feia bonic, i la meua felicitat prenia l'aire de passar-me desapercebuda.



I  vet aquí que em disposava a pujar a la Gran Roda, quan vaig veure que un individu igual que jo prenia bitllet per entrar al Tub de les Rialles. He dit que era igual que jo, però amb això no n'hi ha prou; és que s'assemblava tant a mi, que era com jo mateix davant meu. Era com la meua imatge fora de l’espill, dotada d'independència.
            Quina cosa més intolerable! Em sentia com es deuria sentir un autor que , havent acreditat un pseudònim ple de personalitat, comprovés que un altre se'n serveix. (...).
            Recorde que rodolàrem per terra, i que tan aviat veia la lluna damunt meu, com sentia el nas colgat en l’arena. Les dents de cada u van conéixer la carn de l'altre: foren provats tots els cops, totes els daus, i no hi havia cap reglament que ens fes nosa. Tan orgullós que he estat, a vegades, de les meues mans, i aleshores n 'hauria prescindit de gust, a canvi de tenir una bona pedra al capdavall de cada braç. Aquella vegada, va prevaler la raó, i justícia fou feta. Quan un policia ens va separar, el meu adversari estava desfigurat.
De moment el policia se'ns volia endur. Però jo 1i vaig explicar el que havia passat, amb testimonis que certificaven la veracitat de les meues paraules, i l'home, comprensiu, digué:   
- No hi ha delicte. Jo hauria fet igual. Jo i qualsevol  home ben nascut, em pense”.

Cròniques de la veritat oculta .Pere Calders M.O.L.C.  “O ell o jo”

  • La narració d’irrealitat: La ficció fantàstica produirà la resposta en el lector que haurà d’escollir entre:
      Els fenòmens estranys poden atribuir-se a una explicació plausible, d’acord amb les lleis de la naturalesa d’aquest món (somni).
      El lector és forçat a admetre la necessitat de creure, temporalment, que l’impossible puga esdevenir. 

Costums d’altres terres

            “Els indis alosa són lletjos sense excepció, però molt amistosos i summament hospitalaris. Així que et reben a casa, t’ofereixen la dona a tot drap i ells mateixos et paren el jaç. Això sí: si la dona no t’agrada i la rebutges, et degollen al siti amb una pedra foguera sense esmolar”.
                               
            Ací en aquest conte Pere Calders ens mostra com un tret comú d’aquesta gent és la llegtesa i afig el connector adversatiu”però” com si el fet de ser “amistosos”i “hospitalaris” foren uns tipus de caràcter que s’oposara a les característiques físiques. Si tot això no ens havia cridat l’atenció tenim l’exemplificació dels darrer adjectiu “hospitalaris”: ells preparen la seua muller perquè puga jaure amb els convidat-turista. Ara bé si la dona s’assembla físicament a ell, és a dir que és poc agraciada no se la pot rebutjar car això seria una ofensa tan gran per a l’home que degollaria el visitant. Afirmem doncs que aquest petit conte és com una obra mestra de la comunicació en breu perquè exposa un món desconegut d’una altra civilització que encara que és increïble s’ha contat amb una naturalitat que hi haurà alumnes que s’empassaran aquesta història.

            Per acabar amb el nostre autor hem d’afegir que innova a partir de les fontsque manipula. La manca de projecció política dels seus escrits narratius  li assegurà que la censura el deixés tranquil tan bon punt es legalitzà les publicacions en català en el nostre país. Aquesta mancança potser fos deguda a les ganes que tenia d’entretenir i divertir el públic. Que ningú pense que Pere Calders no va sofrir des que es va exiliar  ja que alguns dels seus contes deixen entreveure  un testimoniatge que adquireixen caire universal. Ell va ser un vertader talent d’aquest tipus de subgènere narratiu que podríem batejar,  segons Amanda Bath com realisme màgic.

II.- Llorenç Villalonga (1897-1980)



            Fou un incipient poeta, un dramaturg i un excel·lent narrador. Va rebre dues influències: per una banda l’ideari del seu mestre teòric Ortega y Gasset  i el mestratge pràctic de Proust.
            Va ser un escriptor, en certa mesura, polèmic dins del nostre panorama literari. En primer lloc cal dir que era un escriptor bilingüe, segons ell:

             Sa meva aspiració era expressar es meu pensament (…) “Per a mi, s'idioma no és un fi, sinó un mitjà d'expressió”(...)” Sa primera obra Mort de Dama, tan localista, crec que no l'hauria poguda escriure més que amb sa meva llengua.”

            Amb Bearn Villalonga intentà introduir-se al mercat  literari castellà però sense cap repercusió.

Pel que fa a la seua ideologia citem tot seguit allò va dir ell mateix:

         “Sa història des meu falangisme és senzillíssima: jo som homo de matisos i es mil nou-cents trenta-sis em vaig trobar, de cop, que no hi havia mitges tintes: o roigs o blaus. No vaig dubtar. I no perquè m'agradessin molt els blaus, sinó perquè, a Catalunya, com mos ha recordat fa poc en Gafim, la FAI havia posat un cartell que deia: «Prohibido hablar en catalán”.
           
De tota la seua obra pararem atenció a dues novel·les:  Mort de Dama (1931) i Bearn o la sala de les nines ( en castellà 1956- en català 1961).

        Mort de Dama (1931) Llorenç Villalonga la dedicà “a tot aquella gent que no s’enfadin” però s’enfadà tothom. La reacció més negativa fou la de l’Escola Mallorquina, sobretot aquell que se sentiren més vinculats. Aquesta fou la seua primera novel·la i la primera moderna a Mallorca i aquells que volgueren promocionar  una novel·lística fins llavors inexistent a l’illa.

          Pel que fa als orígens de l’obra cal dir que l’autor la signà amb el pseudònim Dhey, el qual emprà des de 1931 al 1954.

          Vers 1920 escrigué un primer esborrany contra dona Rosa Ribera (l’Obdúlia Montcada) tieta dels germans Villalonga, la qual els va  desheretar. La crítica assenyala que aquesta novel·la és  l’obra mestra de Dhey, un esnob corrosiu i avantguardista dels anys 30. Mort de Dama és una sàtira, Bearn, en canvi, és com un poema amorós on veiem un Villalonga enginyós, enyorós i conservador.

          Quant a l’argument  val a  dir que se centra en l’agonia de Dona Obdúlia Montcada, una dama de l’alta aristocràcia mallorquina que simbolitza aquest grup tronat i, que està a punt de morir. Ella evoca, mig moribunda, la seua biografia, l’esplendor d’una societat ferida com ella de mort i, a més a més,  s’atreveix a imaginar  els seu propi enterrament.  A partir d’ella s’elaboren una sèrie de cercles de personatges. Trobem els aristòcrates o més prompte ”botifarres” encapçalats per ella  i la superestructura  oficial dirigent. En acabat tenim el paràsit de casa bona -Remei Huguet-, el  xueta servil,  Jacob Collera.

          Darrere l’agonia de la protagonista s’amaga l’agonia d’una Mallorca regionalista, que Villalonga parodia hàbilment un seguit de personatges arquetípics que es disputen l’herència suculenta de la dama: dona Maria Antònia, Baronessa de Bearn, na Remei Huguet, n’Aina Cohen, poetessa folklòrica i rural. Sense cap mena de dubte aquesta obra és una peça clau per conéixer la història i a la cultura mallorquines, escrit amb una mestria i un sarcasme que una part de l’illa no li va perdonar mai.

                        Ací en va una mostra de l’obra. Fixeu-vos-hi bé:

“Molt lamentable - explicava Lluís Salvador-. És clar que totes ses persones tenen sa seva pudor especial.. Es diu pudor, no és ver?... i es cans coneixen son amo dins sa fosca. Tots pudim..

- Per l'amor de Déu, Altesa -protestava Dona Obdúlia-, tots, no!

- Tots sí, senyora -seguia el príncep, ja perdut dins els seus imbrogli poliglots-. Geruch. To smell. Odeur, en francès, i també puanteur. Pudor. Això és. Tots pudim. Vostè put.

Dona Obdúlia es congestionava:

- Ah, no, senyor! Jo no pud ! Qui pud és Vossa Altesa!

El príncep, pacient i didàctic, no comprenia la indicació de la dama.

- Sí, senyora, també. Vostè, jo, tots pudim. Cada persona, igual que cada planta, té la seva pudor.

Dona Obdúlia s'aixecà de la cadira. Vint generacions de Montcades li pujaren a la cara.

Veig que Vossa Altesa està de broma -digué-.

I li repetesc: qui put és Vossa Altesa. Lluís Salvador no s'explicà mai la irritació de la seva amiga. No es deia pudir? Geruch, to smell, puanteur, pudor?... Quant a la senyora, passada la indignació del primer moment, com que a la fi tenia bon cor, acabà per creure que l'arxiduc era un «penjat» i que li havia volgut fer una broma, cosa que resultava ben amable tractant-se d'un Habsburg. «Jo no comprenc», deia Remei, sempre que contaven aquella festa, «com Dona Obdúlia tengué valor per fer frente a s'Arxiduc. Era un cosí de la Reina! L'haurien poguda tancar a sa presó per desacato!»

Però Dona Obdúlia no era poruga. Li sobrava valor per a enfrontar-se amb un príncep i per col•locar-se sis plomes al cap, verdes, grogues o morades”.


Bearn o la sala de les nines (1956) De bell antuvi cal aclarir que és Bearn, ja que es transforma en un mite perquè representa  l’existència idíl·lica  a Binissalem d’un refugi moral i físic d’un llinatge que s’enfonsa. Llorenç Villalonga l’usa la primera vegada el 1938. La ironia, la versemblança, el misteri, el pensament, fan que l’obra esdevinga l’elegia d’un món perdut. També la narració aconsegueix que puguem relacionar l’espai amb la nissaga. Té alguns trets d’autobiogràfics ja que l’autor mallorquí era fill d’un militar i pertanyia a la classe alta de l’illa, tal volta per aquest motiu podem entreveure reflexada la tradició familiar dels personatges amb la seua, així com la relació amb son pare  i els records d’infantesa. Don Toni és l’eix central de la història car manipula amb reflexos de misteri que giren  a l’entorn  de la seua vida. Podem afirmar que la novel·la és una mostra d’ambigüitat i de contrastos(serenitat/tempesta, bé/mal, raó/fe, veritat/mentida, ortodòxia/heterodòxia...)

             La novel·la està dividida en tres parts; una introducció en forma de carta-pròleg, la novel·la pròpiament dita, subdividida en dues parts: la primera "Sota el signe de Faust" i la segona "La pau regna a Bearn"  i un epíleg que clou la narració. En la introducció, el narrador escriu una carta a Miquel per tal de demanar-li consell per portar a terme les instruccions de don Toni.

L’obra doncs es constitueix de dues parts que responen a les etapes de la  vida de don Toni i a una identificació simbòlica de cadascuna amb un mite literari: la primera, "Sota la influència de Faust", respon a l' època tempestuosa. La segona discorre  més aviat dins la calma d'aquestes muntanyes i el referent literari al•ludit és Les Metamorfosis  d´Ovidi.

            La primera part, " Sota la influència de Faust", el protagonista esperonat per la joventut decideix de vendre la seua ànima al dimoni després de la negativa de Maria Antònia i se’n va amb la seua neboda a  París.
            La segona part, "La pau regna a Bearn". Ací don Toni dedica el  seu temps a escriure les Memòries amb l' intent de fixar les últimes imatges del seu món i fer un homenatge a dona Maria Antònia. La decrepitud es va apoderant de Bearn, Maria Antònia envelleix i perd la memòria. Els últims capítols expliquen la mort dels senyors, que Llorenç Villalonga fa coincidir amb el final del carnaval. El narrador és subjectiu ja que adreça la carta personal al seu amic i alhora ofereix al lector múltiples prespectives sobre els fets narrats.
“A les set en punt resàvem el rosari a la capella. Després sèiem al pati o, si era a l'hivern, vora la foganya fins que avisaven pel sopar. Deien que el senyor no anava mai al llit abans de l'alba, però era difícil de saber-ho, perquè, aixecat de taula, es tancava i ja no el vèiem fins l'endemà a les dues, en què apareixia molt satisfet, com si el món constituís per a ell, cada dia, una novetat. Després d'informar-se de com havíem passat la nit ens dirigíem al menjador amb una certa cerimònia, la senyora i jo davant i ell una mica enrera i a l'esquerra de la senyora. Aquell ordre, aquella precisió de convent o de palau, ha perdurat fins fa pocs anys, en què començaren a aixecar-se tard i a conculcar l'horari.
Darrerament, quan sonava la campana pel dinar, dona Maria Antònia, en lloc de baixar al menjador, cridava na Caterineta perquè la pentinàs i desapareixia per l'esquerra. Aleshores el senyor, que no s'havia rentat, demanava aigua calenta i desapareixia per la dreta. La veritat és que l'existència a Bearn resultava envejable. En aquests paratges on havien succeït tantes coses (on en succeïen encara, en el pla moral, ja que el senyor escrivia massa i sense fre) res no semblava dissonar. Dona Maria Antònia no posà mai en dubte que aquella tranquil·litat fos perfectament consolidada. Duia la pau en si mateixa i el desordre dels darrers anys venia a constituir per a ella com la forma d'un ordre nou. Bearn fou com una anticipació del Paradís, amb els boscs, les ovelles i les postes de sol; amb la vella casa de pedra i la vella foganya, amb les primaveres i els hiverns, les hortènsies i les neus... Com enyoraré tot això quan d'aquí a poques setmanes ho deixi per sempre! I, malgrat tot, Miquel, jo he patit aquí com no es pot explicar. Aquest paradís no era per a mi el definitiu, sinó el terrenal que l'home acaba sempre per perdre. Aquí va créixer l'arbre del Bé i del Mal, però Dona Maria Antònia no captava sinó un aspecte de la tràgica dualitat que informa, en canvi, l'obra pòstuma del senyor, aparentment tan frívola. Els seus ulls blaus i tranquils no tenien res a veure amb els ulls petits i vius de l'espòs, voltats d'arrugues, ni amb els meus, massa negres i que poques vegades han conegut la ventura. En la seva serenitat no superada, ella hauria aconseguit, a qualsevol lloc del món, reviure la sentència del vell Horaci: "De tots els racons de la Terra aquest és el que millor em somriu."

Bearn o la sala de les nines  LLORENÇ VILLALONGA 



                                                                                                                                         Xavier PIRIS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada